Pòlder

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pòlder

Un pòlder és un terreny guanyat al mar o als aiguamolls i convertit en terra de pastura o de conreu per a un sistema de desaiguament.[1]

Pòlders al comtat de Flandes[modifica | modifica el codi]

El paisatge típic d'un vell pòlder flamenc a Lissewege

Els primers pòlders a l'edat mitjana van desenvolupar-se per a les monjos a la regió costanera del comtat de Flandes al mar del Nord.

Els benedictins van construir uns dics circulars, uns canals de drenatge o weterings i un sistema de resclosa per tal de poder evacuar les aigües a la baixamar, com que es tracta de terrenys que es troben sota el nivell de l'altamar.

Les abadies de Ten Duinen a Koksijde i de Ter Doest a Lissewege van haver un paper important en l'explotació de la zona alliberada després de la suposada transgressió de Duinkerke. L'explotació de la terra argilosa molt fèrtil va contribuir a la riquesa de les dues abàdies.

Pòlders als Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI, l'home de ciències, i l'enginyer Simon Stevin va desenvolupar un mètode més eficaç que permetia també d'assecar terrenys més baixos. Va perfeccionar el cargol d'Arquimedes i dissenyar un molí especial que va permetre d'utilitzar el vent, un recurs gairebé inesgotable a les regions costaneres dels països baixos.[2] Com que aquest molins només podien vèncer un desnivell d'aigua de més o menys 1,2m, s'havia de construir una sèrie de tres o quatre molins que pujaven l'aigua a un canal cada vegada més alt fins a atènyer el canal principal (anomenat ringvaart o canal circular) a un nivell més alt que la baixamar. Aquestes sèries de molins eren típiques pel paisatge dels Països Baixos però també a De Moeren, un pòlder tallat ulteriorment per la frontera entre els Països Baixos del sud i França.

Des de la fi del segle XIX els molins van reemplaçar-se per a estacions de bombatge elèctriques. En perdre el seu paper, molts molins es van enderrocar o transformar-se en habitacions. Des dels anys cinquanta del segle passat un moviment de conservació va aixecar-se. A Schermerhorn als Països Baixos es troba un museu amb molins que funcionen com abans.

En veure la quantitat de terres neerlandeses que es troben sota el nivell de mar, es compren fàcilment el lema non oficial dels Països Baixos pompen of verzuipen (en català: "bombar o ofegar-se").

Pòlders o closes a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A l'Alt Empordà hom troba zones dessecades per l'home que s'han convertit en pòlders. Es coneixen amb el nom de "closes" o camps tancats. Són prats naturals limitats per canals de drenatge i tancats amb barreres de vegetació, generalment tamarius, que s'utilitzen per al pasturatge, i que formen un paisatge molt característic com l'antic estany de Castelló d'Empúries drenat pel rec Madral. Moltes closes van transformar-se en camps de conreu.[3]«La societat agrària tradicional va anar dessecant els estanys construint-hi una mena de pòlders utilitzats com a pastures i anomenats “closes" […] un ecosistema d’una gran biodiversitat. La intensificació agrària moderna ha propiciat la desaparició de més de la meitat de la superfície prèviament dedicada a pastures i closes, convertida ara en camps de conreu.»[4]

Les closes van inspirar l'escriptora catalana Maria Àngels Anglada que descriu en la seva novel·la Les Closes el poble de Vilamacolum i el seu entorn, els aiguamolls de l'Empordà. A Vilafant es troba un nucli Closes d'en Clarà.[5][6][7]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pòlder Modifica l'enllaç a Wikidata

Web del museu dels molins del pòlders (en neerlandès, francès, anglès, alemany i italià)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pòlder». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Siger Zeischka, Minerva in de polder. Waterstaat en techniek in het Hoogheemraadschap van Rijnland 1500-1856, Hilversum, Editorial Verloren, 2008, pàgina 62, ISBN 9789087040239 (en català: Minerva al pòlder. )
  3. Departament de Medi Ambient i Habitatge
  4. Francesc Ramagosa i Casals, «Els aiguamolls de l’Empordà: de la destrucció a la protecció i l’ús turístic», Estudis de turisme de Catalunya, Generalitat de Catalunya, pàgines 11-15, ISSN 1138-5383
  5. Carles Gorini, «Les closes de l’Alt Empordà», (amb extrets de poemes de Maria Àngels Anglada) Engega n.14, Girona, Universitat de Girona, 2010
  6. Francesc Murgadas, «Pompen of verzuipen (català)», La Fura, informatiu de l'Alt i Baix Penedès i Garraf [consulta: 12 d’agost de 2012]
  7. Joaquim Gosálbez i Noguera, Jordi Serra i Raventós, Eulàlia Velasco i Batlle, Els sistemes naturals dels aiguamolls de l'Empordà, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1994, 478 pàgines,, ISBN 84-7283-245-7