Palau Güell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Palau Güell
Façana del Palau Güell
Façana del Palau Güell
Informació
Tipus Palau
Arquitecte Antoni Gaudí
Començament 1885
Acabament 1900
Localització Barcelona
41° 22′ 44″ N, 2° 10′ 27″ E / 41.37889°N,2.17417°E / 41.37889; 2.17417Coord.: 41° 22′ 44″ N, 2° 10′ 27″ E / 41.37889°N,2.17417°E / 41.37889; 2.17417
Estil Modernisme català
Materials utilitzats Ferro forjat, pedra, fusta i ceràmica en trencadís
Fachada Palacio Güell (1886).jpg
Alçat de la façana en el projecte
Alsina Arús - Secció Palau Güell (1910).jpg
Secció, segons un aixecament realitzat per Joan Alsina i Arús el 1910

Tipus Cultural
Criteris (i), (ii), (iv)
ID 320bis
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1984 (8a sessió)
Extensió 2005 (29a sessió)
* Segons les regions de la UNESCO.
Treballs de forja a l'entrada

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1885 i 1900. El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 5 de Barcelona, al barri del Raval. Va ser encarregat per Eusebi Güell, un ric industrial barcelonès qui sentia una gran admiració per l'arquitecte a qui va fer de mecenes finançant algunes de les seves obres més conegudes.

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient (Índia, Pèrsia, Japó), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita. Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs angular, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.[1]

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant d'una xemeneia cònica què, com a nucli central, enllaça i ventila els pisos superiors.

A la teulada hi ha vint xemeneies, que lluny de ser tractades com elements molestos, Gaudí els hi conferí un caràcter decoratiu. Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig[2]

El palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1984.[3]

Context[modifica | modifica el codi]

Economia i burgesia[modifica | modifica el codi]

El segle XIX espanyol es va caracteritzar per una gran inestabilitat política social i econòmica. Els continus pronunciaments militars, destronaments, revolucions socials i guerres carlines havien generat tantes incertituds com idealismes efervescents. L'any 1888 i la seva Exposició varen suposar un punt i a part per a Barcelona i per a tota Catalunya. Amb la projecció internacional es va canviar l'accent per a posar-lo a les iniciatives econòmiques, el triomf del proteccionisme, la pau i la prosperitat. A Catalunya comença un període conegut com la Febre d'Or en el qual fermentarà un sentiment catalanista que es materialitzarà amb la crisi espanyola del 1898. Després de 1888 Catalunya començà a abandonar el provincianisme i a desenvolupar un catalanisme polític. És en aquest context de creixement econòmic ajudat pel proteccionisme i de catalanisme emergent entre les classes benestants on s'ubica la figura d'Eusebi Güell qui vol fer història i ser un element emblemàtic, tant com la seva pròpia residència on havia de reunir-se el millor de la Barcelona influent culturalment i políticament.[4]

Arquitecte[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antoni Gaudí
Antoni Gaudí el 1878

Antoni Gaudí i Cornet (1852 - 1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.[5][6] Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. Va treballar per encàrrecs de clients particulars per crear les seves mansions particulars com la Casa Vicens o el Palau Güell, però alguns dels seus clients, membres de la burgesia emergent en el canvi de segle, li varen encarregar edificis plurifamiliars, tres d'ells a Barcelona: la casa Calvet, la casa Batlló i la casa Milà.[7]

L'evolució de l'obra d'Antoni Gaudí arranca dels principis del gòtic per transcendir i abandonar el neogòtic i crear una obra d'estil propi que resulta essencial per a l'arquitectura moderna i que és considerada el principal exponent del Modernisme català. A la seva obra juguen un paper central els components geomètrics i estructurals. La Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, la Colònia Güell i la casa Batlló representen figures claus de l'arquitectura modernista a Barcelona.[8]

Gaudí va destacar en la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l'ornamentació de l'antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica. Va exhibir un important intercanvi de valors estretament associats amb els corrents culturals i artístics de la seva època, representades en el Modernisme català. Es va anticipar i va influir en moltes de les formes i tècniques que influirien en el desenvolupament de la construcció moderna al segle XX.

