Palau Marc

Infotaula d'edifici Palau Marc
Epònim	Salvador de March i Bellver i Francesc de March i de Santgenís
Dades
Tipus	Palau
Cronologia
1775 – 1781	construcció, Arquitecte: Joan Soler i Faneca
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura neoclàssica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Gòtic (Barcelonès)
Localització	Rambla, 8
41° 22′ 39″ N, 2° 10′ 36″ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40452
Id. Barcelona	599
Activitat
Ocupant	Departament de Cultura

El Palau Marc és un edifici situat al núm. 8 de la Rambla de Barcelona catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. Actualment és la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Història

21. Casa y Jardì de Dⁿ Fran^co. de March.

El juliol del 1775, Eulàlia, vídua de l'hortolà Francesc Codorniu, i els seus fills Jaume, hortolà, i Pau, prevere (vegeu casa Codorniu), van establir en emfiteusi al ric comerciant reusenc Salvador de March i Bellver una parcel·la de 193 pams de façana a la Rambla i uns 320 de profunditat. El mes següent, el seu fill Francesc de March i de Santgenís va contractar les obres amb el mestre de cases i arquitecte Joan Soler i Faneca, i el juny del 1776 va demanar el permís d'obres per a construir la façana del palau: «[...] que tendrá dos Pisos de alto con siete balcones en cada piso, y otras oberturas en el Plan, ó bajo con molduras, y guarda-ruedas en la Puerta prãl [...]» El 1777, Salvador de March va adquirir una altra porció de terreny als Codorniu per a eixamplar el jardí posterior, i les obres de paleta es van allargar fins al setembre del 1780, tot i que els fusters, pintors i vidriers hi van seguir treballant durant els primers mesos de l'any següent.

L'arquitecte Joan Soler Faneca, autor de les traces del palau Marc de Reus, de Barcelona. Retrat conservat a l'ETSAB.

El 1787, Francesc de March va demanar permís per a convertir un balcó del pis principal en una galeria acristallada.

El 1876, l'indià Tomàs Ribalta i Serra, comerciant enriquit per les seves plantacions de canya de sucre a Cuba, adquirí l'edifici i procedí a reformar-lo, transformant l'escala i substituint l'escut d'armes dels March pel relleu de marbre damunt el portal principal.

Escut nobiliari dels March, obtingut en temps del rei Carles III.

El 1892, l'edifici fou seu del Banc d'Espanya, que l'adaptà a les seves necessitats seguint els projectes d'Elies i Francesc Rogent. En aquesta reforma es construí l'àtic amansardat, es varià la façana posterior, es cobrí el pati central amb una claraboia i s'enreixaren els finestrals de la façana, entre altres intervencions. L'any 1933, el Banc d'Espanya abandonaria aquesta seu, que quedaria sense ús fins que, després de la Guerra Civil espanyola, seria ocupada per la Falange Española.

L'any 1981, l'edifici fou transferit a la Generalitat, que encarregà a l'arquitecte Carles Solsona i Piña una reforma que es prolongaria entre 1982 i 1984 per tal d'instal·lar-hi el Departament de Cultura. D'altra banda, l'aleshores conseller de Cultura, Max Cahner, va encarregar als historiadors Manuel Arranz i Joan Fuguet Sans una monografia del palau, que es dugué a terme a partir d'un important fons documental i una exhaustiva anàlisi de l'edifici i el seu context historicoartístic.

Descripció

El palau original en alçat comprenia planta baixa, planta noble, segon pis i una torratxa, actualment desapareguda. En una ampliació feta el segle xix s'hi afegí un àtic amansardat i un terrat a la catalana transitable. L'accés principal, que es fa des de la Rambla dona a un ample vestíbul i a un pati central. A més, dos celoberts procuren il·luminació i ventil·lació interior a les parets mitgeres. L'edifici té estructura de paral·lelepípede de base pròxima al quadrat que mesura 37 per 30 m de planta i 17 m d'altura. Fou construït entre mitjaneres i té dues façanes, una que mira a la Rambla i l'altra que donava a un jardí del darrere (avui aparcament). Ambdues van rebre un acurat tractament tan en el disseny com en els materials; tanmateix, la de la Rambla és considerada la principal.

En la composició de la planta i de les façanes, l'arquitecte Joan Soler i Faneca mostrà un excel·lent coneixement de la geometria i dels tractats italians i francesos de l'art de la construcció. Segons l'inventari post mortem, Soler posseïa una de les biblioteques més importants de Barcelona de llibres relatius a l'art i la tècnica de construir.

