Ortografia del català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'ortografia catalana recull les normes d'escriptura del català, tant de les paraules com dels altres signes gràfics.

L'alfabet català[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alfabet català

Història[modifica | modifica el codi]

La història de l'ortografia catalana presenta una singularitat respecte a les altres llengües romàniques. Aquestes, en general, han anat elaborant l'ortografia a partir del llatí adaptant-lo a les particularitats fonètiques pròpies. Ha sigut un procés gradual i lent al llarg de segles fins a l'aparició de les Acadèmies al segle xviii que van anar fixant l'ortografia a partir de la varietat dominant de la llengua.[1]

En el cas del català, l'ortografia medieval va tenir una homogeneïtat notable. La Cancelleria reial va configurar un model escrit unitari utilitzat en diversos camps. Així, Ramon Muntaner expressa en la seva Crònica (1325-1328) que els catalans són el poble més nombrós d'una sola llengua, ja que per tota la Romània tenen unes llengües tan dividides com la diferència que hi ha entre catalans i aragonesos.[2]

En el segle xvi, després d'un segle d'or, es va començar a produir una ruptura. Amb l'allunyament de la cort reial i diversos esdeveniments polítics, es va trencar la consciència lingüística unitària i la tradició cultural compartida. La producció es va anar dialectalitzant.[1]

Al segle xix va sorgir la consciència de recuperar una unitat, que havia de començar necessàriament per l'ortografia. Predominava una ortografia fonètica dialectal amb diferents dosis d'arcaismes i castellanismes. Institucions com l'Acadèmica de Bones Lletres o els Jocs Florals eren el centre de diverses polèmiques ortogràfiques.[1]

En el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l'octubre de 1906 a Barcelona, es van definir les bases definitives. Pompeu Fabra i Poch no hi tenia cap ponència però va destacar en les discussions d'esmenes propugnant una solució de continuïtat sempre que es conservés en la pronúncia d'algun dels grans dialectes: «Quan dos fonemes d'una llengua, en un moment donat de la seva història, vénen a confondre's, mentres (sic) hi hagi un dialecte important que conservi l'antiga distinció, una ortografia nacional deu conservar-la» (cursives originals). El 1911 es va fundar la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 1913 va publicar les Normes ortogràfiques sota la direcció d'Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. Malgrat alguna oposició, l'ortografia es va adoptar immediatament i es va generalitzar de fet cap a l'any 1930. El 1932 els escriptors i intel·lectuals valencians reunits a Castelló en van fer una adopció formal en les anomenades Normes de Castelló.[1]

Posteriorment l'aparició del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC va suposar una nova fita en la fixació ortogràfica[3] de la llengua, amb l'addició de neologismes i usos moderns de l'idioma.

Vocalisme[modifica | modifica el codi]

Diftongs[modifica | modifica el codi]

Anomenen diftong a la combinació de dues vocals que es pronuncien juntes en una mateixa síl·laba. Existeixen dos tipus de diftongs: Els diftongs decreixents: els formen les combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és uan vocal feble ( i o u)Els diftongs decreixents són: ai, au, ei, eu, oi, ou, iu, ui, uu. Els diftongs creixents els formen les vocals dels grups qua, qüe, qüi, quo, gua, güe, güi, guo.

Hiats[modifica | modifica el codi]

Anomenem hiat a dues vocals seguides en un mot que formen part de síl·labes diferents. Tenim hiat en aquelles combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és una vocal forta. També tenim hiat en els casos que la segona vocal és feble però duu accent o dièresi

A/E[modifica | modifica el codi]

La confusió entre les grafies A i E ve donada perquè en moltes varietats dialectals del català es pronuncien igual en posició àtona (vocal neutra). Les regles per determinar si cal escriure varien en funció de la categoria gramatical de la paraula.