L'obra de Gaudí representa el geni de l'arquitecte, expressant particulars qualitats espacials i la plasticitat de les línies ondulants i l'harmonia dels colors i dels materials, tant a les estructures arquitectòniques com als elements esculpits.[9]

El seu treball obsessiu i la seva bogeria creativa absolutament incompresa al seu temps va ser vista per Le Corbusier:

« Gaudí era un gran artista; només aquells que commouen el cor sensible dels homes, resten i restaran. Hauran, però, de veure's maltractats en el curs del camí, incompresos i acusats de pecar contra la moda del moment. Le Corbusier, 1957.[10][nota 1] »

Els Güell[modifica | modifica el codi]

Eusebi Güell, retrat de 1915

Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell (1846-1918) va ser un dels més importants industrials de la Catalunya del seu temps, a més de polític, científic i escriptor. Era fill de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), un indià que havia fet una immensa fortuna a Cuba i que, a la seva tornada, va ser promotor de diverses iniciatives empresarials a Barcelona, com la fàbrica del Vapor Vell que va aconseguir l'exclusiva de la fabricació de pana a Espanya. Després d'estudiar Dret, Economia i Ciències Aplicades a Barcelona, França i Anglaterra. Va fundar, junt amb Ferran Alsina, la colònia Güell, una colònia obrera dedicada a la indústria tèxtil. Va intervenir en política i en amplis sectors culturals. El 1875 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, el 1878 diputat provincial, i va exercir de senador del Regne. Molt compromès amb la cultura catalana, va ser president dels Jocs Florals de Barcelona (1900) i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com president del Centre Català.[11]

Història[modifica | modifica el codi]

Anterior residència[modifica | modifica el codi]

La família de Joan Güell tenia la seva residència a la Rambla núm. 35-37, molt a prop de la finca on es construiria el Palau Güell amb la que es tocava per la part posterior. Aquest edifici i la veïna casa Fradera, que ocupa tot el xamfrà de la Rambla i el carrer Nou de la Rambla, varen ser construïts als anys 1850 per Pere Casany i reformats en un llenguatge classicista l'any 1865, pel mateix arquitecte, a petició de Joan Güell. Aquests edificis són veïns del Teatre Principal i, amb aquestes reformes, revitalitzaven una zona freqüentada per la burgesia catalana de la segona meitat del segle XIX. Quan Eusebi Güell i Isabel López Bru es varen casar el 1871 i es varen instal·lar al palau del comte de Fonollar al carrer Portaferrissa num. 7, que havia estat reformat per Elies Rogent. El 1884 varen marxar a la finca paterna de la part baixa de la Rambla, mentre comença l'adquisició de terrenys d'on s'hauria de construir el Palau Güell.

Eusebi Güell va adquirir el 1883 l'edifici del número 3 del carrer Nou de la Rambla a Maria Toll i Serra per 196.000 pessetes i, el 1886, compra el número 5 a la família Boada Mas, una finca on havia estat el convent dels carmelitans abans de la desamortització.

Un cop iniciada la construcció del palau, Güell va seguir adquirint finques veïnes per tal de preservar l'entorn del nou edifici entremitgeres. Així, el 1887 comprà el número 3 del carrer Lancaster, el 1894 incorporà el número 9 de Nou de la Rambla i posteriorment les finques de Lancaster 5 i 7.[12]

Construcció[modifica | modifica el codi]

El projecte de Güell era construir una nova residència connectada mitjançant un pati interior amb la finca familiar de la Rambla. El disseny del Palau Güell seguia la tradició de les grans cases senyorívoles catalanes, com les del carrer Montcada.[13]

La idea de l'industrial era que el nou edifici igualés o superés el Palau Moja, situat a la Rambla cantonada amb el carrer de Portaferrissa, que era propietat del seu cunyat, Claudi López, segon marquès de Comillas.[14]

L'any 1885 Eusebi Güell, primer comte de Güell, encarregà a Antoni Gaudí el projecte de l'edifici que havia de ser la seva residència particular. L'industrial va conèixer Gaudí el 1878, després de quedar admirat amb la vitrina per a la Guanteria Comella que l'arquitecte exposava a l'Exposició Universal de París.[15] Des de llavors va començar una llarga amistat i una fructífera relació professional, on l'industrial va ser el principal mecenes de l'arquitecte. Gràcies a això el seu cognom és conegut internacionalment, amb obres com la Cripta de la Colònia Güell, el Celler Güell, els Pavellons Güell o el Parc Güell, a més del palau.

El projecte definitiu és de data 10 de juny de 1886 i la sol·licitud a l'Ajuntament del permís d'obres va ser realitzada el 12 de juliol de 1886 per Eusebi Güell. L'arquitecte municipal, Antoni Rovira i Trias, va presentar un informe negatiu perquè el projecte no complia l'article 25 de les Ordenances Municipals, que estipulava que les tribunes de les façanes havien de ser de ferro i vidre, enfront de la de pedra picada presentada per Gaudí. Però aquest informe va ser desestimat per la Comissió de Foment (en data 24 de juliol), possiblement influïda pel mateix Güell, que tenia nombrosos contactes a l'Ajuntament. Finalment es va atorgar el permís el 27 de juliol, i el 12 d'agost Güell i Gaudí van signar l'assabentat. El 15 d'octubre es va sol·licitar permís per a la demolició del número 7 de Nou de la Rambla, que va ser atorgat el 23 d'octubre i ratificat per la Comissió de Foment el 6 de novembre. Finalment, el 12 de novembre es va lliurar el permís d'obres.[16]