La planta baixa

L'arquitecte dissenyà la planta en funció del pati central. A partir del centre d'aquest, i mitjançant la utilització de la secció àuria, establí un esquema en creu que determinà les mesures d'aquest pati amb galeria porticada, vestíbuls i espais reservats a les peces principals del davant i del darrere, tan dels baixos com de la planta noble. Seguint el perímetre del pati, que fa 9 m de costat, construí la porxada practicable, amb quatre arcs d'ansa-de-paner, un per costat com era habitual als patis catalans. El pla terrer fou cobert amb voltes bufades de maó de pla de tres gruixos recolzades en parets mestres i en arcs de mig punt i carpanells. En construir-lo més estret, no entrava la llum desitjable a l'interior; en conseqüència, per posar-hi remei, Soler obrí finestrals amples a la planta noble i al segon pis. Aquesta mancança es posà de manifest quan, l'any 1876, Tomàs Ribalta, nou propietari del palau, feu obrir dos patis menors de llum a l'interior.

Pel que fa al tractament donat als paraments del pati, l'arquitecte els revestí de carreuada encoixinada fins a la planta noble, on col·locà una cornisa de pedra que n'assenyalava el nivell, i una motllura, també de pedra, al coronament per remarcar la bona proporció. El pis amb mansardes que s'afegí a finals del XIX, desproporcionà el pati; sortosament, la darrera restauració la recuperà, si més no visualment, en pujar a nivell del coronament una claraboia que les reformes del XIX havien col·locat sobre la cornisa de la planta noble.

Una peça important de la planta fou l'escala magna que puja a la planta noble. Està situada dins de la galeria porticada, al costat nord del pati. La formen tres trams amples d'esglaons monolítics de marbre de Carrara. L'escala magna és un dels elements que mereixia més l'atenció de l'arquitecte; la situà dins de la galeria perquè no es veiés des del carrer i perquè el visitant, en pujar, pogués contemplar la peça més bella de la casa que era el pati.Sota mateix de la volta de l'escala arrenca una escaleta de servei (que portava a l'entresolat, ara desaparegut) que puja als diferents pisos i al terrat.

A la planta hi havia molts serveis, la cotxera (amb dos cotxes "a la francesa" i una "merlina"); les cavallerisses ("ab quatre mules de cotxe" i una de "sella"); l'habitació del cotxer; la pallissa, el graner i el celler... A l'entresolat (avui desaparegut), construït a tocar del jardí, entre la planta noble i el pla terrer, hi havien els menjadors i les cuines, a més d'habitacions per als servents i d'altres dependències. Segons els documents, en temps dels March, les actuals finestres de la planta que donen a la Rambla, eren portes de botigues per a llogar.

La planta noble

L'esquema de distribució de la planta baixa és el mateix de la planta noble. Al voltant del pati distribuí les cambres amb alcova, les sales i els salons, les recambres, l'arxiu, la capella, etc. A les dues crugies que toquen a l'exterior -Rambla i jardí-, ordenades simètricament, hi ubicà les peces importants de la planta que eren les cambres amb alcova, separades per portes corredisses de cristall, els "estrados" i els salons on els senyors de la casa rebrien les visites. Actualment només conserven part de l'aspecte original, el saló principal del costat de la Rambla i la cambra amb alcova i porta corredissa, del costat de muntanya. El saló i la cambra conserven pintures al sostre i una xemeneia a la francesa, de marbre de Carrara, amb lluna al damunt. Les pintures del saló són dos plafons policroms, pintats al tremp, amb temàtica al·legòrica al·lusiva al comerç i a les arts, car hi ha representades dues esveltes divinitats amb atributs propis d'aquelles activitats, voltades d'amorets. Les del sostre de la cambra, que semblen de la mateixa mà, hi ha representats amorets músics, pintats en grisalles també al tremp. Probablement aquestes pintures foren obrades a finals del segle xviii, quan Francesc de March casà els fills.

A la part central de la crugia del jardí hi destacà una sala de planta octogonal que comunica amb el jardí. Els documents l'anomenen "salonet otxavat" i era l'espai idoni per a celebrar-hi festes i balls (que amb tota mena de detalls explica el Baró de Maldà al seu Calaix de sastre). D'aquest salonet estant, per l'escala doble, es podia baixar al jardí.

