Pagliacci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pallassos
Giovanni Martinelli com a Canio
Giovanni Martinelli com a Canio
Títol original: Pagliacci
Llengua original: italià
Gènere: Verisme
Música: Ruggero Leoncavallo
Llibret: Ruggero Leoncavallo
Actes: dos
Estrena: 21 de maig de 1892
Teatre: Teatro Dal Verme de Milà
Estrena al Liceu: 25 de gener de 1895

Pagliacci és una òpera en dos actes de Ruggero Leoncavallo, amb llibret del mateix autor. S'estrenà al Teatro dal Verme de Milà el 21 de maig de 1892. Estrenada en el Gran Teatre del Liceu el 25 de gener de 1895.

Generalment, es representa i es grava juntament amb Cavalleria Rusticana de Mascagni. Ambdues òperes se centren en una mort per gelosia amorosa. El pròleg de Pagliacci constitueix un veritable manifest del verisme musical, que pretenia convertir l'òpera en un abrupte «fragment de vida» extret de la realitat social més dura, en contraposició als excessos dels romàntics. Aquest moviment, que procedeix directament del verisme literari italià, inspirat pel naturalisme francès de Zola, afectà també el llenguatge musical, amb una continuïtat narrativa assegurada per l'orquestra i per l'abolició de les estructures tancades de l'òpera vuitcentista.

Pagliacci mostra el tràgic desenllaç d'un conflicte sexual. L'acció –inspirada en un fet real que hagué de jutjar, com a magistrat, el pare de Leoncavallo– se situa entre uns còmics ambulants que actuen en un poble de Calàbria, el dia de la Mare de Déu d'Agost.

Composició[modifica | modifica el codi]

La història de Pagliacci i Leoncavallo és molt similar a la de Cavalleria Rusticana i Mascagni: composició de l'òpera per a un concurs, èxit popular i, per desgràcia per als seus compositors, fracàs en els següents intents. A més, hi ha diverses anècdotes que van envoltar la composició de Pagliacci. La història es va basar en fets reals dels que el pare de Leoncavallo, com a jutge, va tenir coneixement. D'altra banda, hi ha la pífia del concurs: aquest consistia en la composició d'una òpera d'un acte però Leoncavallo s'equivocà i va presentar la seva obra amb dos actes. El seu editor, Ricordi, va incomplir la seva paraula d'estrenar-la i Leoncavallo va acabar per lliurar-la a Sonzogno, rival de Ricordi, que la va estrenar amb un èxit total de públic.

Argument[modifica | modifica el codi]

Tonio, Peppe, Canio i la seva dona, Nedda, formen una companyia de còmics ambulants. Una tarda, abans de la funció, Tonio fa veure a Canio que la seva dona s'està veient amb Silvio, un vilatjà que pretén fugir amb ella durant la nit. Aprofitant la trama de la comèdia que representen, un sainet de gelosia i infidelitats, Canio intenta que Nedda li reveli el nom del seu amant. L'actitud despectiva d'aquesta i el riure del públic, que pensa que tot forma part de l'espectacle, enfureixen tant a Canio que apunyala a la seva dona sobre l'escenari. Silvio, que es troba entre els espectadors, s'apropa per ajudar-la, però Canio l'apunyala també.

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Vesti La Giubba
Cantat per Enrico Caruso, gravat el 17 de març de 1907

No Pagliaccio non son
Per Enrico Caruso

Problemes per escoltar els arxius? Vegeu l'ajuda

Amb el teló baixat, apareix Tonio, pallasso de la companyia de còmics, geperut i ressentit, representant el rol de «Pròleg» i que canta una mena d'ària en què proclama el propòsit de la nova escola verista, pintar un fragment de vida, amb l'home com a protagonista, i que acaba amb un grandiloqüent Andia! Incominiciate!.

A la plaça d'un petit poble, on s'ha instal·lat la companyia ambulant de còmics, arriben els pagesos endiumenjats que celebren les festes en un ambient popular. El director, el pallasso Canio, anuncia l'espectacle. Quan Nedda, la muller de Canio, que fa el paper de Colombina en la pròxima funció, baixa del carro, s'hi acosta Tonio per ajudar-la, situació que provoca una furiosa reacció de gelosia de Canio, que l'aparta amb una empenta i li clava una bufetada. Tonio se'n va mormolant venjança. Els pagesos han convidat Canio a beure un vas de vi i quan li fan broma sobre el company, té una resposta contundent, profètica, tot advertint que el que pot fer riure en el món del teatre no ho tolerarà en la vida real.

