Paicî

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paicî
Parlat a: Província del Nord
Regió: Nova Caledònia
Parlants: 7.300 (2009)[1]
Rànquing: -
Classificació genètica: Llengües austronèsies

   Llengües malaiopolinèsies
    llengües oceàniques
     Llengües oceàniques meridionals
      Llengües canac
       Paicî

estatus oficial
Regulat per: Acadèmia de les Llengües Canac
codis de la llengua
ISO 639-2 pri
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

Paicî és una llengua austronèsia parlada majoritàriament a l'àrea tradicional de Paici-Camuki, als municipis de Poindimié, Ponérihouen, Koné i Poya, a la Província del Nord, Nova Caledònia. Té 7.300 parlants nadius i l'estatut de llengua regional de França. Aquest estatut implica que els alumnes poden fer una prova opcional en batxillerat a Nova Caledònia mateix o a la França metropolitana.[2] Com les altres llengües canac és regulat actualment per l'"Académie des langues kanak", fundada oficialment en 2007.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

El paicî té un inventari força simple de consonants, comparat amb el de les altres llengües de Nova Caledònia, però té un inusual gran nombre de vocals nasals. Les síl·labes paicî són restringides de CV.[3]

Consonants[modifica | modifica el codi]

  Bilabial Post-
alveolar
Palatal Velar
plana labial
Nasal m ɲ ŋ
Oclusiva sonora p c k
prenasalitzada ᵐb ᵐbʷ ⁿ̠d̠ ᶮɟ ᵑɡ
Bategant ɾ̠
Aproximant j w

Vocals[modifica | modifica el codi]

El paicî té un sistema simètric de 10 vocals orals, totes poden ser tant llargues com curtes i sense diferència significativa en la qualitat, i set vocals nasals, alguns dels quals també poden ser llargues i curtes. Les seqüències de dues vocals curtes poden portar dos tons, però com que les vocals llargues es limiten a la realització d'un sol to, aquestes semblen ser les vocals fonèmicament llargues en lloc de seqüències.[3]

Frontal Central Posterior
Oral Nasal Oral Nasal Oral Nasal
Tancada /i/ /ĩ/ /ɨ/ /ɨ̃/ /u/ /ũ/
Semitancada /e/ /ɛ̞̃/ /ɘ/ /ɜ̞̃/ /o/ /ɔ̞̃/
Semioberta /ɛ/ /ɜ/ /ɔ/
Oberta /a/ /ɐ̃/

Tons[modifica | modifica el codi]

Com la seva veïna cèmuhî, el paicî és una de les poques llengües austronèsies que ha desenvolupat to contrastiu,[4] que comprèn tres registres: alt, mitjà i baix. Addicionalment hi ha vocals sense to inherent, el to està determinat pel seu entorn. Les paraules solen tenir el mateix to en totes els vocals, de manera que el to pot pertànyer a la paraula en lloc de la síl·laba.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gordon, Ian; Maddieson. «The phonetics of Paici». UCLA Working Papers in Phonetics, vol. 93, Dec 1996.
  • Rivierre, Jean-Claude. «Tons et segments du discours en langue paicî (Nouvelle-Calédonie)». Bulletin de la Société de Linguistique de Paris, vol. 69, 1, 1974, pàg. 325–340.
  • Rivierre, Jean-Claude. 1983. Dictionnaire paicî - français, suivi d'un lexique français - paicî. Paris : Société d'Etudes linguistiques et anthropologiques de France, 1983. 375p.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fitxa del Paicî a Ethnologue
  2. Només cinc de les 29 llengües canac (en l'informe Cerquilini de 1999 o 40 segons l'Acadèmia de les Llengües Canac) tenen aquest estatut: Drehu (illa de Lifou), Nengone (illa de Maré), A'jië (al voltant de Houaïlou), Paicî (al voltant de Poindimié) i Ajië (vora Canala i Thio).
  3. 3,0 3,1 Gordon & Maddieson (1996).
  4. Rivierre (1974).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]