Si es tracta d'un verb, s'ha de tenir en compte les següents normes

  • s'escriu A si és la darrera vocal de la paraula (com a canta) i E si és la penúltima (com a miren), amb les excepcions de les formes corre, vine, obre, omple i els seus derivats i els infinitius en -RE (com caure)
  • els verbs néixer, jeure, treure i fer presenten una alternança a l'arrel o lexema: s'escriu E quan la forma és tònica (com a neixo) però A si és àtona (com a naixem) a gran part del domini lingüístic

Si es tracta d'un adjectiu o un nom, les regles són aquestes:

  • Una paraula respecta la grafia del seu primitiu, per això teulada s'escriu amb E (ve de teula)
  • Els plurals femenins van amb -E (plaça - places)
  • Els adjectius invariables sempre s'escriuen amb E (alegre)
  • Hi ha terminacions de grafia única, com -ma -ta- -crata -arca -cida -ista -isme -aire -ble

O/U[modifica | modifica el codi]

Igualment, la confusió entre la O i la U en posició àtona és pròpia de certes regions catalanoparlants. En aquests casos, cal mirar la grafia del derivat (tenint en compte, però, l'existència de cultismes o pseudoderivats que mantenen la grafia original llatina). En el cas dels verbs, hi ha certes regles que poden servir de guia d'escriptura: En el cas dels noms i adjectius escrivim O o U depenent de la lletra que escriguin la paraula primitiva. Escrivim ulleres amb U perquè deriva d'ull i cordill amb O perquè deriva de corda. De vegades ens pot ser molt útil recórrer al castellà. En un gran tant per cent de mots s'emprarà la mareixa vocal que el castellà. Cal tenir en compte però alguns mots que no segueixen aquesta tònica com ara: cartolina, torró, Joan, títol, botifarra, complir, consol o a l'inrevés: muntanya, turmell, turment o riu. Els plurals dels mots on sentim - us es fan habitualment en - os: cascos, textos, peixos. A excepció d'aquells que en singular acaben en - U: europeus, cacaus o aquells que són invariables: cactus, globus.

  • La primera persona del singular acaba en -O (canto).
  • Als verbs collir, cosir, sortir, tossir i escopir, s'escriu U en les formes d'arrel tònic i O a les àtones (cullo, collim).
  • Els verbs poder i voler van sempre amb O menys a les formes de present de subjuntiu, imperatiu i la primera persona de singular de present d'indicatiu.

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

B/V[modifica | modifica el codi]

Les grafies B i V representen el so [b] en la majoria del domini lingüístic. La qüestió de triar una o altra respon usualment a l'ortografia arbitrària, és a dir, s'ha de conèixer la paraula per saber com s'escriu, ja que la seva forma depèn de motius etimològics.

Hi ha, però, algunes normes útils:

  • Quan una paraula conté P, s'escriurà amb B i quan contingui U, es posarà V, així llop - lloba però neu - nevar
  • La terminació de pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb V, com cantava
  • Després de M es posa B i després de N, V, com a canvi o ambulància, excepte en els mots triumvir, diumvir, tramvia, circumval·lació i els seus derivats
  • Davant de L i R sempre s'escriu B (amable), (bram), amb excepció del nom propi Vladimir

Quan una paraula s'escriu amb B o amb V, els seus derivats mantenen la mateixa grafia, excepte els anomenats pseudoderivats, que són cultismes evolutius que prenen directament la seva forma del llatí en comptes d'haver patit l'evolució de les altres paraules del català,[4] com per exemple mòbil, que porta B malgrat que vingui de moure.

Oclusives finals[modifica | modifica el codi]

G/J[modifica | modifica el codi]

  • Escrivim j davant a, o i u''': jardí, joia, juliol.
  • Escrivim g davant e i i

Són excepcions els mots amb els grups -ecc, -ect: injecció, objecte. Així com un petit nombre de mots com ara: Jesús, jesuïta, Jeroni, Jericó, Jeremies, jersei, Jerusalem, jeroglífic, majestat, Jep, Jepet i el verb jeure.

Escriptura dels fonemes [s] i [z][modifica | modifica el codi]

Com a regla general, en català el fonema [s] s'escriu amb la grafia "s" i el fonema [z] s'escriu amb la grafia "z". Tanmateix, hi ha casos especials:

  1. És habitual que la S intervocàlica se sonoritzi en [z]: "casa" ('ka-za), "masia" (ma-'zi-a). En els casos en què no se sonoritza, això s'indica amb la grafia "ss".
  2. Quan hi ha un fonema [z] no-intervocàlic, s'utilitza la grafia "z": "zebra", "hanzi".
  3. En alguns casos, i per raons etimològiques, el fonema [s] s'expressa amb les grafies "c" davant de les vocals "e" i "i" ("cendra", "cirera"), o bé "ç" en altres posicions, davant de les vocals "a", "o" i "u" o a final de paraula ("caça", "atroç" "dolç", "lluç").

