Palau de la Generalitat Valenciana
| Palau de la Generalitat Valenciana | |
 Façana del palau de la Generalitat des de la plaça de Manises. |
|
| Fitxa tècnica | |
|---|---|
| Tipus | Palau |
| Arquitectes | Joan Corbera Pere Compte Gaspar Gregori Genís Llinares |
| Començament | 1421 |
| Localització | València |
| Estil | Gòtic, Renaixement |
El Palau de la Generalitat, a la ciutat de València, és la seu de la Generalitat Valenciana, segons que estableix l'Estatut valencià en el seu títol I, article 5.1. El Palau de la Generalitat de València, igual que el Catalunya és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat del Regne de València.
Aquest edifici és ple de simbolisme per als valencians, entre altres motius perquè a pesar de segles de contingències històriques i polítiques, hui dia continua sent, juntament amb les Corts Valencianes, el símbol de la unitat i de la identitat valencianes.
Monument historicoartístic des del 1931, és un dels edificis més reeixits de la ciutat, elaborat a base de materials locals, com ara pedra de Godella i Rocafort, taulells de Manises i Paterna, marbres del Buixcarró i fusta tallada dels boscs autòctons.
Taula de continguts |
La Generalitat [modifica]
La Generalitat o Diputació General era una comissió delegada de les Corts Valencianes creada l'any 1361. Es feia càrrec de la gestió i administració dels donatius i impostos oferts pels tres braços integrants de les Corts (eclesiàstic, militar i civil) a la Corona. Per generalitats (o compartiments) eren coneguts els imposts indirectes creats en les Corts de Montsó. La precària situació econòmica de la Corona a principis del segle XV portaria a la consolidació d'aquest tipus d'impostos, fet que suposà la fixació d'una institució encarregada d'administrar-los, que seria la Generalitat, els membres de la quals eren anomenats diputats.
El 1403 les Corts Valencianes van anomenar trenta-dos diputats (huit en representació del rei, el braç civil, el militar i l'eclesiàstic, respectivament) per a la Generalitat amb el fi de legislar sobre qüestions que les Corts consideraven menors. El 1418 Alfons el Magnànim convertí la Generalitat del Regne de València en òrgan d'administració dels fons del Regne i en màxim representant d'aquest en absència de Corts. Tres anys després començà la construcció del palau.
L'antic emblema de la Generalitat, omnipresent arreu del palau, era format per Sant Jordi, representant l'estament militar i nobiliari, la Mare de Déu, del braç eclesiàstic, i l’Àngel Custodi, de les ciutats i viles reials. Hui aquest emblema és el de les Corts Valencianes, i per a la Generalitat s'empra l'heràldica del rei Pere el Cerimoniós, que consta d'un escut quadribarrat inclinat cap a la dreta, acompanyat d'un elm de plata coronat, un mantellet en atzur, una creu paté curvilínia i, al capdamunt, un drac alat.
Ús i funcions [modifica]
El palau s'inicià el 1421 amb el fi d'albergar la mateixa entitat que hui acull i que li dóna nom, la Diputació General o Generalitat del Regne de València, màxima institució foral dels valencians des del 1418.
Després de la Guerra de Successió el rei Felip V de Borbó abolí els Furs (1707) i l'edifici perdé la seua funció. L'edifici albergà l'Audiència Territorial de 1751 a 1923, any en què s'instal·là la Diputació provincial. Després de l'adveniment de la democràcia actual i la recuperació de les institucions valencianes, tornà a ser seu de la Generalitat, i símbol de la unitat i la identitat valenciana. El 1978 acollí de nou el Consell i les Corts, però el 1984 aquestes foren traslladades al Palau de Benicarló i l'edifici quedà exclusivament per al Consell de la Generalitat Valenciana.
Ubicació [modifica]
L'edifici està format per un gran rectangle, en els costats menors del qual s'alcen dues torres també rectangulars, una del segle XVI i l'altra del XX, de major alçada que el cos central de l'edifici (s.XV). Les seues façanes miren als següents carrers:
- Façana sud: carrer de Cavallers.
- Façana oest (torre s. XX): plaça de Manises, on es troba la que hui és l'entrada principal al palau.
- Façana nord: plaça de Manises i carrer de la Batlia.