Encara que els treballs en la decoració interior es van perllongar fins a 1890, l'edifici va ser inaugurat el 1888, data que figura a la façana, coincidint amb l'Exposició Universal celebrada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Amb motiu d'aquest esdeveniment van visitar el Palau Güell personatges com la reina regent Maria Cristina d'Habsburg, el rei Humbert I d'Itàlia i el president dels Estats Units Grover Cleveland.[17]

El senyor Güell estava tan orgullós del seu edifici que va encarregar a Joan Alsina i Arús la realització d'uns plànols per presentar a l'exposició dedicada a Gaudí al Grand Palais de París el 1910.[17]

Més endavant, el 1895, es realitzen una sèrie de reformes en les quals ja no participa Gaudí, on s'incorporen noves xemeneies, i al dormitori d'Eusebi Güell s'instal·len uns elements decoratius en forja amb les inicials I i E (Isabel i Eusebi) on consta la data de 1895.[18]

Col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Gaudí va liderar un ampli equip de tècnics i artesans, com els arquitectes Francesc Berenguer i Camil Oliveras. Berenguer, que va ser col·laborador inseparable de Gaudí a moltes de les seves obres i va realitzar molts edificis a la Colònia Güell, va dibuixar més de vint solucions diferents per a la façana del Palau Güell.[19] D'altra banda, Güell ja havia contractat Oliveras per a les reformes interiors de la seva residència al palau Fonollar i al Palau Güell també participarà en la seva vessant de decorador. En aquesta funció també va intervenir Francesc Vidal i Jevellí qui, a més, va dissenyar el mobiliari i part dels vitralls, que serien fabricats al Taller Pelegrí. Vidal tenia un dels més importants tallers de mobles eclèctics al qual Gaudí havia anat per adquirir els coneixements tècnics que li permeteren dissenyar els seus mobles.

El constructor i responsable dels treballs en pedra va ser Agustí Massip, un constructor de confiança dels Güell i de Gaudí amb qui havia col·laborat al Palau Episcopal d'Astorga i al Parc Güell. Els marbristes varen ser els germans Ventura, els quals tenien taller a Barcelona dedicat principalment als monuments funeraris. Les estructures metàl·liques són obra dels Tallers Torras, autors de la bastida per a construir el monument a Colom i l'estructura metàl·lica del Palau de Belles Arts de Barcelona de l'Exposició Universal de 1888.

Els treballs de forja artística varen ser responsabilitat de Joan Oñós i els seus col·laboradors Salvador Gabarró i els germans Lluís i Josep Badia i Miarnau. Oñós era un col·laborador habitual de Gaudí i va ser l'autor de la famosa tanca de la finca Güell amb el drac, la reixa amb fulls de margalló de la casa Vicens i els picaports de la casa Calvet. La participació dels germans Badia es concreta a la forja de l'entrada principal, portes i escut.

Pel que fa als molts treballs en fusta, els ebenistes foren Antoni Oliva, Julià Soley i Eudald Puntí. Puntí havia estat l'autor de la taula de treball de Gaudí què es va cremar a la Sagrada Família el 1936.

Així mateix, en l'àmbit artístic va comptar amb la col·laboració dels pintors Aleix Clapés, Ramon Tusquets i Alexandre de Riquer que va fer un delicat panell d'alabastre policromat per a la xemeneia, i els escultors Joan Flotats i Rossend Nobas. Les peces de ceràmica són de la fàbrica Pujol i Bausis.[2]

Restauracions[modifica | modifica el codi]

Un cop adquirit el palau per part de la Diputació de Barcelona, es varen iniciar el 1945 unes obres de restauració dirigides per l'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau. Això va permetre instal·lar l'Institut del Teatre i el seu museu. En aquestes obres es va reparar la fusteria, vidres i miralls. Es varen netejar i reconstruir els vitralls de la tribuna que dóna al carrer i es varen restaurar alguns elements de forja que s'havien rovellat. També es va renovar la instal·lació elèctrica i algunes làmpades es varen modernitzar. Entre 1971 i 1979, seguint un projecte de Jordi Querol i Piera, es va realitzar una nova intervenció sobre la façana, el terrat, la fusteria de l'ascensor i elements de forja i la reconstrucció de vitralls desapareguts, una tasca que va anar a càrrec de Joan Villaplana i Hernández. Al terrat es va intervenir en dotze de les vint xemeneies reintegrant el trencadís fet malbé.[20] En aquesta intervenció es varen detectar greus problemes d'estructura i estabilitat en columnes i ràfecs que varen aconsellar la redacció, l'any 1982, d'un diagnòstic sobre l'estat estructural de l'edifici a càrrec dels arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit, què varen arribar a la conclusió que Gaudí havia supeditat alguns aspectes estructurals als formals, si bé un estudi posterior de José Luis González Moreno-Navarro va associar aquestes mancances a canvis en el solar i el projecte un cop iniciada l'obra.[21] Per a solucionar els problemes detectats, la Diputació va iniciar una restauració en diferents fases dirigida per Antoni González i Pau Carbó que va restaurar, l'any 1992, les façanes dels pisos alts, el soterrani i la planta baixa, així com el terrat i la tribuna.[20]

