Ovidi Montllor i Mengual

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Singer icon transparent.png30x-Music.pngOvidi Montllor
Ovidi montllor actuacio alcoi (3).jpg
Naixement Ovidi Montllor i Mengual
4 de febrer de 1942
Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys)
Ocupació Cantant i actor
Estil Nova cançó, cinema valencià
Origen Alcoi, País Valencià
Activitat professional
Instrument veu i guitarra
Artistes relacionats Toti Soler

Ovidi Montllor i Mengual,[1] conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995),[2] fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor, amb una extensa trajectòria professional, que comptà amb 12 àlbums editats i amb la participació en mig centenar de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Actuació a Alcoi.

Fill d'una família de classe obrera de l'Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents[4] com mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s'integrà al PSUC i després al Partit dels Comunistes de Catalunya.[5][6]

Cantant i poeta[modifica | modifica el codi]

Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacte i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler.[5]

A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d'altres.[7] Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu. La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida.[5]

Actor de cinema[modifica | modifica el codi]

Ovidi montllor en un homenatge a Alcoi.

El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre va fer un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia española. I un any després participà a Furtivos, dirigida per José Luis Borau, un film que va haver de lluitar contra la censura i que aconseguí un gran èxit entre el públic i la crítica, que hi mostrà una opinió favorable. Després de l'èxit d'aquestes dues pel·lícules, el futur d'aquest actor novell semblava esperançador, però les seues següents interpretacions no gaudiren del mateix èxit. D'ací que la seua carrera com a actor de cinema semble no haver rebut el reconeixement que mereixia després de la seua brillant aparició sobtada en la pantalla gran. Els últims deu anys de la seva vida s'apartà del panorama musical per a centrar-se en el el teatre, la televisió i el cinema.

A partir de protagonitzar Furtivos, procurà de cercar un perfil interpretatiu que el desvinculara del paper d'aquesta pel·lícula. Ell considerava que per aprendre a ser actor calia no rebutjar cap oportunitat, de manera que li permetera aprendre i madurar com a tal. La història de Furtivos em va marcar un tipus de personatge que altres directors intentaren seguir. M'encasellaren i els guions que rebia eren les segones i terceres parts de la pel·lícula de Borau. Com que la cançó està funcionant, jo destrie i seleccione molt la meua aparició en la pantalla. Després me'n penedí perquè el temps m'ha demostrat que treballant és l'única forma en què u aprén, i treballar en cine és difícil.[8]

En quinze anys, l'Ovidi, va rodar tres o quatre pel·lícules per any treballant amb tots els directors que li oferien un paper en el seu llargmetratge: Imanol Uribe, Antonio Drove, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Luis Cortés, Jordi Bayona, Eloy de La Iglesia, Jaime de Armiñan, etc. La seua trajectòria com a actor va ser mereixedora de premis com el guardó del Festival Valencià o el premi d'interpretació del Festival de Cartagena de Indias, per la pel·lícula Soldados (1977) d'Alfonso Ungría. L'any 1994 va ser nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. També participà en doblatges de pel·lícules, com per exemple en el doblatge al valencià de Casablanca, on Ovidi posava veu a Humphrey Bogart. Com actor de cinema majoritàriament interpretà personatges introvertits i marginats amb els qui s'identificava.[5]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

Ovidi rebent la medalla de la ciudat d'Alcoi

L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag.[9] Cinc mesos abans, Alcoi -el seu poble natal- li havia tributat un emotiu homenatge.

Entre els homenatges que se li han fet, cal destacar el que es va celebrar el 15 de maig de 2006 al Palau de la Música Catalana. Organitzat per l'Assemblea Ateneu La Torna de Gràcia i la discogràfica catalana Propaganda pel fet. Aquest homenatge va comptar amb les intervencions de Vicent Partal, Alfred Lucchetti, Oleguer Presas, Isabel-Clara Simó, Pep Riera, Gabriela Serra, Toni Miró, Arcadi Oliveres, entre d'altres. Hi van participar els músics següents: Toti Soler, Llúcia Vives, Toni Xuclà, Jordi Vidal, Materrània, Biel Mesquida, Miquel Gil, Lidia Pujol, Túrnez i Sesé, Obrint Pas, Verdcel, Feliu Ventura, Al Tall, Safanòria, i Poetristes (banda liderada per Titot), la Fera Ferotge (banda que interpreta peces de Montllor, formada per membres d'Inadaptats).