- Façana est (torre s. XVI): plaça de la Mare de Déu, de la que resta separada per un jardí, on abans s'ubicava la casa de la ciutat, la qual fou enderrocada després de l'incendi que patí el 1885.
Es troba dins del barri de la la Seu, a poques passes de la catedral, el Micalet i la basílica dels Desemparats.
L'edifici [modifica]
Cos Central (1481-1541) [modifica]
Construït en estil gòtic tardà per Pere Comte i Joan Guivarró, la part més antiga és la portada del carrer de Cavallers (1481), i la més moderna, però encara gòtica, són els arcs de la galeria superior (1541). Es distribueix com un palau gòtic mediterrani amb pati descobert, escala d'honor, semisoterrani i tres pisos: entresòl, pis principal i galeria.
La façana que mira al carrer de Cavallers presenta:
- porta d'accés amb dovella de mig punt que porta al pati;
- entresòl, amb sis finestres rectangulars motlurades;
- pis principal, amb sis finestres gòtiques trilobades amb fines columnes;
- galeria, amb setze finestres per davall del ràfol de fusta;
- teulada a dues vessants, en contrast amb les quatre de la torrassa primitiva.
La façana que mira a la plaça de Manises té:
- porta d'accés amb dovella, en línia amb l'anterior, que també du al pati;
- entresòl, amb set finestres rectangulars motlurades;
- pis principal, amb huit finestrals gòtics trilobats amb fines columnes;
- galeria, amb vint-i-tres finestres per davall del ràfol de fusta.
Al pati descobert destaca l'escala d'honor de 1551 de Joan Corbera, qui llaurà la pedra fins assolir una barana tallada de pinacles i motlures, que deixen veure els nervis de l'obra. Aquesta joia del gòtic flamíger está formada per dos trams en angle recte units per un replanell. En el mateix pati hi ha un fumeral de bronze de Marià Benlliure (1899) i una escultura d'un ballester del Centenar de la Ploma, de Salvador Furió.
Des del pati s'accedeix per una escala menor a la torrassa antiga, i per l'escala d'honor al pis principal, en el replanell d'accés a la qual hi ha una doble porta formant un angle de 90º, sobre el qual s'aprecia, sobre un arc, l'antic emblema de la Generalitat, i sobre un altre dos bustos cisellats enfrontats, possiblement Ferran el Catòlic i Germana de Foix.
Torrassa antiga (1518-1585) [modifica]
Es va alçar junt al cos de l'edifici central un gran torrassa, que mira a la Plaça de la Mare de Déu, projectada pel mestre Montano i executada amb grans dificultats, per tal com les obres es van suspendre per diverses causes i es van rectificar dels plans originals. Aquest llarg procés va influir en la diversitat d'estils en la construcció, perquè fou començada en estil gòtic, continuada en renaixement i rematada en herrerià.
La torre consta de cinc pisos. Els tres primer són obra de Joan Corbera, que també participà en les obres del consolat de Mar, i els dos últims de Gaspar Gregori. Els finestrals de l'entresòl segueixen el mateix esquema que els del cos central. En el pis principal els arcs gòtics són rematats per l'afegit del frontó triangular renaixentista. El balcó escairat corregut es va construir perquè les autoritats pogueren tindre una perspectiva de la processó del Corpus. El remat de la torre, d'estil herrerià, està coronat per una cornisa i balustrada de pedra coronada amb boles al llarg del seu recorregut i amb pinacles als cantons.
Torre Moderna (1940-1952) [modifica]
La torrassa bessona, de Luis Albert Ballesteros, que mira a la plaça de Manises, és una còpia historicista de l'antiga. Aparentment és bessona de l'antiga, però no disposa de balcó corregut i la disposició de finestres i finestrals és completament regular, a diferència de l'antiga.
Fou a partir de 1940 quan la Diputació de València va començar a expropiar totes les cases que calien per alçar la nova torrassa. Per a la construcció d'aquesta segona torre es va utilitzar la mateixa pedra que havia estat emprada per a la primera, a fi d'igualar-ne l'estètica, amb un resultat molt satisfactori. En la torrassa nova es troba l'actual porta d'accés a l'edifici, de mig punt amb dovella i escut amb les barres d'Aragó.