Entre 2002 i 2011, la Diputació de Barcelona va portar a terme una restauració integral de l'edifici a partir d'un estudi sistemàtic de l'evolució del subsòl i els materials al llarg dels seus 125 anys d'existència. La restauració s'ha orientat a la recuperació dels valors formals i espais originals, així com el tractament del color i la llum que Gaudí havia dissenyat per l'edifici.[22]

El 2012 va finalitzar el procés de construcció d'un nou orgue, construït a Collbató per l'orguener Albert Blancafort, compost de 1386 tubs, amb 22 registres, dos teclats manuals de 56 notes i un altre de pedal de 30 notes.[23]

Residents[modifica | modifica el codi]

Eusebi Güell va viure al palau fins a 1906, en què es va traslladar a la Casa Larrard, al Parc Güell, on va viure fins a la seva mort el 1918. El Palau Güell va passar per herència a la vídua de Güell, Isabel López Bru (filla del marquès de Comillas) i posteriorment a les seves filles Maria Lluïsa i Mercè Güell i López. Durant la guerra civil va servir com a comissaria. El 1944 la va voler comprar un milionari estatunidenc, per portar-la al seu país pedra a pedra, però finalment la va adquirir la Diputació de Barcelona, a canvi d'una pensió vitalícia per a Mercè Güell, que va posar a més com a condició que l'edifici no fos mai modificat i que es destinés a una finalitat cultural. El 1952 es va instal·lar al Palau Güell l'Associació d'Amics de Gaudí, fins al seu trasllat el 1968 a la Casa-Museu Gaudí del Parc Güell. Així mateix, el 1954 es va establir al palau el Museu del Teatre, fins al seu trasllat el 1996.[24]

Ús actual[modifica | modifica el codi]

El 25 de maig de 1945, el Palau Güell va ser cedit a la Diputació de Barcelona, que passarà a ser la seva propietària i titular fins a l'actualitat.

Edifici[modifica | modifica el codi]

Descripció i estil[modifica | modifica el codi]

Secció del Palau Güell, realitzada per Joan Alsina i Arús el 1910

El Palau Güell s'alça sobre un solar de planta gairebé rectangular, de 18 x 22 metres, amb un edifici annex a la part sud-oest, de 6 x 20 m. L'estructura es basa en els murs de les façanes, de pedra natural, així com en les parets mitgeres, de maó, a més de pilars de maó al soterrani i de pedra en els altres pisos. La mitgera del costat est va ser en principi façana vista, fins que va ser arrebossada i pintada amb un fresc d'Aleix Clapés que representava Hèrcules buscant les Hespèrides, inspirat en el poema L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, avui desaparegut.[25]

L'edifici es compon d'un total de set plantes entre soterrani per cavallerisses, planta baixa amb rebedor, porteria, cotxera i diverses àrees de serveis, entresòl per a l'àrea administrativa, planta noble per a l'àrea social, segon pis per a l'àrea privada (dormitoris, banys), tercer amb l'àrea de servei, la cuina i la bugaderia, i terrat.[26]

La característica bàsica de l'edifici és la riquesa d'espais, amb uns recorreguts fluids i una independència en la distribució de cada planta que produeixen una aparença d'un volum construït força gran per a la limitada superfície del solar.[27]

El disseny general segueix les línies de les seves creacions d'aquella època, marcada per l'estil oriental aplicat al disseny de les seves obres. En aquest palau culmina una etapa de predomini de les formes d'inspiració àrab, bizantí o mudèjar, amb realitzacions com la Casa Vicens, els Pavellons Güell o El Capricho de Comillas (Cantàbria) .[28] Gaudí aplica un estil de transició amb elements compositius de llenguatge gòtic[29] amb solucions que recorda certs palaus venecians.[30]

Gaudí va dissenyar amb cura tant l'exterior com l'interior del palau, amb una sumptuosa decoració d'estil mudèjar, on destaquen els sostres amb enteixinats de fusta i ferro. Així mateix, Gaudí va estudiar amb eficiència totes les solucions tècniques i estructurals de l'edifici, cuidant al màxim detall aspectes com la il·luminació, la ventilació o l'aïllament acústic de l'exterior.[31]

Analitzat des d'un aspecte estrictament constructiu, el Palau Güell representa un dels punts més complexos de la producció gaudiniana, on conflueixen bona part dels recursos geomètrics i constructius que l'arquitecte emprarà en el futur. Com si Gaudí hagués volgut experimentar, es troben elements completament nous assajant procediments constructius més idonis per a cada cas.