Les façanes

En el cas de les façanes, l'arquitecte va seguir criteris estètics de composició, aleshores en ús a França i a Itàlia, com l'ús dels quocients pitagòrics a l'hora de relacionar el tot i les parts. Això és fa palès sobretot a la façana de la Rambla, on posà en la proporció de 1:2 l'altura i l'amplada del frontispici, proporció que seguiren les portes i els balcons.

Pel que fa a l'estil, fou en aquesta façana de la Rambla on l'arquitecte mostrà amb més claredat la sobrietat i puresa neoclàssiques d'ascendència francesa. El conjunt és presidit per un cos vertical ressaltat al mig, on hi ha la porta i els balcons principals, mentre les portes i balcons secundaris se situaren simètricament, a un i altre costat, segons sis eixos que determinaren un ritme de 3-1-3. El fet d'haver-hi un nombre escarser de buits –set–, i dos parells de pilastres jòniques d'ordre monumental que arriben a l'entaulament del segon pis, feu ressaltar el cos del mig. Malgrat aquest detall d'inèrcia barroca, els trets neoclàssics són els més notables de la façana. Això es manifesta quan tendeix a desjerarquitzar els elements que formen el conjunt; quan dona èmfasi a l'horitzontalitat; quan substitueix els frontons del cos central i de les portes i finestres, per guardapols, com fan als palaus romans; quan emmarca la porta principal mitjançant pilastres emplafonades amb tríglifs enlloc de capitells d'un un ordre clàssic; quan remata la façana amb una cornisa i un fris que conté els antics respiralls de la solana del terrat

L'escut d'armes (concedit per Carles III) que March va fer col·locar damunt del balcó principal, fou fet substituït per Tomàs Ribalta quan comprà el palau l'any 1876, i al seu lloc hi feu posar el relleu actual, que mostra la popa d'un vaixell amb la inscripció «T.R. Rosalia», envoltat d'al·legories relatives a les activitats industrials i navilieres del nou propietari.

La façana posterior, orientada a l'antic jardí, presenta unes característiques similars a la principal, per bé que s'ordena en tres plans diferenciats: la línia de façana, els dos cossos que la flanquegen i el cos central, que sobresurt de manera més acusada i presenta els angles aixamfranats. En aquest cas, els tríglifs que ornen les llindes dels finestrals de planta baixa sostenen un gran balcó de forja corregut que enfaixa tota la façana. I la segona planta no s'obre per mitjà de balcons ampitadors, sinó per finestres rectangulars de desenvolupament horitzontal. La porta d'accés al jardí, en el cos central, serveix de basament a dues pilastres jòniques d'ordre gegant similars a les de la façana principal.

Les façanes, com el pati interior es bastiren de pedra tallantada en fi en tots els seus elements (parament pla i encoixinat i pilastres, capitells i entaulaments).

• 
  Plafó pintat del saló principal que dona a la Rambla.
• 
  Plafó pintat del sostre del saló principal que dona a la Rambla
• 
  Dibuix atribuït a M. Tramulles que ben bé podria representar un dels balls que, segons el Baró de Maldà, se celebraven al palau March.

El jardí penjat

El palau tenia a la part del darrere un magnífic jardí penjat, semblant al del palau Savassona (ara seu de l'Ateneu Barcelonès). S'hi accedia des del balcó central de la planta noble, façana posterior, mitjançant una graciosa escala doble de barana corbada. Al mig del jardí hi havia un brollador voltat de parterres i arbres. Va subsistir fins als anys 1950, en què el Frente de Juventudes, que aleshores hi tenia la seu provincial, el destruí per convertir-lo en una anodina pista poliesportiva.

En el decurs de la restauració del palau s'excavà la pista poliesportiva cercant les pedres que havien format la doble escala d'accés al jardí. Aquestes foren trobades i l'arquitecte hauria volgut restituir el jardí. Tanmateix, sembla que per manca de pressupost no es va dur a terme aquella obra i el pati fou destinat a garatge.

Bibliografia

• Arranz, Manuel. Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII. Barcelona: Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991. ISBN 84-871-0407-7. 
• Arranz, Manuel; Fuguet i Sans, Joan. El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona (amb un estudi annex de Carles M. Solsona i Piña, arquitecte sobre la recuperació de l'edifici). Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1987. ISBN 84-393-2002-7. 

Enllaços externs

• «Palau March». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Palau March (Casa March de Reus)». UPCommons.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Marc