Oxalat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estructura de l'anió d'oxalat
Model en relleu de l'oxalat

Oxalat (IUPAC: etanodioat), de vegades abreujat com ox, són sals o èsters de l'àcid oxàlic. Les sals tenen en comú el dianió amb fórmula C2O42− també escrit (COO)22−. El nom d'oxalat també es fa servir pels seus derivats com oxalat de disodi, (Na+)2C2O42−, o un èster d'àcid oxàlic (com el dimetil d'oxalat, (CH3)2C2O4). Molts ions metàl·lics formen precipitats insolubles amb oxalat, un exemple prominent és l'oxalat de calci, el constituent principal de les pedres del ronyó. Són exemples de compostos derivats l'oxalat de sodi - Na2C2O4, l'oxalat de calci - CaC2O4, el ferrioxalat de potassi - K3[Fe(C2O4)3], el difenil oxalat - (C6H5)2C2O4 o el dimetil oxalat - (CH3)2C2O4.

Ocurrència en la natura[modifica | modifica el codi]

L'oxalat es presenta àmpliament en el regne de les plantes, per exemple en Chenopodium album i les espècies del gènere Oxalis. Les fulles del ruibarbre (gènere Rheum) i del fajol tenen alts contingut d'oxalat.[1] Es biosintetitza via l'oxidació incompleta dels carbohidrats. Altres plantes comestibles amb quantitats significatives d'oxalat inclouen en ordre decreixent: el fruit (Averrhoa carambola), pebre negre, julivert, llavors de rosella, amaranthus, espinac, bleda, xocolata i Espinac de Nova Zelanda (Tetragonia tetragonioides). Les fulles de te presenten oxalat però la infusió no gaire.

Efectes fisiològics[modifica | modifica el codi]

En el cos l'àcid oxàlic es combina amb ions metàl·lics com el calci (Ca2+) i el ferro Fe2+) per formar cristalls excretats amb l'orina. En diverses malalties com les pedres al ronyó i la gota s'aconsella evitar el consum de productes amb alt contingut d'oxalat. El 80% de les pedres del ronyó estan compostes d'oxalat.[2] L'oxalat de magnesi és 567 vegades més soluble que l'oxalat de calci. El cadmi catalitza la transformació de la vitamina C en àcid oxàlic i en els fumadors sovint es presenten alts nivell de cadmi.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Streitweiser, Andrew Jr.; Heathcock, Clayton H.: Introduction to Organic Chemistry, Macmillan 1976, p 737
  2. Coe FL, Evan A, Worcester E.. «Kidney stone disease». J Clin Invest., 115, 10, 2005, pàg. 2598–608. DOI: 10.1172/JCI26662. PMC: 1236703. PMID: 16200192.