Os Lusíadas

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera edició de Os Lusíadas .

Os Lusíadas és una epopeia portuguesa publicada el 1572 per Luís de Camões, tres anys després del seu retorn d'Orient. Es compon de deu cants, amb un nombre variable de estrofes, que són majoritàriament octaves decasíl·labes, subjectes a un esquema rítmic ABABABCC. Es considera una de les millors epopeies del Renaixement.[1]

Etimologia i significat de l'obra[modifica | modifica el codi]

Monument a Belém (Lisboa).

El nom de Os Lusíadas significa "els fills de Luso". Segons la llegenda, els portuguesos descendeixen de Luso, fill del déu Bacus, que va conquistar per les armes el territori que després serà Lusitania, és a dir, Portugal. La paraula va ser creada per l'humanista André de Resende, i Camoes la va emprar per primera vegada en la llengua portuguesa. Aquest nom col·lectiu indica clarament que el subjecte èpic del poema no és un home concret, sinó el poble portuguès.

Composició[modifica | modifica el codi]

Publicada en 1572, consta de 102/8 repartides entre deu cants. El tema sobre el qual s'articula l'obra és la primera expedició de Basc de Gamma a Orient, tot i que el propòsit últim de l'autor és cantar la glòria de l'imperi portuguès, en general, per això en el relat del gran viatge s'insereixi el passat de la pàtria (que ocupa més d'un terç del llibre), i les gestes del conqueridor representen únicament una anècdota en la història del país.[2]

Al poema, els elements fabulosos de tall clàssic es barregen amb els episodis històrics: a més de l'aparició de la deessa Venus, els mariners cauen en braços de les nereides (deïtats de la mar), semblants a les sirenes d'Ulisses; apareix també una nimfa que profetitza la història futura de les Índies Orientals (la profecia és també un altre element de l'epopeia clàssica), i Júpiter eludeix als navegants portuguesos com descobridors de nous mons, com Ulisses i Enees.

Argument[modifica | modifica el codi]

El poema comença quan ja els navegants es troben a l'Oceà Índic. A continuació es refereixen les aventures anteriors, des de la desembocadura del Tajo, al llarg de les Canàries, Cap Verd, Sierra Leone, el Congo, l'extrem d'Àfrica i la punta oriental d'aquest continent, una travessia marcada per innombrables avatars (com el brot d'escorbut que causa moltes baixes entre els mariners).

Continuen després cap a Moçambic, on els musulmans els surten al pas, aparentment amb bones intencions. L'almirall rep llavors al xeic a la nau, però a la inicial relació amistosa aviat se sumen enveges i temors, de manera que els portuguesos posen rumb a Mombasa. Els sorprèn una tempesta al mar, que amaina al matí i permet al vaixell arribar a les costes de Calicut, amb la major de les ciutats de Malabar (a l'Índia). A Calicut es repeteix l'experiència de Moçambic i els conqueridors, després d'eludir les emboscades, aconsegueixen fugir en direcció a Lisboa. En el seu camí de retorn, Venus els condueix, com a premi per les seves fatigues, a una illa paradisíaca: aquest constitueix un dels episodis més vius del poema. Embarquen de nou i, ja sense aturar-se, arriben a Lisboa amb un únic tresor: la notícia del descobriment.

Itineraris de Vasco da Gama ( negre ), Pêro de Covilhã ( taronja ), Afonso de Paiva ( blau ), i Covilhã i Paiva junts abans de separar-se ( verd ).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Amb justícia Os Lusíadas ha merescut l'honor de seguir sent considerat una obra mestra després que l'èpica perdés tot el seu antic prestigi» (Francisco Rico i Rosa Lentini, Mil anys de poesia europea , Barcelona: BackList, 2009, p. 271)
  2. «The Lusiads», 1800-1882. [Consulta: 2013-09-01].

Traducció al català de Miquel Dolç i Dolç i Guillem Colom, edicions de 1964 i reedició del 2010 a l'Editorial Alpha. ISBN 978-84-9859-148-4. També es pot trobar al Google Llibres en línia.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Os Lusíadas