El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort, Alcoi va organitzar una sèrie d'actes entorn del cantautor.[10] Algunes d'aquestes mostres d'homenatge foren el canvi de nom del passeig Viaducte pel d'Ovidi Montllor, la instal·lació d'una placa a la casa on va néixer (carrer de Sant Joan de Ribera, 15), i la inauguració d'una escultura de cinc metres d'alçada feta pel seu amic Antoni Miró anomenada Faré vacances.[11]

Discografia [8][modifica | modifica el codi]

Pintada «Ovidi, Alcoi no t'oblida»

Cançons més populars[modifica | modifica el codi]

  • La samarreta
  • La fera ferotge
  • Homenatge a Teresa
  • Va com va
  • Perquè vull
  • L'escola de Ribera
  • La cançó del cansat

Filmografia[13][14][modifica | modifica el codi]

  • Furia española (Francesc Betriu) 1974.
  • Furtivos (José Luis Borau) 1975.
  • La siesta (Jordi Grau) 1976.
  • La ciutat cremada (Antoni Ribas) (1976)
  • La oscura historia de la prima Montse (Jordi Cadena) 1977.
  • La portentosa vida del Pare Vicent (Carles Mira) 1977.
  • Soldados (Alfonso Ungria) 1977.
  • Companys, procés a Catalunya (Josep M. Forn)1978.
  • La verdad sobre el caso Savolta (Antonio Drove) 1978.
  • La Sabina (José Luis Borau) 1979.
  • La campanada (Jaime Camino) 1979.
  • El nido (Jaime de Armiñán) 1979.
  • Con el culo al aire (Carles Mira) 1980.
  • Viaje al más allá (Sebastián d'Arbó) 1980.
  • Los embarazados (Joaquín Coll Espona) 1980.
  • Sexo sangriento (M. Esteba Gallego) 1981.
  • Putapela (Jordi Bayona) 1981.
  • Te quiero, te quiero (Luis Cortés) 1981.
  • La fuga de Segovia (Imanor Uribe) 1981.
  • Héctor (Carlos Pérez Ferré) 1982.
  • El fascista, doña Pura y el follón de la escultura (Joaquín Coll espona) 1982.
  • El pico (Eloy de la Iglesia) 1983.
  • El invernadero (Santiago Lapeira) 1983.
  • Escapada final (Scapegoat) (Carlos Benpar (Carlos Benito Parra)) 1983.
  • Que nos quiten lo bailao (Carles Mira) 1983.
  • Fuego eterno (José Ángel Rebolledo) 1984.
  • Teo el pelirrojo (Paco Lucio) 1985.
  • Un, dos, tres... ensaïmades i res més (Joan Solivellas) 1985.
  • La especialidad de la casa (Manuel Lombardero) 1986.
  • Material urbano (Jordi Bayona) 1987.
  • El aire de un crimen (Antonio Isasi Isasmendi) 1988.
  • Gran sol (Ferran Llagostera) 1988.
  • Amanece, que no es poco (José Luis Cuerda) 1988.
  • Un negre amb un saxo (Francesc Bellmunt) 1988.
  • El río que nos lleva (Antonio del Real) 1989.
  • Gran Sol 1989.
  • La Banyera 1989.
  • El acto 1989.
  • Monte bajo (Julián Esteva Riera) 1990.
  • La teranyina 1990.
  • Perfidia 1991.
  • El llarg hivern (Jaume Camino) 1992.
  • Blue Gin (Santiago Lapeira) 1992.
  • Els savis de Vilatrista 1992.
  • Agència de viatges 1993.
  • Una gloria nacional 1993.
  • Truhanes 1993.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ovidi Montllor i Mengual». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Crespo, Martí. «Ovidi Montllor 2.0». Vilaweb, 10 de març de 2010 [Consulta: 10 de març de 2012].
  3. S. A., A.. «Adéu a la veu de la Cançó». Avui, 11 març 1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  4. «Ovidi Montllor». Presència, abril 2005 [Consulta: 27 febrer 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Redacció. «El món de la cançó catalana perd Ovidi Montllor, el seu artista més polifacètic». Diari de Girona, 11 març 1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  6. «Informe sobre Cultura del Comitè Executiu del PCC» (en català). kaosenlared.net. [Consulta: 02/10/2014].
  7. Nomenclàtor. «Plaça d'Ovidi Montllor». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 4 febrer 2015].
  8. 8,0 8,1 Cadenes, Núria. L'Ovidi. 1a ed. (en català). Edicions 3i4, 2002. ISBN 84-7502-649-4. 
  9. «Fallece Ovidi Montllor, pilar de la 'cançó' y divulgador de la poesía catalana». El País, 11 març 1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  10. «Alcoi comença a fer justícia amb Ovidi Montllor». VilaWeb, 28 de gener de 2013. [Consulta: 28 de gener de 2013].
  11. «Alcoi recorda Ovidi Montllor amb una escultura, una placa a casa seva i un passeig». 324.cat, 10 de març 2013. [Consulta: 24/11/2014].
  12. L'Ovidi. Núria Cadenas. p.293. Editorial 3i4. Barcelona, 2002
  13. Historia del cine valenciano (en castellà). Editorial Prensa Valenciana, pàgines 219-220. 
  14. «Ovidi Montllor».

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]