Tot i així, hi ha algunes rares excepcions com "endinsar", "enfonsar", on la s sona sonora.

H[modifica | modifica el codi]

La H representa en català una grafia sense correspondència sonora, que es manté per qüestions històriques, com a "reminiscència etimològica tradicional".[5] Per tant hi ha poques regles per saber quan s'ha de col·locar, més enllà de conèixer el mot o el seu origen. Convé recordar que és un error pronunciar-la aspirada en mots que són manlleus d'altres llengües, com hoquei, paraula aguda i amb H muda en català. Cal anar amb compte en una sèrie de mots que no duen -h en català tot i dur-la en castellà, com ara orfe, orxata, avui, i d'altres que sí que la duen en català però no en castellà, com harmonia o subhasta.

l/l·l[modifica | modifica el codi]

La ela geminada s'ha d'escriure sempre amb un punt volat (l·l, i no pas l.l o altres variants). Les paraules que duen ela geminada depenen de l'etimologia, però acostumen a contenir uns inicis i terminacions, que són:

  1. Les que comencen per al·l: al·legacions, al·lèrgic, al·literació, etc.
  2. Les que comencen per col·l: col·laboracionista, col·leccionar, col·lidir, etc.
  3. Les que comencen per il·l: il·legitimar, il·lícit, il·lustració, etc.
  4. Les que acaben en el·la: ombrel·la, parcel·la, patel·la, etc.
  5. Les que acaben en il·la: clorofil·la, motxil·la, pupil·la, etc.
  6. Aquelles que provenen d'una paraula primitiva que duu -ll cristal·lí que prove de cristall o capil·lar que prové de cabell.
  7. Altres paraules com; intel·ligència, pal·ladi, síl·laba, cèl·lula, constel·lació, mortadel·la, cal·ligrafia, novel·la, goril·la, parcel·la, cal·ligrama, circumval·lació, paral·lel, pel·lícula, putxinel·li, pupil·la, fal·lera, varicel·la, xinel·la, xitxarel·lo, franel·la, excel·lent, col·legi etc.

r/rr[modifica | modifica el codi]

En català el fonema /r/ s'escriu amb la grafia "rr" entre vocals, i amb la grafia "r" en qualsevol altra posició. El fonema /ɾ/ només és distintiu entre vocals i s'escriu amb la grafia "r". Algunes paraules compostes o cultes poden apartar-se d'aquesta norma, com "eradicar", pronunciada amb r forta o /r/ malgrat la grafia.

Hi ha dialectes on la "r" final de paraula no sona a la majoria de paraules, o bé només reapareix per fonètica sintàctica segons la paraula següent. Tot i així, hi ha algunes rares excepcions com "arbre", "marbre", on la primera r no sona. Cal recordar que escriurem amb "r" final :

  • els mots els derivats dels quals duen "r", poruc, por
  • els mots acabats en els sufixos - or (pescador), - er (joier)
  • els infinitius acabats en - ar (estimar), - er (témer) i - ir (dormir)

Hi ha alguns mots que duen una erra muda al mig del mot com és el cas d'arbre o prendre.

Escriptura de les fricatives prepalatals[modifica | modifica el codi]

Distingirem entre fricatives prepalatals sordes [ ʃ ] i fricatives prepalatals sonores [ ʒ ]; les primeres corresponen a les grafies "x", "ix" i les pronunciarem d'igual manera en qualsevol posició de la paraula: "xarxa", "arxiu", "garbuix"; les segones corresponen a la grafia "j" davant de qualsevol vocal: "jove", "injectar", "joc" i "g" davant de "e" i "i": "bogeria", "enginy".