Sala Daurada (1517-1538) [modifica]
L'escala de la dreta del pati dóna accés a la torre antiga, on es troba la Sala Daurada Gran i la Sala Daurada Menuda o Retret. La gran va tindre com a funció la de sala de reunió extraordinària i de vegades presó de nobles, mentre que la menuda era sala de juntes comunes o de cada dia.
El més característic d'aquestes és el teginat daurat del qual prenen el nom. A la Gran el teginat daurat estableix una relació d'igualtat entre la simetria renaixentista i el gust mudèjar. Cada cassetó porta en el seu interior una altra figura en forma romboïdal que, al seu torn, inclou un octògon amb un floró central penjant. Tot això, treballat amb el minuciós tall mudèjar, però esguitat ja pels més característics motius renaixentistes, com són els fulls d'acant, bustos, fresa, cards i denticles. Aquesta obra, feta pel mestre Genís Llinares el 1534, fou policromada en or per Joan Cardona.
Al teginat de la sala menuda hi ha un canvi en la distribució geomètrica, ja que els cassetons estan formats per octògons simètrics que donen l'aparença de figures triangulars i quadrades, adornats per roleus vegetals, denticles, florons penjants i una gran varietat de medallons amb caps humans i dracs. La profunditat i complicació en els cassetons de la sala menuda és major, enfront de la monotonia de la gran. També és obra de Genís Llinares i del seu fill Pere Llinares Blasco, que la conclouria a la mort de son pare.
Sala Vella (1481-1494) [modifica]
Ha tingut usos molt diversos, i en l'actualitat s'hi celebren les sessions plenàries del Consell de la Generalitat Valenciana. Destaca per la policromia del seu teginat, del mestre ebenista Antoni Peris Alterol, i per la portada de pedra llaurada, atribuïda a Pere Comte, que serveix d'accés des del pati gòtic.
Escrivania (1565-1585) [modifica]
En 1565 es decidí utilitzar com a escrivania, per falta d'espai, la sala ubicada sobre la Sala Nova i que encara estava sense ús. A aquesta sala s'hi accedia per l'escala de catagol (situada al costat de l'entrada a la Sala Nova). L'armariat de l'escrivania és un dels conjunts més importants de l'ebenisteria valenciana, obra de Gaspar Gregori. L'obra s'acabà en 1585, any en què és acabada i acceptada.
Sala de Reis (1511-1592) [modifica]
En el pis principal trobem la sala d'hornor, a la que s'accedeix des de la porta frontal del pati, i on antigament es feien reunions especials de jurament i que requerien un cert protocol. En travessar l'arc mixtilini de l'esquerra s'accedeix a una de les estances més importants del Palau: la de Reis, que pren la seua denominació per la sèrie de retrats (començats al segle XVII), majoritàriament imaginaris, dels reis que van governar el Regne de València, des de Jaume I fins a Alfons XIII. La Sala s'alça sobre la crugia de bigues del vestíbul i s'aguaita al carrer de Cavallers a través dels seus quatre finestrals partits per fines columnes. La construcció de l'estança, iniciada el 1511, es deu a Joan Mançano. El teginat original va desaparéixer en el segle XIX i fou substituït per l'actual. En l'actualitat s'usa per a recepcions.
Un extrem del saló fou reservat per a la capella, element comú a les cases nobles. La capella està separada de la resta de la sala per un reixat de ferro i unes cortines. La primitiva capella constava d'un altar començat el 1514. Aquest estava decorat amb l'emblema de la Generalitat (Sant Jordi, la Mare de Déu i l'Àngel Custodi), més figures de profetes i serafins, sent un exemple del primer Renaixemenr a València. Però no va durar, a principis del s. XVII fou subhastat i s'encarregà un nou retaule. Aquest es deu a Joan Sarinyena pel que fa a la pintura, i l'estructura fou tallada per Jaume de Fontestad. Està compost per tres cossos: la part central l'ocupa la Mare de Déu entronitzada amb el Xiquet, flanquejada a l'esquerra per Sant Jordi allancejant el drac, i a la dreta per l'Àngel Custodi, que empunya els símbols de la corona. A la predel·la hi són representades escenes de la vida de Maria: d'esquerra a dreta, l'Anunciació, l'Adoració dels pastors i l'aparició de Sant Bernat. A l'àtic hi ha una representació de la Trinitat.
