Pablo Morillo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pablo Morillo
5 de maig de 1778

27 de juliol de 1837 (als 59 anys)

Retrat del general Morillo
Retrat del general Morillo
Lloc de naixement: Zamora Fuentesecas, província de Zamora, Espanya
Lloc de defunció: Banhèras, França
Lleialtat: Espanya Espanya
Arma/servei: Infanteria
Anys de servei: 1792–1836
Rang: General del Regne d'Espanya
Comandaments: Cap de les forces espanyoles a l'Amèrica Llatina
Governador militar de Madrid
Batalles/guerres: Batalla de Vitòria
Batalla de Trafalgar
Arroyo de Molinos
Batalla de Bailèn
Condecoracions: Comte de Cartagena
Marquès de la Puerta
Altres ocupacions: Política.

Pablo Morillo (Fuentesecas, província de Zamora, Espanya, 5 de maig de 1778 - Banhèras de Bigòrra, França, 27 de juliol de 1837) fou un militar i polític espanyol.

Alguns dels seus biògrafs asseguren que era gallec, perquè en una carta seva dirigida a Quiroga deia: «Tu, nascut, a més, com jo, en la bella Galícia» però així i tot, en els arxius consta com natural de Fuentesecas. Pertanyent a una família humil, en la seva joventut fou pastor,[text imprecís] assentant plaça als tretze anys, a Toro (Zamora), en el cos d'infanteria de marina, que llavors tenia una comissió pel reclutament de les seves forces en aquella vila. En aquest cos serví alguns anys com a soldat, caporal i sergent, assistí a diverses campanyes marítimes, distingint-se especialment en el setge de Toló contra els republicans francesos, i més encara en els combats del cap San Vicente i en la memorable batalla de Trafalgar, en la que, a més de rebre diverses ferides, salvà una bandera que havia caigut al mar.

Ascendit a oficial[modifica | modifica el codi]

Quan el moviment nacional contra Napoleó, el seu batalló formà part de l'exèrcit del general Castaños, en el que la infanteria de marina es comportà valerosament, i per la seva brillant conducta en la Batalla de Bailèn, fou ascendit a oficial (1808) i passà a l'exercit de terra. Llavors tenia trenta anys i només era tinent, i abans de complir els quaranta havia assolit les més elevades graduacions.

Primerament tingué el comandament d'una guerrilla en la província de Múrcia, després passà a Galícia, i porta a fi tals proeses, que el 1809 se li donà el grau efectiu de coronel, de forma que en un any aconseguí quatre ascensos. El 1811 ja era general, i servint a les ordres del general Castaños a Extremadura, rebé d'aquell el comandament d'un exèrcit i amb ell la missió d'ocupar la plaça de Valencia de Alcántara, el que portà a terme amb tanta audàcia com rapidesa. El 28 d'octubre del mateix any contribuí eficaçment a la brillant victòria d'Arroyo de Molinos, en la que els francesos foren perseguits per Morillo fins al port de Quebradas. A principis del 1812 realitzà una profitosa expedició a la Manxa. Derrotant en diversos punts al invasor, i després continuà les seves operacions a Extremadura, ascendint el mateix any a general de divisió. El maig de 1813 s'incorporà a l'exèrcit anglo-hispànic de Wellington, i aquest mateix mes infligí una sagnant derrota als francesos a la vora del riu Tormes. Quan la cèlebre batalla de Vitòria, inicià la lluita atacant als francesos amb la seva divisió, i en acabar aquella campanya era tinent general i un dels cabdills més reputats de l'exèrcit espanyol.

Campanya americana[modifica | modifica el codi]

El rei coneixent la vàlua personal i el seu seny i encert per la direcció de les tropes, li donà el comandament d'un exèrcit destinat a combatre als rebels d'Amèrica, i el 1815 embarcà vers els antics dominis espanyols, emportant-se amb ell entre altres bons oficials a Ricafort Palacín i el més tard seria l'autor del text del Conveni de Bergara en Francisco Linage, els quals portaren sota el seu comandament una heroica i brillant campanya, malgrat que enfosquida per diversos actes de crueltat.

De l'illa Margarita, on perdé 1.500 homes, passà a Veneçuela i posà setge a Cartagena, que resistí heroicament tres mesos, malgrat tenir queviures només per a mes i mig, morint de fam més de 5.000 defensors. De Veneçuela passà a Colòmbia i s'apoderà de la capital, que també li oposà una resistència increïble, pel que, irritat, portà a terme tant sagnants represàlies, que el país sencer es revoltà en la seva contra.