Arriben els músics i sonen les campanes, i homes i dones entonen un alegre cant popular. Nedda, sola en escena, primer angoixada i temerosa per la reacció del marit, aviat es mostra sensible a la bellesa de la tarda d'agost i al vol dels ocells, i somia en la seva llibertat. Es presenta Tonio, que la mira amb desig i és rebut amb desconfiança i menyspreu per ella. En una escena de gran tensió dramàtica, Tonio li declara el seu amor i Nedda adopta una actitud de burla que desespera l'enamorat, que l'amenaça i intenta besar-la, i rep com a resposta una fuetada a la cara. La torna a amenaçar amb més contundència mentre ella l'insulta amb ferotgia. Arriba Silvio, un vilatà que ha esdevingut amant de Nedda; ella li explica l'actitud de Tonio, que l'espanta, i ell li demana que abandoni la seva gent. Tonio presencia sense ser vist el final de la trobada entre els dos amants, que es posen finalment d'acord per fugir junts aquella mateixa nit i se'n va per avisar Canio. Aquest arriba amb un gran crit i Silvio aconsegueix fugir. El riure cínic de Tonio provoca el menyspreu de Nedda; Canio vol saber el nom del fugitiu a qualsevol preu, però la jove s'hi nega amb fermesa. Quan Canio s'abraona sobre Nedda, fora de si, arriba Beppe, el pallasso jove, que li recorda que aviat ha de començar l'espectacle.

Canio pren consciència de la realitat i Tonio el convenç que dissimuli i posposi el càstig per després de la representació. Canio ens fa partícips del seu drama: fer riure el públic quan només té ganes de plorar; confessió que té el seu moment culminant en la frase Ridi, Pagliaccio.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Gé Korsten en el seu debut com a Canio

Al mateix escenari del primer acte, ja de nit, el públic va arribant. Nedda, que cobra l'entrada als assistents, intercanvia unes paraules amb Silvio, tot demanant-li prudència, i la funció comença. Nedda va vestida de Colombina i figura que espera el seu estimat, Arlecchino, aprofitant que el seu marit, Pagliaccio, no ha de tornar fins a la nit. Arlecchino (que interpreta Beppe) li canta una serenata des de fora. Quan Colombina fa el signe convingut perquè entri l'amant, apareix Taddeo (personatge interpretat per Tonio), amb el paner de la compra, que afirma estar enamorat d'ella i pretén, en una escena còmica, exagerant el to, aprofitar igualment l'absència del marit. Entra Arlecchino, que agafa Taddeo per l'orella, li clava una puntada de peu i l'envia fora amb grans riallades de la gent. Taddeo se'n va a vigilar la possible arribada del marit i els amants preparen un sopar i ell li proposa que doni un narcòtic al marit i així poder fugir junts a la nit.

Taddeo s'adona de la presència de Pagliaccio, enfurismat, que busca una arma per venjar-se. Arlecchino intenta fugir per la finestra i li recorda la cita nocturna. Canio entra amb la disfressa de Pagliaccio i increpa la seva muller amb fúria. Aleshores sent renéixer una gelosia folla que de moment intenta dissimular i seguir el seu paper i interroga Colombina sobre la presència d'un altre home. Colombina li diu que es tractava de Taddeo; aquest intervé amb aire mofeta i afirma que Colombina és pura i detesta la mentida. Les rialles de la gent descontrolen finalment Canio, que les rep com un afront personal.

En l'escena final, ja fora de la comèdia que fins ara havien intentat representar, Canio es dirigeix al públic per dir-li que té dret a actuar com un home qualsevol i demana amb ira el nom de l'amant a la seva muller, com havia fet abans, i quan ella intenta seguir el seu paper, la interromp brutalment i canta la seva darrera ària, No! Pagliaccio non son, en què ens revela que havia recollit Nedda, òrfena i morta de gana, i li havia donat el seu nom i el seu amor; evoca la confiança que havia tingut en ella i la ingratitud amb què ha respost. El final es precipita. El públic comença a dubtar si el que està veient és realitat o és teatre, Beppe intenta inútilment evitar el desastre, Canio insisteix amb obcecació per saber el nom de l'amant, a la qual cosa Nedda es nega amb decisió. Paglaccio agafa el ganivet que hi ha sobre la taula i el clava amb força al pit de la dona, que cau aterrida i crida Silvio. Aquest corre cap a ella i Canio li clava immediatament el punyal al cor. Canio es dirigeix al públic i tanca l'òpera amb la famosa frase de la Commedia dell'arte: La commedia è finita.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pagliacci