Partit Comunista d'Espanya

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: PCE)

El Partit Comunista d'Espanya (PCE) és un partit polític espanyol escindit del PSOE el 14 de novembre de 1921 per la negativa del primer a sumar-se a la III Internacional convocada per Lenin. Formada per la unió del Partit Comunista Espanyol (que havia sigut fundat al seu torn el 15 d'abril de 1920 per la Federació de Joventuts Socialistes) i el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) fundat al seu torn pels delegats d'esquerra del Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol el 13 d'abril de 1921. Els principals dirigents del PCE eren Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade, i del PCOE eren Antonio García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Facundo Perezagua

[edita] Història

[edita] Fundació. Dictadura de Primo de Rivera

En el Primer Congrés del PCE (15 de març de 1922) es tria secretari general a Antonio García Quejido, una de les figures més prestigioses del moviment obrer. Però la clandestinitat imposada per la Dictadura de Primo de Rivera suposà la seva pràctica desarticulació. El III Congrés hagué de reunir-se a París el 1929 i entre altres coses, hi fou acordada la publicació de Mundo Obrero. El 1930 se'n separava la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB).

[edita] La Segona República Espanyola

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola tenia 800 militants i molts exiliats. Es reorganitzà, i al Principat va prendre la denominació de Partit Comunista de Catalunya (PCC). En el IV Congrés (1932) es refermaren les posicions estalinistes d'adhesió a la Tercera Internacional i foren expulsats del buró polític José Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri, Vicente Uribe, Pedro Checa i Antonio Mije García. El 1936 la seva branca catalana s'integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però amb el temps aquest partit quedaria lligat al PCE.

La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important, i la seva submissió a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig de 1937.

[edita] Postguerra

Després de la Guerra Civil Espanyola participaren activament en la lluita armada guerrillera dels maquis durant els anys quaranta, que culminà amb l'intent d'Invasió de la Vall d'Aran el 1944. Tanmateix, es produiren enfrontaments interns per la direcció del partit, sobretot a la mort de José Díaz Ramos el 1942, substituït per Dolores Ibárruri, i que se saldà amb l'expulsió de Jesús Hernández el 1944.

[edita] Franquisme

En el VI Congrés (1956) s'adoptà la tesi de la reconciliació nacional espanyola, i la del Pacto por la Libertad, política impulsada per Santiago Carrillo (convertit en secretari general el 1960) i que faria del PCE un dels pilars de l'eurocomunisme. En els anys 1960 i 1970 el PCE patí diverses escissions, la més destacable de les quals fou la liderada per Enrique Líster (que donà lloc al Partido Comunista Obrero Español, PCOE). El PCE aconseguí una gran ascendència en el moviment opositor al franquisme, ja fos des de les universitats, des del sindicalisme (Comissions Obreres) i, finalment, des de les instàncies unitàries.

[edita] Transició

En el IX Congrés (1978) el PCE abandonà el leninisme, alhora que sancionava la seva adhesió a la reforma espanyola. El partit s'estructurà federalment, amb la qual cosa es crearen el 1976, el Partit Comunista del País Valencià (PCPV) i el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB), alhora que a la dècada següent afluixaven fins a dissoldre's els darrers lligams orgànics amb el PSUC.

Ja consumada la reforma del franquisme a l'estat espanyol, el PCE s'esfondrà electoralment, patí diverses escissions prosoviètiques (F. Garcia Salve, Ignacio Gallego, etc) i fugides de militants eurocomunistes renovadors (Pilar Brabo Castells, Manuel Azcárate) i simpatitzants cap al PSOE (en el govern espanyol d'ençà el 1982). A Santiago Carrillo el succeí el també asturià Gerardo Iglesias, qui no va poder evitar l'escissió el 1984 del sector prosoviètic, que fundà el Partido Comunista de los Pueblos de España.

[edita] Izquierda Unida

El PCE impulsà la coalició Izquierda Unida (IU), rere les sigles de les quals des de 1987 fa la major part de la seva política activa. El 1998 assumí la secretaria general del partit Paco Frutos. El seu portantveu és Mundo Obrero.

[edita] Secretaris Generals

1921-1925 Antonio García Quejido
1925-1932 José Bullejos
1932-1942 José Díaz
1942-1960 Dolores Ibárruri
1960-1982 Santiago Carrillo
1982-1988 Gerardo Iglesias
1988-1998 Julio Anguita
1998- ara Francesc Frutos i Gras

[edita] Resultats electorals

RESULTATS ELECTORALS DEL PCE
ANY	Líder	Vots	%	Representants
Generals 1977	Santiago Carrillo	1.709.890	9.33%	20 diputats
Generals 1979	Santiago Carrillo	1.938.487	10.77%	23 diputats
Municipals 1979	Santiago Carrillo	2.139.603	12.70%
Generals 1982	Santiago Carrillo	846.515	4.02%	4 diputats
Municipals 1983	Gerardo Iglesias	1.500.015	8.17%

(Font: Ministerio del Interior i El Mundo)

A partir de 1986 el PCE ha participat a les llistes electorals d'Izquierda Unida.

[edita] Articles relacionats

Roges des Molinar

[edita] Enllaços externs