Altres sales d'aquest pis són l'anomenada Sala del Fumeral i la Sala de Calixt III.
Sala de Corts o Nova (1540-1593) [modifica]
És la sala més important de tot el palau. Deu el seu nom, erròniament, a una interpretació equívoca de les seues pintures, on apareixen diputats electes de la Generalitat, que assumien la representació del Regne i es reunien entre convocatòries de Corts, però, la veritat és que sessió de Corts amb la presència del rei, mai va tindre lloc en aquesta sala.
Els diputats, a més d'ampliar l'edifici amb un sala nova, pretenien convertir-lo en seu de les seues sessions, per la qual cosa van encarregar, de nou, el teginat al mestre Genís Llinares (1540-1542), que, a la seua mort van continuar els seus fills Pere Martí Llinares, i finalment va concloure el 1566 el fuster i arquitecte Gaspar Gregori. Aquest teginat està inspirat en la Sala del Tron del Palau de l'Aljaferia de Saragossa.
Genís Llinares va preparar vint-i-un cassetons amb la mateixa estructura que els de la Sala Daurada Gran, però sense policromar en or, la qual cosa no fou obstacle per a aconseguir una ornamentació magnífica.
La galeria correguda o tribuna que serveix de suport al teginat li dóna la volta a tota la Sala. S'aguanta sobre sòlides mènsules, adornades individualment amb motius humans, vegetals i mitològics. El punt central de cada un dels costats de la sala està reservat per a l'emblema de la Generalitat.
El sòcol és de taulells de Manises i Paterna (1568-1576) seguint les pautes que marcaven les ceràmiques de Sevilla i Talavera, amb motius ornamentals sobre blancs, blaus, grocs i ocres suaus.
Les pintures de la Sala representen una sessió o sitiada de "les Corts" amb assistència dels representants dels tres estaments. El 1591 els diputats encarreguen l'obra a diversos pintors. Joan Sarinyena pinta en el mur del carrer de Batlia sis diputats, dos per cada estament, assistits pels oficials de la institució, sobre un tapís quadribarrat, amb els escuts de la Generalitat. El quadre és d'un realisme aclaparador.
Vicent Requena pintà l'estament eclesiàstic a la dreta del llenç de Sarinyena. Assentats cadascun en el seu setial, amb els vestits propis de la seua representació, mitres i bàculs, davall d'una Mare de Déu amb el Xiquet sostingut per àngels de què cau el filacteri que diu "Bras eclesiàstic", i sobre un fons quadribarrat.
En el mur dels jardins de la Generalitat, l'italià Francesco Pozzo va pintar els nombrosos representants de l'estament militar, la qual cosa va obligar a situar-los en quatre files i a augmentar la seua profunditat. Igual que els anteriors, manté el fons quadribarrat i situa en el centre superior un Sant Jordi amb el filacteri "Bras militar".
El filacteri amb el "Bras de les ciutats i viles reials del Regne" el pintà Vicent Mestre, amb el símbol corresponent de l'Àngel Custodi, i els tretze representants de les viles reials del Regne, ço és: Xàtiva, Oriola, Alacant, Morella, Alzira, Castelló, Vila-real, Ontinyent, Alcoi, Onda, Carcaixent, Callosa i Guardamar.
Bibliografia [modifica]
- Salvador Aldana. EL PALAU DE LA GENERALITAT VALENCIANA. Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, 1995. ISBN 84-482-0983-4.
- Martínez Aloy, J.. "La Casa de la Diputación". València, 1909.
- Martínez Aloy, J.. "La Casa de la Generalitat del Regne de València". València, 1920.
- Martínez Aloy, J.. "La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia". València, 1930.
- Martínez Ferrando, E.. "La Casa de la Generalitat del Regne de València". València, 1920.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau de la Generalitat Valenciana |
- Fitxa del Palau a la Biblioteca de Patrimoni
- sobre el Palau de l'Ajuntament de València
- Plana sobre el Palau de la Generalitat
Coord.: 39° 28′ 36″ N, 0° 22′ 35.29″ O / 39.47667,-0.3764694