El delicat modelat de les superfícies de transició entre les arcuacions parabòliques i les columnes en marbre de la sala principal anticipa clarament el tractament plàstic d'algunes de les seves obres posteriors com la casa Milà i, en especial, el treball amb superfícies tortes de les voltes de la Colònia Güell i la Sagrada Família. El tipus de tractament i generació formal dels cupulins i les xemeneies del terrat del palau tenen, alhora, un antecedent clar a la casa Vicens i la finca Güell, però es projectarà amb més força encara a les cases Milà i Batlló, arribant a la seva màxima expressió plàstica a les formes del parc Güell.[32]

Elements constructius i decoratius[modifica | modifica el codi]

Façana[modifica | modifica el codi]

La construcció començà el juliol de 1886 amb pedra calcària de les pedreres del Garraf del mateix propietari amb què es varen fer les columnes amb capitells hiperboloidals. La façana conté audaços elements de ferro forjat en lloc de les aleshores corrents portes de fusta.[14] S'estructura en tres nivells ben diferenciats per la seva composició. L'inferior correspon a la planta baixa i entresòl i està format per dues fileres de finestres verticals protegides per reixes de forja. A la banda dreta està la zona de serveis amb el seu propi accés.

Les dues portes de l'entrada principal ubicades al centre de la façana, tenen forma d'arc parabòlic què, a la seva part superior, està ocupat per una reixa de ferro forjat amb una densa ziga-zaga feta amb passamans de cantó representant simbòlicament la cua de dues serps que baixen -subjectades per claus amb cap d'estrella- al llarg del perímetre de l'arc fins a nivell de terra on aixequen el seu cap. Al centre de la ziga-zaga, què ocupa el terç superior, se situa un escut format per la lletra "G", de Güell al mig d'una lira feta amb formes vegetals.

La part inferior és una porta de doble full feta amb una gelosia de ferro forjat amb passamans cargolat de forma que permet la visió de dins cap a fora, però no a l'inrevés. Aquests dos fulls s'obren per a permetre l'accés de vehicles, carruatges quan es va construir. Al mig d'aquestes dues portes s'ubica una petita porta per l'accés de persones.

Entre els dos arcs hi ha una finestra alta amb una treballada reixa amb decoració floral que correspon a la cabina del porter des d'on s'observa l'exterior.[33] Sobre aquesta finestra hi ha una de les escultures en forja més singulars i complexa de les produïdes per l'equip d'Oñós. Les quatre barres de l'escut de Catalunya envolten una columna feta en xarxa metal·lica que s'assenta sobre una base d'estil floral, extensió de les branques que decoren la finestra del porter, fet amb planxa de ferro. La part superior de la columna està rematada per un casc sobre el qual posa una au fènix amb les ales esteses i el cap de perfil, símbol de la Renaixença. Tot el conjunt està envoltat de cintes de metall ondulades en coup de fouet i pegades a la paret que simulen flames. La llegenda de l'au que ressorgeix de les seves pròpies cendres cal interpretar-la com un símbol del propietari i la recuperació de la indústria, el comerç i la navegació, negocis de Güell. [34]

L'acabat de la pedra d'aquestes dues primeres plantes és tallada a serra i polida, una pràctica habitual en l'actualitat, però que en aquell moment va suposar importar una màquina considerada d'alta tecnologia i que va fer sensació.

El segon nivell de façana correspon a la planta noble i l'entreplanta superior, també amb pedra polida. Destaca la tribuna sustentada per 21 mènsules a la part inferior i 12 a la superior. En aquest nivell els tancaments de les finestres són portes metàl·liques.

El tercer nivell correspon al segon i tercer pis, en aquest cas en pedra repicada. Al segon pis hi ha cinc finestres a la part central flanquejades per dos balcons que rematen la part superior de les tribunes del pis inferior. Les finestres del segon pis són de fusta amb ferratges de bronze, i les del tercer pis, també de fusta, són més petites.