Vencedor de Puente el febrer de 1816, fou derrotat pels americans a Ocaña, agreujant-se més encara la situació en apoderar-se Bolivar de l'illa Margarita, per el qual els espanyols es varen veure obligats a sortir de Santa Fe de Bogotà. Aviat va poder re-establir la situació, doncs vençut Bolívar a Cachiri, Morillo va poder penetrar de bell nou en la capital, establint llavors Bolívar el seu Govern provisional a Barcelona. El maig de 1817 les host de Morillo foren derrotades per les del americà Arismendi, però no tardà a reaccionar el cabdill espanyol que, desembarcant a l'illa Margarita, atacà amb ímpetu a Porlamar (capital de l'illa), s'apoderà d'aquesta per assalt, passà a ganivet a tota la seva guarnició i, després retrocedint, assoli a Mariño, al que derrotà a la vora del riu Cariaca.

L'any següent portà a fi campanyes importants, i fou ferit greument en la batalla de Coro. Amb diverses alternatives es sostingué a Amèrica fins que signà la treva de Trujillo (26 de novembre de 1820), sent admirable, com diu un escriptor francès, «l'habilitat amb què va saber mantenir-se durant cinc anys en el cor d'un país enemic, al capdavant d'un petit nombre d'homes, separat d'Espanya per grans mars i rebent molts pocs socors.»

Retorn a Espanya[modifica | modifica el codi]

Quadre de la batalla de Trafalgar on destacà el valor de Morillo

Al seu retorn se li concedí el títol de comte de Cartagena i poc temps després el de marquès de la Puerta, i en iniciar-se en la Península el moviment constitucional, primer abraçà la causa absolutista i fou nomenat governador militar de Madrid, però portat per les seves conviccions o, segons altres, de la seva conveniència, prengué partit pels constitucionals què, malgrat acollir-lo amb cert recel, l’anomenaren capità general de Madrid.

El 4 de febrer de 1822 salva d'una mort certa al comte de Toreno i en Martínez de la Rosa, els quals al sortir del Congrés foren escomesos pel poble, que es retirà davant la ferma i decidida actitud d'en Morillo.

L'1 de juliol del mateix any fou nomenat coronel de les guàrdies espanyoles i valones, i el 7 es va batre pels carrers de la capital contra els absolutistes, i poc després fou desterrat de Madrid. Quan l'expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), fou posat al front del 4t. Cos d'exèrcit, i es trobava a Lugo en establir-se el Govern a Cadis: Morillo protestà de la destitució del rei i es negà a reconèixer el Govern nomenat per les Corts, organitzant llavors una Junta governativa composta pel bisbe de Lugo, dels presidents de cadascuna de les tres Diputacions provincials d'Ourense, A Corunya i Vigo, i d'altres personatges, a la que informà de la situació.

Invasió de Galícia[modifica | modifica el codi]

Sent imminent l'aparició d’un exèrcit invasor a Galícia, entra amb negociacions amb el general Bourke, i signà amb aquest un armistici, en virtut del qual serien respectades les persones i les propietats, no es perseguiria a ningú per les seves idees polítiques i es reconeixerien els seus graus a tots els caps i oficials. Quiroga, que havia reconegut en un principi l'autoritat de Morillo, no acatà l'armistici concertat i es disposà a el compliment del mateix, rebent llavors una carta de Morillo. A mitjan 1823 reconegué el Govern absolutista de Madrid, però a causa de la seva equívoca conducta, no assolí inspirar confiança a ningú. Al retornar Ferran VII emigrà a França, tornant a Espanya el 1832 per encarregar-se de la Capitania general de Galícia.

En iniciar-se la Primera Guerra Carlina comandà un exèrcit contra els partidaris de Carles, i poc temps després es traslladà a prendre les aigües de Banhèras, on morí als 59 anys i després de 46 de brillants serveis ininterromputs.

Deixà diversos escrits, entre ells

« <Manifiesto que hace a la nación espanyola el teniente general don Pablo Morillo, conde de Cartagena, marqués de la Puerta y general en jefe del ejercito expedicionario de Costa Firme, con motivo de las calumnias é imputacions atroces i falses publicades contra su persona el 21 y el 28 del mes de abril último en la "Gaceta de la Isla de León", bajo el nombre de Enrique Somoyar (Caracas, . f. Y Madrid, 1821).> »


Memorias relativas á los principales acontecimientos de las campañas de América, traduïdes al francès per Blosseville (París, 1826).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pablo Morillo