Sons nasals[modifica | modifica el codi]

En posició inicial de síl·laba (o atac sil·làbic), l'ortografia dels sons nasals no presenta cap dificultat: així, el fonema /m/ es representa amb la grafia m (cama); el fonema /n/, amb la grafia n (cana); i el fonema /ɲ/, amb la grafia ny (canya).[5]

En posició final de síl·laba (o coda), es pot establir una regla segons la qual escrivim m en els grups de sons [mm], [mp] i [mf] (immens, imparable, simfonia). Això no obstant, escrivim n davant de f quan trobem els prefixos (o grups de sons) con-, en-, in-: conforme, enfrontat, informació. Com a excepcions a aquesta llei, trobem les paraules comte, empremta, femta, impremta, premsa, somriure, i els seus derivats i compostos. Malgrat això, hi ha alguns compostos que mantenen la grafia n: tanmateix, enmig, granment, penparlat.[5]

Es pot dir que s'escriu mf en els cultismes que procedeixen de la grafia mph llatina o grega: àmfora, càmfora, el prefix amfi-... Aquest també és el motiu pel qual s'escriu amb m el prefix circum- (circumferència, circumval·lació, circumloqui...).[5]

Per últim, hi ha una llei no lligada a la fonètica segons la qual sempre escrivim combinades les grafies mb, nv i mp (comboi, embat... canviar, envà... assumpte, prompte...). L'única excepció a aquesta regla són el mot tramvia i la sèrie duumvir, triumvir, etc.[6]

Signes diacrítics[modifica | modifica el codi]

Accentuació[modifica | modifica el codi]

En català es fan servir dos signes diferents d'accent: l'accent obert o greu "`" i l'accent tancat o agut "´". Es pot accentuar la síl·laba tònica de les paraules si es compleixen unes regles bàsiques:

  • Si és una paraula aguda, que acabi en vocal, o vocal + "s", o "en", o "in". Per aquest cas, però, s'exclouen les paraules acabades en diftong decreixent, com «hereu», «renoi».
  • Si és una paraula plana, que no acabi en cap de les terminacions anteriors.
  • Si és una paraula esdrúixola, llavors s'accentua sempre.

L'accent pot ser tancat o agut sobre les vocals "i", "u", "e" tancada i "o" tancada, mentre que és un accent obert o greu sobre la vocal "a", o sobre "e" oberta i "o" oberta.

L'accent diacrític és l'accentuació que es col·loca sobre determinats mots, malgrat que la norma general indiqui que no caldria, per diferenciar-los d'altres homònims o mots amb diferent significat, com ara la diferència entre "és" (verb ésser) o "es" (pronom).

Les faltes d'ortografia relacionades amb els accents són les més freqüents entre aprenents. Poden produir-se, segons ordre invers de freqüència:

  • Per oblidar l'accent quan les regles determinen que hauria de posar-s'hi
  • Per confondre vocals obertes i tancades. Hi ha el problema afegit de diferències entre la normativa i alguns dialectes, per exemple la distribució de e oberta i e tancada en els dialectes occidentals sol ser la inversa dels dialectes orientals. O en el dialecte de transició al septentrional, es perden algunes oposicions entre o oberta i o tancada.
  • Per accentuar quan no cal, per exemple "Maria", si no s'apliquen correctament els conceptes de diftong i hiat per interferència lingüística.

Dièresi[modifica | modifica el codi]

La dièresi (¨) és un signe diacrític que es pot col·locar sobre la I o sobre la U. Té dues funcions diferenciades:

  • Fa que es pronunciï la U als dígrafs güe, güi, qüe, qüi, com a la paraula paraigües
  • Trenca el diftong quan les normes d'accentuació no permeten que es marqui el hiat amb un accent. En aquest cas, els derivats de les paraules mantenen la dièresi, per això traïdor porta dièresi.

No s'escriu dièresi malgrat que aparegui un hiat a:

  • les formes d'infinitiu, gerundi, futur i condicional
  • les terminacions -ista, -isme, -us, -um (amb l'excepció de proïsme)
  • els mots formats amb el prefix anti- contra- re- semi- (amb l'excepció de reüll, ja que en aquest cas re- no fa de prefix)
  • els mots que hagin de dur accent gràfic segons les normes d'accentuació

Ús de l'apòstrof[modifica | modifica el codi]

Ús del guionet[modifica | modifica el codi]

Article principal: guionet

El guionet en català s'usa per a separar els verbs i les combinacions de pronoms de què van seguits (menjar-se-les), per a separar determinats compostos (vint-i-un, o para-sol) i, per últim, per a partir una paraula a final de línia, quan és necessari fer-ho per a respectar els marges del text.[7][8]