La part superior, barana del terrat, està acabada amb merlets. Situada al merlet central hi ha la data d'acabament, 1888, feta amb una grafia que recorda un cabdell de llana.[35]

Façana posterior[modifica | modifica el codi]

La façana posterior és totalment de pedra treballada amb punxó, com el nivell superior de la façana principal, i està dividida en dos nivells. L'inferior arriba fins a la planta noble i hi destaca la gran tribuna central al costat de la qual hi ha sengles finestrals metàl·lics amb finestres basculants sobre l'eix vertical. Als extrems hi ha dues escales que permeten l'accés a la terrassa posterior des de l'interior. A la part alta d'aquest nivell hi ha una filera de finestres amb persiana de llibret que comuniquen amb el corredor de la part alta del menjador.[35] El nivell superior abasta el segon i tercer pis. Els dos nivells estan separats per una imposta també de pedra. Les finestres del segon pis corresponen als dormitoris i a la part central, sobre la tribuna, hi ha un balcó cobert per una mena d'umbracle de ferro i fusta que suposa una continuïtat de la decoració en fusta de la tribuna. La façana acaba a nivell del terrat amb una barana feta de tubs de ferro horitzontals subjectats amb peus de ferro forjat. En perpendicular a aquesta façana, es pot observar la façana de l'edifici annex on s'ubicaven les àrees de serveis. Està acabada en obra vista i la forma de les seves finestres canvia a cada pis: un gran finestral al primer pis, una sèrie de finestres acabades en arc triangular al nivell què correspon a l'entreplanta de l'edifici principal, la mateixa estructura es troba a nivell del segon pis però amb persianes de llibret i un petit ràfec per protegir-la de l'aigua, per últim a nivell del tercer pis només hi ha dues grans finestres més amples que les dels pisos inferiors, però també acabades en arc triangular. [36]

Tribuna posterior[modifica | modifica el codi]

És un element de formes arrodonides que s'integra a la façana amb suavitat. Està rematada a la part superior per una gran llosa de pedra que configura el terra del balcó del segon pis, sota la qual la tribuna s'estructura en tres volums diferents. El cos superior està format per un tancament de fusta sobre estructura de ferro combinat amb peces ceràmiques de color groc que creen una mena de carenat que dóna estanquitat al conjunt. La part central és la que més sobresurt i està situada al nivell del menjador. Està format per dotze finestres acabades en arcs poligonals creant un buit amb el cos superior. Un acabat de grans peces ceràmiques, del mateix color groc que les del pis superior, perfilen aquestes finestres i els espais buits esmentats, creant una silueta ondulant on s'alternen les crestes a les parts altes i les gàrgoles a les parts inferiors, en una successió que recorda una serp o algun mostre fantàstic. Les peces originals es varen produir a la fàbrica Pujol i Bausis, si bé actualment hi ha unes reproduccions fetes a la restauració de 1992. L'encaix de la tribuna amb la pedra de la façana està rematat per un escacat ceràmic en tons blaus.

Per últim la part inferior formada per les grans mènsules de ferro i fusta que la sustenten amb el mateix acabat ceràmic blau del cos central.[37]

Vestíbul[modifica | modifica el codi]

Un dels accessos per a carruatges

L'interior de l'edifici està concebut per harmonitzar de manera còmoda la vida pública i la privada, l'àrea de la família i la de serveis. Per això, el vestíbul de la planta baixa connecta de manera òptima amb les diverses parts de l'edifici: al centre es troba l'escala principal, al fons la cotxera i l'accés al soterrani, al costat est la porteria i a l'oest l'escala de servei i l'ascensor.

L'accés des dels dos grans portals del carrer Nou de la Rambla permetia l'entrada dels carruatges. El terra d'aquests dos accessos està fet de llambordes de fusta per a reduir l'impacte sonor de cavalls i vehicles al circular. Al fons de la planta hi havia les cotxeres i la rampa per baixar els cavalls al soterrani. Al mig dels dos accessos, al centre de la finca, s'ubica l'escala principal flanquejada per unes falses columnes que li aporten solemnitat. Al costat esquerre de l'escala hi ha un petit pedrís per pujar al cavall.[38] Als peus de l'escala, hi ha un gran espai, com si fos una mena de vestíbul un cop descendien dels cotxes. Gaudí va eliminar dos pilars de càrrega substituint-los per una biga rematada per dovelles. Una solució que millorava la composició visual però que venia a complicar el delicat joc estructural de l'edifici.[39]

Soterrani[modifica | modifica el codi]

Columnes fungiformes amb maons acanalats

Gaudí va aplicar la seva inventiva als el·lements constructius i decoratius del palau. El soterrani, on s'allotjaven les quadres, mostra la capacitat expressiva del maó formant pilars de capitell fungiforme que enllacen suaument amb les voltes, també fetes de maó.[27] De la vintena llarga de columnes que hi ha al soterrani, hi ha dues que no suporten cap càrrega dels pisos superiors, ja que el canvi de disseny del vestíbul les va deixar sense funció estructural.[39]

L'arquitecte va aplicar la tècnica de l'acanalat de maons a tota la planta soterrani i a les obertures de la façana de servei seguint la línia iniciada a la casa Vicens i la finca Güell i que seguiria desenvolupant al col·legi de les Teresianes i a la cripta de la Colònia Güell.[32]

Per accedir des de la planta baixa hi ha una rampa de lleu inclinació per als cavalls i una escala helicoïdal per a persones que arranca de sota de l'escala principal a la planta baixa.[40]

