Pèire Bèc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Pèire Bèc (París, 11 de desembre de 1921 - Poitiers, 30 de juny de 2014)[1] fou un poeta i lingüista occità. Ha sigut un dels principals especialistes en lingüística romànica i occitana del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a París, passà la infantesa a Comenge, on hi va aprendre l'occità. Fou deportat a Alemanya del 1943 al 1945 i en tornar estudià a París, on es doctorà el 1959. També hi fou un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans, del qual n'ha estat president des del 1961.[2]

Va ser professor titular de la universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d'Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers. Se'l considera un dels principals especialistes en dialectologia de la llengua d'oc i literatura occitana medieval, activitat compartida per l'acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària. Com a romanista era també especialista en estudis literaris medievals, tasques que va desenvolupar des de la Universitat de Poitiers, on va exercir de professor fins a la jubilació el 1989. Va compaginar l'activitat científica i literària amb l’acció occitanista. El 1945 va ser un dels fundador de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO), organisme que va presidir del 1962 al 1980, i va col·laborar amb nombroses publicacions com Cahiers de Civilisation Médiévale, Revue de Linguistique Romane, Estudis Romànics, Òc, etc.[1]

Ha estat autor de nombroses obres, entre les quals destaquen el seu Manual pràctic de filologia romànica (1973) o La llengua occitana (1963), encara avui obres de referència bàsica. Com a occitanista també va ser un dels primers lingüistes que va impulsar als anys 70 l’establiment de l’occità estàndard o referencial, sobre bases científiques i filològiques, com la grafia clàssica establerta per Loïs Alibert (1935), al costat d’autors com Robèrt Lafont o Jacme Taupiac.[1]

El 1982 formà part de la Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, amb Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, els quals establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983 i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte al gascó.

El 25 d'octubre de 2010, Pèire Bèc fou designat com a guanyador del Prèmi Robèrt Lafont, instituït aquell mateix any, per "la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana".

Obres[modifica | modifica el codi]

Literatura[modifica | modifica el codi]

  • Petite anthologie de la lyrique occitane du Moyen Âge (1954)
  • Les saluts d'amour du troubadour Arnaud de Mareuil (1961)
  • La langue occitane (1963)
  • Manuel pratique de Philologie romane (1969)
  • Burlesque et obscénité chez les troubadours (1984)
  • Chants d'amour des femmes troubadours (1995)
  • Au briu de l'estona (1955) poesia
  • Sonets barròcs entà Iseut (1979) poesia
  • Lo hiu tibat (1978) novel·la
  • Sebastian (1980) novel·la
  • Raconte d'una mort tranquilla (1993) narració
  • Contes de l'unic (1977) narració

Lingüística[modifica | modifica el codi]

  • Manuel pratique d'occitan moderne (Picard, 1973; 2a edició, 1983)
  • Manuel pratique de philologie romane (Picard, 1970 (vol. 1), 1971 (vol. 2) - reedició, 2000)
  • Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans (PUF, 1968): Essai d'aréologie systématique.

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Mor l'occitanista Pèire Bèc». Generalitat de Catalunya, 1 de juliol de 2014. [Consulta: 1 de juliol de 2014].
  2. «Pèire Bèc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «El Departament de Cultura lliura el Prèmi Robèrt Lafont al gramàtic i lexicògraf Jacme Taupiac». Generalitat de Catalunya [Consulta: 13 juny 2014].