Oualata

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Walata (Oulata)

Oualata (o Walata, en àrab: ) és una ciutat i un municipi de la regió (wilaya) d'Hodh Ech Chargui, al sud de Mauritània. Com els d'Ouadane, Chinguetti i Tichitt, el ksour (poble fortificat) d'Oualata està inscrit a la llista del Patrimoni mundial de la Unesco des de 1996.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Hauria estat poblada inicialmente per un poble agropastoral parent dels mandé soninke que van viure als promontoris rocosos de Tichitt-Oualata i Tagant a la moderna Maurtitània. Els Soninkés hi van construir una de les més antigues ciutats del continent africà. La ciutat actual va ser fundada al segle VII i integrada a l'Imperi de Ghana sent una ciutat de gran riquesa a causa del comerç. Va ser destruïda el 1076.

Va ser restaurada el 1224, tornant a ser un lloc comercial a les rutes del Sàhara, reemplaçant a Awdogast (Aoudaghost) com a lloc principal del sud del Sàhara per estació de termini de ruta i sent també un centre religiós. Al segle XIV fou part de l'Imperi de Mali. La ruta comercial començava a Sigilmasa i passava per Taghaza amb les seves mines de sal, acabant a Oulata. Ibn Batutta va fer aquesta ruta el 1325 quan va anar a Mali i va tardar 25 dies de Sigilmasa a Taghaza on va restar 10 dies. Després es va aturar tres dies a l'oasi de Tasarahla (probablement Bir al-Ksaib) on es preparava la darrera i més difícil etapa de 10 dies fins al final del trajecte; un home era enviat per davant per obtenir aigua i portar-la a la caravana a 4 dies del seu destí; en total el trajecte durava uns dos mesos. Els habitants eren musulmans i principalment de l'ètnia masufa; les dones gaudien d'independència i respecte; la ciutat la descriu breument: "La meva estada a Iwalatan (Oualata) va durar uns 50 dies i vaig ser acollit amb honor i allotjat pels habitants; era un lloc molt calorós on hi havia poques palmeres a l'ombre de les quals es cultivaven melons; l'aigua sortia de sota terra i hi havia bon nombre de cabres".

A la segona meitat del segle XV Tombuctú va substituir progressivament a Oualata que va declinar en importància. Fins aquest temps va conèixer el seu apogeu, quan caravaners i estudiosos hi feien etapa i l'anomenaven riba de l'eternitat. A l'inici del segle XVI fou visitada per Lleó l'Africà (vers 1509-1510) que la descriu al seu llibre "Descripció de l'Àfrica": "El regne de Walata és un regne petit i me condició mediocre comparat amb altres regnes dels negres; de fet només hi ha tres llocs habitats que són tres poblacions importants i la resta són cabanes en mig de les palmeres".

La ciutat vella cobreix una àrea de 6'00 x 300 metres, i una part està actualment en ruïnes. Els edificis d'arenes estan coberts de blanc i decorats amb dissenys geomètrics. La mesquita està avui dia a l'extrem est de la ciutat però antigament hauria estat rodejada d'altres edificis. El historiador francès Raymond Mauny estimava la seva població a l'edat mitjana entre 2.000 i 3.000 habitants. Avui dia Oualata allotja un Museu del Manuscrit i és coneguda per la molt decorativa arquitectura vernacular. Fiu declarada Patrimoni de la Humanitat el 1996 junt a Ouadane, Chinguetti i Tichitt.

Patrimoni[modifica | modifica el codi]

Una façana decorada

Oualata se singularitza per les façanes de les seves cases que estan ricament decorades i són repintades després de cada estació de pluges.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Fitxa, al lloc del patrimoni mundial: Antics ksour d'Ouadane, Chinguetti, Tichitt i Oualata

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Sylvie Amblard-Pison, Communautés villageoises néolithiques des Dhars Tichitt et Oualata (Mauritanie), J. & E. Hedges, Oxford, 2006, 351 p. (text agafat d'una tesi d'Art i Arqueologia presentada a la Universitat de París nº 1 el 1999)
  • Alassane Harouna Boye, J'étais à Oualata : le racisme d'État en Mauritanie (prefaci de Samba Thiam), L'Harmattan, Paris, Montréal, 1999, (ISBN 2-7384-7329-6)
  • Ethmane Ould Dadi, Oualata : une nouvelle approche des sources d'une cité de Mauritanie orientale, Université Paris 1, 1982, (Mémoire de Maîtrise d'Histoire)
  • Djinn Jacques-Meunié, Cités caravaniéres de Mauritanie : Tichite et Oualata, CNRS, Paris, 1957, 17 p. (extracte del Diari de la Societat dels africanistes, XXVII, 1, pàg. 19-35)
  • Paul Marty, Les Chroniques de Oualata et de Nema (Soudan français), Paul Geuthner, Paris, 1927 (extracte de la Revue des études islamiques, 1927, cahiers III et IV, pàgs. 355-575
  • Théodore Monod, Un épisode de la conquête du Soudan (Oualata, 1912), Junta de Investigações coloniais, Lisboa, 1952 (tiré à part de Conferência Internacional dos Africanistas Ocidentais em Bissau, 1947, vol. V, 2a parte, Lisboa 1952, p. 433-435)
  • Michal Tymowski, Famines et épidémies à Oualata et à Tichit au XIXe siècle (extracte de Africana Bulletin (Varsovia), 1978, numéro 27, pàgs. 35-53

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • Oualata ou la loi du Coran; Oualata ou le temps suspendu, pel·lícules documentals realitzades per Pierre Barde, CNRS Diffusion, Meudon, 1976 (VHS)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oualata Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 17° 17′ 50″ N, 7° 1′ 20″ O / 17.29722°N,7.02222°O / 17.29722; -7.02222