La funció principal d'aquesta planta era fer de quadra per als cavalls, però també tenia funcions de carbonera, magatzem i tenia una cisterna per emmagatzemar l'aigua de pluja provinent del pati interior del palau. Per la seva funció, Gaudí es va assegurar de garantir-li una bona ventilació mitjançant forats de ventilació que donen al pati i a la planta baixa. [41]

Pisos[modifica | modifica el codi]

Planta noble del Palau Güell (fotografia de 1892)

Seguint l'escala principal s'arriba primer a l'entresòl, on a la dreta hi havia el despatx del senyor Güell, més la biblioteca i les estades d'administració i arxiu, i a l'esquerra un vestíbul i una sala de descans.[38]

Del vestíbul de l'entresòl parteix l'escala d'honor, que dóna accés a la planta noble, organitzada al voltant d'un gran rebedor central de 80 m2, que té una alçada de tres plantes (17,5 metres). Aquest rebedor és el nucli central de l'edifici, en estar envoltat per les principals estades del palau, i assumeix un singular protagonisme compositiu emulant un atri de domus mediterrània.[42]

Destaca per la seva coberta amb doble cúpula de perfil paraboloide a l'interior i cònic a l'exterior, solució típica de l'art bizantí.[43] La cúpula s'assenta sobre arcs torals igualment parabòlics, i està perforada amb petits òculs que permeten el pas de la llum natural, té un revestiment de plaques d'alabastre de color vermellós, de forma hexagonal. En accedir per l'escala d'honor apareix una primera crugia (nord) que dóna accés a quatre espais: un primer vestíbul d'accés, la sala d'accés al saló (o Sala de passos perduts), la sala de visites i un tocador per a senyores. Aquests espais estan delimitats per una galeria d'arcades que es correspon amb la tribuna de la façana exterior, on Gaudí va emprar un original sistema d'arcs catenaris i columnes amb capitell és hiperboloidales, estil no emprat ni anteriorment ni posteriorment a Gaudí.[44]

A continuació hi ha el gran saló central, que és el que estava més ricament decorat, amb mobiliari i obres d'art de gran valor, on destacaven diversos busts que representaven Joan Güell, Antonio López (marquès de Comillas) i Isabel López Bru, obra de Rossend Nobas. També hi havia diverses pintures a l'oli d'Aleix Clapés: Santa Isabel reina d'Hongria donant la seva corona a un pobre, Família camperola pregant al peu d'una creu termal, Nenes jugant i un retrat de Jaume Balmes. Del mobiliari destaca un sofà-escó d'alabastre i brocatell dissenyat per Gaudí, i una cadira anomenada Phebus, de Vidal i Jevellí, d'estil neogòtic flamíger, inspirat en l'ebenisteria bavaresa.[45]

Sala de Confiança (fotografia de 1890)

A banda i banda del gran saló es trobaven: una capella-oratori (a la dreta), decorada amb pintures dels dotze apòstols és, obra d'Aleix Clapés, i una imatge de la Puríssima a l'altar, obra de Joan Flotats, que va ser destruïda el 1936; [46] i un orgue a l'esquerra, obra d'Aquilino Amezua, que tenia dos teclats manuals de 56 notes i un altre de pedal de 27, amb acoblaments complets, trèmolos, expressió i anul·ladores de llengüeteria, la consola, dissenyada per Gaudí, es troba al pis principal, mentre que la ventilació es troba dos pisos més amunt, sota la cúpula.[47] L'òrgan es va fer malbé durant la Guerra Civil, període en què el metall va ser fos i va ser restaurat el 2012.[23]

Del costat est del saló parteix una escalinata que porta a la miranda elevada de la planta noble -ja que aquesta té una alçada de 6,5 metres-, on se solien situar els músics en les festes i esdeveniments organitzats pels Güell; d'aquí s'accedeix a una petita sala que va ser utilitzada com a despatx per Àngel Guimerà quan al palau es va instal·lar l'Institut del Teatre. A la crugia sud de la planta noble es trobava el menjador -on destaca una gran xemeneia dissenyada per Camil Oliveras- i la Sala de Confiança, que servia per a reunions i concerts de piano, d'aquí s'accedeix a la terrassa del pati d'illa. En la part corresponent a l'edifici annex de la planta noble hi havia la sala de billar i de dibuix, mentre que un passadís connectava amb la casa de la Rambla que Güell va heretar del seu pare, on s'ubicava un petit museu que albergava antiguitats i obres d'art col·leccionades pels Güell.[48]