Pel que fa a les paraules compostes, existeixen les següents regularitats: duen guionet els numerals (tant ordinals com cardinals: trenta-sis, i trenta-sisè), els compostos que comencen amb el nom d'un punt cardinal (sud-americà), els compostos repetitius i expressius (xup-xup), aquells compostos en què el primer element acaba en vocal i el segon comença amb la grafia r, s o x (penya-segat) i els compostos en què la combinació dels dos elements pot donar peu a lectures errònies (per exemple, pit-roig). Existeixen, també, com a casos de compostos que duen guionet, els mots compostos en què el primer element du un accent gràfic (mà-llarg), la construcció no més substantiu (però no no més adjectiu, és a dir, la no-violència però les nacions no violentes) i certes construccions singulars, com abans-d'ahir i adéu-siau.[7][8]

Cal dir que, a partir de l'any 1996, la normativa va regularitzar que els casos no esmentats en l'anterior paràgraf no duguessin guionet. Per tant, la regla normativa general determina que les formes prefixades, a banda de les excepcions citades, s'escriuen sense guionet (l'única opció normativa, per tant, és escriure arxienemic i fisicoquímic).[7][8]

Respecte als numerals, el guionet es regeix segons el pnemotècnic pràctic D-U-C (Desenes-Unitats-Centenes); és a dir, es col·loca el guionet entre les desenes i les unitats (quaranta-dos) i entre les unitats i les centenes (tres-cents). Per tant, a manera d'exemple, el nombre 35.422 s'escriu trenta-cinc mil quatre-cents vint-i-dos.[7][8]

En el cas del partiment d'un mot a final de línia, cal tenir en compte que cal respectar la distribució sil·làbica, que s'ha de procurar no deixar una lletra sola a una de les bandes i que hi ha dígrafs que són separables i altres que no es poden separar. Els dígrafs separables són aquells que, en dividir-los, resulten en dues grafies el so corresponent de les quals comparteix molts trets fonètics amb el so del dígraf. (Així, el dígraf rr, per exemple, corresponent al so de la ròtica vibrant alveolar, pot dividir-se en r-r, perquè la grafia r es correspon al so proper de la ròtica bategant alveolar. Cor-randes, cal-litja i as-sas-sí són paraules amb dígrafs que sí que poden separar-se). Els dígrafs que no es poden separar són aquells en què les dues grafies per separat corresponen a sons que no tenen res a veure amb el so del dígraf. (Per exemple, no es poden separar els dígrafs ny o ix; el so de la [i], per exemple, no té cap relació amb el so de la fricativa prepalatal sorda amb què es correspon ny).

Signes de puntuació[modifica | modifica el codi]

Convencions ortotipogràfiques[modifica | modifica el codi]

Debats sobre l'ortografia catalana[modifica | modifica el codi]

Simplificacions proposades[modifica | modifica el codi]

Ús als mitjans i institucions[modifica | modifica el codi]

Article principal: Català light

Ensenyament[modifica | modifica el codi]

Polèmiques sobre variants geogràfiques[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Badia i Margarit, Antoni M. «El procés d'unificació de l'ortografia catalana». A: Moments clau de la història de la llengua catalana. València: Universitat de València, 2004, p. 517-538. ISBN 9788437059389 [Consulta: 10 abril 2010]. 
  2. Vallverdú, Francesc (dir.). Enciclopèdia de la Llengua Catalana. Barcelona: Edicions 62, novembre 2001. ISBN 84-297-5026-6.  Citant la Crònica, cap. xxix.
  3. Mestres i Serra, J. «El Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans». Revista de llengua i dret, 25.
  4. Castellanos i Vila, J, Quadern. Normativa bàsica de la llengua catalana, 1997, ICE-UAB
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Castillo, Lluís López del. Qüestions bàsiques del català actual : lèxic i semàntica, fonètica i ortografia. 1. ed.. Barcelona: Ed. 62, 2001. ISBN 84-297-4851-2. 
  6. {{{títol}}}. ISBN 84-297-4851-2. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Castillo, Lluís López del. Qüestions bàsiques del català actual : lèxic i semàntica, fonètica i ortografia. 1. ed.. Barcelona: Ed. 62, 2001. ISBN 84-297-4851-2 [Consulta: 4 octubre 2013]. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 «Document normatiu (1962-1996)». Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 4 octubre 2013].