Pòrcia (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pòrcia
Tres de les llunes d'Urà en una foto de la NASA, obtinguda gràcies a la missió Voyager 2
Descobriment
Descobert per Stephen P. Synnott / Voyager 2
Data de descobriment 3 de gener, 1986
Semieix major 66.097,265 ± 0,050 km[1]
Excentricitat 0,00005 ± 0,00008[1]
Període orbital 0,5131959201 ± 0,0000000093 d[1]
Inclinació 0,05908 ± 0,039° (a l'equador d'Urà)[1]
Satèl·lit de Urà
Característiques físiques
Dimensions 156 × 126 × 126 km[2]
Radi mitjà 67,6 ± 4 km[2][3][4]
Àrea de superfície ~57,000 km²[5]
Volum ~1.300.000 km³[5]
Massa ~1,7×1018 kg[5]
Densitat mitjana ~1,3 g/cm³ (suposat)[3]
Gravetat a la
superfície equatorial
~0,023 m/s<csup>2[5]
Velocitat d'escapament ~0,058 km/s[5]
Període de rotació sincrònica[2]
Obliqüitat zero[2]
Albedo 0,08 ± 0,01 [6]
0.07[3][4]
Temperatura ~64 K

Pòrcia és un satèl·lit interior d'Urà. Va ser descobert gràcies a les imatges del Voyager 2 el 3 de gener de 1986, i se li va assignar la denominació termporal S/1986 U 1.[7] El seu nom es deu a l'heroïna de l'obra de teatre El mercader de Venècia de William Shakespeare. També se'l coneix com Urà XII.[8]

Pòrcia és el segon satèl·lit interior més gran d' Urà després de Puck. L'òrbita de Pòrcia, que es troba dins el radi sincrònic d'Urà, s'està esfondrant a poc a poc degut a l'desacceleració de marea. El satèl·lit pot trencar-se formant un anell planetari o colpejar Urà.

Pòrcia encapçala el grup de satèl·lits anomenats grup de Pòrcia que inclou Bianca, Crèssida, desdèmona, Julieta, Rosalina, Cupid, Belinda i Perdita.[6]Aquests satèl·lits presenten òrbites i propietats fotomètriques similars.[6]

Es coneix molt poc sobre les característiques de Pòrcia a part de la seva mida al voltant dels 140 km,[2] l'òrbita,[1] i l'albedo geomètric al voltant de 0,08.[6]

A les imatges del Voyager 2 Desdèmona es mostra com un objecte allargat, amb l'eix major apuntant cap a Urà. La ràtio dels eixos de l'esferoide prolat de Pòrcia és 0,8 ± 0,1.[2] La seva superfície és grisosa.[2] Observacions fetes amb el Telescopi espacial Hubble i altres grans telescopis terrestres han trobat traces d'absorció d'aigua gelada en l'espectre de Pòrcia.[6][9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Jacobson, R.A.. «The Orbits of the Inner Uranian Satellites From Hubble Space Telescope and Voyager2 Observations». The Astronomical Journal, vol. 115, 1998, pàg. 1195–1199. DOI: 10.1086/300263.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Karkoschka, Erich. «Voyager's Eleventh Discovery of a Satellite of Uranus and Photometry and the First Size Measurements of Nine Satellites». Icarus, vol. 151, 2001, pàg. 69–77. DOI: 10.1006/icar.2001.6597.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Planetary Satellite Physical Parameters». JPL (Solar System Dynamics), 2008-10-24. [Consulta: 2008-12-12].
  4. 4,0 4,1 Williams, Dr. David R. «Uranian Satellite Fact Sheet». NASA (National Space Science Data Center), 2007-11-23. [Consulta: 2008-12-12].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Calculada en base a altres paràmetres
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Karkoschka, Erich. «Comprehensive Photometry of the Rings and 16 Satellites of Uranus with the Hubble Space Telescope». Icarus, vol. 151, 2001, pàg. 51–68. DOI: 10.1006/icar.2001.6596.
  7. Smith, B. A. «IAU Circular No. 4164», 16 de gener de 1986. Arxivat de l'original el 2007-08-12. [Consulta: 2006-08-06].
  8. «Planet and Satellite Names and Discoverers». Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology, 21 de juliol de 2006. [Consulta: 2006-08-06].
  9. Dumas, Christophe. «Hubble Space Telescope NICMOS Multiband Photometry of Proteus and Puck». Astronomical Journal, vol. 126, 2003, pàg. 1080–1085. DOI: 10.1086/375909.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]