De la tribuna del saló principal arranca una escala que dóna accés a la segona planta, on al costat nord hi havia una sala d'estudi i diversos dormitoris, al centre una sala i lavabos, i al costat sud el dormitori principal, diversos més als costats i la sala de bany. Destaca la sala central, decorada amb un cicle de pintures relatiu a santa Isabel d'Hongria -com homenatge a la dona de Güell, Isabel López Bru-, obra d'Alexandre de Riquer. Cal assenyalar que el dormitori principal té un balcó que es correspon amb el brise-soleil de la façana posterior. Del mobiliari d'aquest pis destaquen una chaise longue estil Segon Imperi francès, situat al dormitori principal i que solia ser usat per la dona de Güell, i un tocador pertanyent Isabel Güell, ambdós dissenyats per Gaudí. Finalment, al tercer pis (o golfes) es trobaven les habitacions del servei, la cuina i els safareigs, mentre que un últim tram de l'escala de servei accedeix al terrat.[49]

Terrat[modifica | modifica el codi]

Al terrat Gaudí va desenvolupar un programa estètic amb les xemeneies distribuïdes al voltant de la gran agulla central que fa la funció de lluerna de l'espai central que, en forma d'atri cobert, travessa els pisos superiors arrancant des del sostre del saló principal.


Mobiliari[modifica | modifica el codi]

El 1992 la Diputació de Barcelona va adquirir a la família Güell part del mobiliari original. En concret, la taula i dotze cadires del saló menjador; alguns baguls i butaques. [20]

Premis[modifica | modifica el codi]

El 1969 l'Estat espanyol el declara Monument historicoartístic per la seva singularitat.

L'any 1984, la UNESCO declara el Palau Güell Patrimoni de la Humanitat per la seva contribució i influències en les tècniques i les formes en la construcció moderna del segle XX i el seu remarcable caràcter constructiu.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cita original en francès: «Gaudi était un grand artiste; seuls ceux qui touchent au coeur sensible des hommes demeurent et demeureront. Mais ils seront bien malmenés en course de route, incompris ou accusés du péché a la mode du jour».[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bergós i Massó 1999, p. 52.
  2. 2,0 2,1 Lacuesta & Salvà 2004, p. 245-247.
  3. Fitxa de l'edifici com a Patrimoni de la Humanitat
  4. De Puig 2004, p. 11-12.
  5. Álvarez Izquierdo 1999, p. 160.
  6. Genís Terri 2010, p. 138.
  7. González & Casals 2002, p. 38.
  8. Giralt-Miracle 2002.
  9. Fitxa de la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat
  10. 10,0 10,1 Le Corbusier 1967, p. 16-17.
  11. Galí & Lacuesta 2002, p. 16-20.
  12. Lacuesta & Salvà 2004, p. 25 i 29.
  13. Galí & Lacuesta 2002, p. 70.
  14. 14,0 14,1 Bassegoda i Nonell 2002, p. 126-128.
  15. Galí & Lacuesta 2002, p. 60.
  16. Bassegoda i Nonell 2002, p. 131-133.
  17. 17,0 17,1 Bassegoda i Nonell 2002, p. 129.
  18. Lacuesta & Salvà 2004, p. 31.
  19. Nadal López & Molina Bové 2002, p. 27.
  20. 20,0 20,1 20,2 Lacuesta & Salvà 2004, p. 33.
  21. González 2004, p. 49.
  22. Guia 2011, p. 3.
  23. 23,0 23,1 Sabater 2012.
  24. Bassegoda i Nonell 1989, p. 291.
  25. Salvà & Lacuesta 2004, p. 71.
  26. Salvà & Lacuesta 2004, p. 71-73.
  27. 27,0 27,1 Barjau 2002.
  28. Bassegoda i Nonell 2002, p. 127-128.
  29. Bergós i Massó 1999, p. 76.
  30. Ràfols 1929, p. 50.
  31. Crippa 2007, p. 26.
  32. 32,0 32,1 Nocito Marasco 1998, p. 130.
  33. Moreno 2004, p. 51.
  34. Lacuesta 2004, p. 148.
  35. 35,0 35,1 Moreno 2004, p. 53.
  36. Moreno 2004, p. 57-58.
  37. Moreno & Lacuesta 2004, p. 170.
  38. 38,0 38,1 Lacuesta & Salvà 2001, p. 73.
  39. 39,0 39,1 González Moreno-Navarro 2000, p. 448.
  40. Lacuesta & Salvà 2004, p. 79-80.
  41. Lacuesta & Salvà 2004, p. 71.
  42. González Moreno-Navarro 2000, p. 444.
  43. Bassegoda i Nonell 2002, p. 128.
  44. Bassegoda i Nonell 2002, p. 128-129.
  45. Lacuesta & Salvà 2001, p. 223.
  46. Bassegoda i Nonell 1989, p. 289..
  47. de Puig 2001, p. 241.
  48. González et al. Salvà, p. 77.
  49. Lacuesta & Salvà 2001, p. 77-78.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Güell Modifica l'enllaç a Wikidata