Oulipo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

OuLiPo (acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle», en català «Taller de literatura potencial») és un grup d'experimentació literària creat en 1960 i format principalment per escriptors i matemàtics de parla francesa, que busquen crear obres utilitzant tècniques d'escriptura limitada (Littérature à contraintes).[2]


En català, les obres més properes a l'esperit de l'oulipo són Verbàlia (ed. Empúries, 2000), de Màrius Serra, i Xocolata desfeta (ed. La Magrana, 2010), de Joan-Lluís Lluís.

Història[modifica | modifica el codi]

El grup va ser fundat a París al novembre de 1960 per l'escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Li Lionnais, uns mesos després d'un Col·loqui en Cerisy dedicat a Queneau.[2]

El grup va ser creat a partir del Seminari de Literatura Experimental (Sélitex), entorn del que s'havia reunit un grup de creadors no convencionals.

El moviment[modifica | modifica el codi]

El moviment es crea formalment, per la seva constitució com a club selecte, secret i no convencional, amb el Col·legi de "Patafísica" (al que va passar després a pertànyer) o el Club dels Savanturiers (fundat pel propi Queneau i Boris Vian), i renuncien des del principi a afiliar-se o erigir-se com a avantguarda alguna; no obstant això, el mètode de cerca de noves estructures formals continua la senda que va recórrer el surrealisme (moviment en el qual Queneau havia iniciat la seva marxa artística i del que es va allunyar per desavinences amb André Breton) i el dadaisme.

Però si el surrealisme abandona la raó i acudeix a l'inconscient en la cerca d'un procés de creació sense restriccions, el paradigma oulipià traça la ruta en sentit contrari, aplicant-se conscientment i raonades restriccions que li permetin noves formes de creació, la qual cosa li allunyarà de Dadà i el seu culte a l'atzar. El resum en la seva divisa fundacional: “Cridem literatura potencial a la cerca de formes i d'estructures noves que podran ser utilitzades pels escriptors com millor els sembli”.

El procés unirà dues disciplines, intuïtivament i acadèmica diferents, però adorades per igual pels seguidors del Oulipo: les matemàtiques i la literatura. Així, conceptes com a restricció (semàntica, fonètica, combinatòria, algorisme, fractal)..., s'importaran de les matemàtiques per aplicar-se sobre el material propi de la literatura: les paraules. I en aquest procés aniran trobant les possibilitats de la llengua, les potencialitats de la literatura.

El Oulipo no estableix una normativa artística, només ofereix un procediment de creació. Ho va emprar Queneau abans de la fundació del taller ("Exercicis d'estil" de 1947, en què es presenten fins a 99 formes diferents d'explicar un mateix i trivial episodi ocorregut en un autobús) com després (Cent mille miliards de poèmes, "Cent bilions de poemes", consistent en deu sonets, en els quals en tots es manté la mateixa rima, així que cada vers pot ser substituït pel vers corresponent d'un altre sonet. Per exemple: el vers 1 del sonet 1 pot ser substituït pel vers 1 de qualsevol dels sonets 2 al 10. El nombre total de sonets que existeixen potencialment és de 10¹⁴, que són els cent bilions que donen lloc al títol; es trigarien, sense detenir-se a menjar ni a dormir, diversos milions d'anys a llegir-los); però altres autors també es van fixar regles com a incentiu per a la creació, tant abans (plagi per anticipació) com va ser Jean Pierre Brisset i el seu poema de restricció fonètica recollit en l'Antologia de l'humor negre de André Breton (versos homòfons: «Els dents, la bouche / Els dents la bouchent / L'aidant la bouche / L'aide en la bouche / Laides en la bouche / Laid en la bouche / Lait dans la bouche / Els dents-là bouche») com després (Georges Perec i La Disparition (1969) en la qual una vocal desapareix per tornar en Els Revenentes, o la hipertextual La vida instruccions d'ús (1978)).

L'escriptura limitada[modifica | modifica el codi]

Les contraintes, en català usualment traduïdes com a «constriccions», defineixen un mètode formal d'escriptura, que permeten obtenir texts basats més en la forma que en el contingut. Una constricció pot ser un element lingüístic (lletra, paraula, fonema) o bé un constructe matemàtic com una equació o un algorisme. Si una constricció s'aplica a un text existent, llavors es produeix un «anoulipisme», mentre que si s'aplica a un text nou, es parla d'un «sintoulipisme».[2]

Les constriccions oulipianes tenen el seu origen en la teoria dels procediments formals literaris, també anomenats «jongleries» o bé «manierismes formals», com els denomina el filòleg Ernst Robert Curtius. Des dels inicis de la literatura s'han utilitzat a més els termes «jocs literaris» o «consignes». En aquest sentit, un exemple de constricció molt antiga podria ser el dels alexandrins.[2]

Membres[modifica | modifica el codi]

Els membres de Oulipo segueixen considerant-se com a tals encara després de la seva defunció. Els membres fundadors, dels quals solament segueix amb vida Jacques Duchateau, nascut en 1929, són els següents:[1]

La llista dels altres membres fins a 2014 és la següent (entre parèntesis s'indiquen els seus anys d'ingrés):[1]

Després de la mort del president fundador François Li Lionnais, la presidència del grup va ser assumida per Noël Arnaud fins a la seva mort en 2003. Des del 12 de maig de 2003, el president és Paul Fournel, qui havia estat fins a aquest any «Secretari provisionalment definitiu» del grup. Marcel Bénabou és «Secretari provisionalment definitiu» des de 1971.[1]

Bibliografia d'Oulipo[modifica | modifica el codi]

Les referències teòriques del grup es concentren principalment en dues obres:[2]

  • 1973 - Oulipo. La Littérature potentielle. Créations, Re-créations, récréations (Gallimard)
  • 1981 - Atles de Littérature potentielle (Gallimard)

Un altre llibre relacionat amb Oulipo és el següent:

  • 2009 - Anthologie de l'Oulipo (Gallimard)

Bibliothèque Oulipienne[modifica | modifica el codi]

La Bibliothèque Oulipienne és el nom sota el qual es publiquen des de 1974 diversos llibres escrits pels membres d'Oulipo. Es tracta de més de dues-centes obres, accessibles per al públic en gruixuts volums, els quals van ser editats inicialment per l'editorial Seghers, i més avant per Castor Astral.[2][2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Oulipo. «Oulipiens» (en francés). [Consulta: 23 d'agost de 2014].
  2. Oulipo. «Bibliothèque Oulipienne». [Consulta: 23 d'agost de 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Brisset, Jean-Pierre. Oeuvres complètes, Dijon, els Presses du réel, 2001.
  • Décimo, Marc. Jean-Pierre Brisset, prince donis penseurs, inventeur, grammairien et prophète, Dijon, els Presses du réel, 2001.
  • Diversos autors (2011). Pere(t)c: tentativa de inventario. Madrid: Fundación Luis Seoane, Círculo de Bellas Artes, MAIA Ediciones, 2011, p. 424. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]