Palau de les Heures

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Palau de les Heures
Casa Gallart
Palau de les Heures 3 - Barcelona (Catalonia)-08019-2843.jpg
Fitxa tècnica
Tipus Casa senyorial
Localització carrer de l'Harmonia, s/n Horta-Guinardó, Barcelona

El Palau de les Heures, també conegut com a Casa Gallart,[1] és una casa senyorial amb un jardí que es troba al sud del turó de la Maria, a la serra de Collserola, al costat del camí que pujava a l'ermita de Sant Cebrià.[2] Actualment està integrat al Campus de Mundet de la Universitat de Barcelona, al districte d'Horta-Guinardó.

Els usos actuals de l'edifici són destinats als estudis de formació continuada de postgrau de la Fundació Bosch i Gimpera - Universitat de Barcelona. Hi treballen prop de 3.500 professors que provenen tant de l'àmbit acadèmic com de l'empresarial i hi segueixen estudis uns 7.000 alumnes cada any.

Història[modifica | modifica el codi]

El Palau fou construït on hi hagué la masia de Can Duran, propietat de Jaume Martí Codolar. Aquesta fou adquirida el 1893 per Josep Gallart Forgas, indià nascut a la Bisbal d'Empordà i que havia fet fortuna a Puerto Rico, on inicialment hi va anar a treballar a les explotacions de canya de sucre, propietats d’uns oncles seus. A la mort d’aquests es fa fer càrrec del negoci de les explotacions fins que tornà a Barcelona el 1885. Va comprar aquesta finca per construir la seva residència d'estiu després de no haver pogut adquirir la finca Martí-Codolar, era el 18 d'octubre de 1893 i el valor de la venda fou de 21.000 duros.

L'obra va esser encarregada l'any 1894 a l'arquitecte, també de l'Empordà i amic de la familia, August Font i Carreres, a qui l'indià Gallart ja havia encarregat de construir la residència d'hivern a la rambla de Catalunya.

Els terrenys tenien unes 30 hectàrees i el nou edifici havia de ser luxós.[2] Gallart havia donat ordres de que no s'escatimés en res i volia que fos capaç de competir amb la finca veïna del marquès d'Alfarràs, l'actual parc del Laberint d'Horta. En Gallart va poder gaudir de la finca dos estius, ja que va morir el 1898.[3]

Durant la guerra civil la Generalitat va requisar la residència dels Gallart i durant un temps hi residí el president Lluís Companys, època en què es van construir una galeries subterrànies per tal de protegir-se dels bombardejos aeris. El fet que l'edifici es trobés al vessant muntanyós feia difícil que el bombardegessin.

Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista, perquè bombardegés la residència de Companys. Kindelán va desistir, ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.[4]

Acabada la guerra cívil l'any 1939, el fill de Josep Gallart, va recuperar la residència. Va guar­nir l'interior del palau, en va restaurar les zones malmeses i el va tornar a decorar íntegrament. Als anys cinquanta el palau es va vendre però no va ser habitat per ningú. Així va començar un període de degradació en què va patir nombrosos robatoris i expolis.

El 1958, la Diputació de Barcelona el va adquirir i el 1972 tenia previst enderrocar el Palau però les protestes ciutadanes van fer recular la proposta. El 1992, la Diputació va signar un contracte amb la Fundació Bosch i Gimpera, la qual es comprometia a restaurar el Palau (encàrrec fet a l'arquitecte Norman Cinnamond) per tal de convertir-lo en el que és avui, la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera - UB.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El palau està inspirat en els "château" (castell) francès: quatre torres rodones, rematades per pics cònics. El conjunt, assentat sobre una gran terrassa amb balaustrada, gaudeix d'una àmplia perspectiva dels jardins. Té totes les característiques de les creacions de l'època, en harmonia, gràcia i ordre arquitectònic.

L'edifici consta de semisotan i tres plantes. La façana de més de 80 m. està presidida per una terracotta, al·legoria de Les Heures, de Josep Campeny i Santamaria.

A la planta baixa, l'entrada comunica amb un ampli menjador a l'esquerra, seguit d'una sala de billar. Ambdues peces estaven separades per una mampara que, amb motiu de grans solemnitats, es podia treure i permetia d'augmentar la capacitat del menjador. Quan Alexandre Gallart va ser diputat per la Generalitat, va regalar la taula de billar i tots els seus additaments al Casino Regionalista d'Horta.

En aquesta mateixa planta hi ha, a la dreta, una entrada que comunica amb el saló de ball, moblat a l'estil Lluis XV; un arc agosarat dóna pas a la capella i permet, en dies de pluja, baixar del cotxe sense mullar-se.

A la segona planta hi ha la taula de marbre de la casa del passatge Mendez i Vigo, que havia estat de Joan Forgas. Hi havia també el despatx de Josep Gallart, que va esser destruït durant la Guerra Civil.

A la tercera planta hi ha els dormitoris, orientats quasi tots a migdia i amb vista al jardí.

Cal destacar que en aquesta tercera planta hi havia hagut una habitació dedicada a la fotografia i, a la torre de llevant, un laboratori fotogràfic molt ben proveït, mostra eloqüent de l'interès que van suscitar els inicis de la fotografia.

L'edifici es complementa amb unes altres edificacions de menys importancia, pero necessàries per a l'activitat quotidiana de la casa. Entre aquestes el safareig, construït a la primeria de 1895, al darrere de la casa.

A uns cent metres de la casa, per la banda de llevant, es construí una quadra, capaç per a set cavalls, i la cotxera, amb capacitat per a set cotxes.

A l'inici de 1896 s'hi construí un pavello, on vivia la majordoma.

Per la mateixa època s'hi van plantar 860 amtellers i 500 oliveres, que s'estenien per darrere de la casa fins al "revolt de la paella", prop d'on hi havia una creu de pedra que assenyalava el terme de la finca.


Sembla que és l'únic edifici de Barcelona que resta amb connotacions d'arquitectura senyorial francesa i reforçat per l'entorn boscós i els jardins d'un estil mixt francès i italià, semblava un castell francès fortificat, els interiors eren d'una gran magnificència amb elements decoratius de gran valor (miralls, mobiliari, porcellanes, quadres, etc.)

La finca era molt rica en aigua i encara es va incrementar més amb l'adquisició dels drets d'una presa al peu de l'ermita de Sant Cebrià. Es van construir dos immensos dipòsits amb una capacitat de 6.000 m3 per proveïr-se d'aigua suficientment; més avall es va perforar un pou a uns 20 m, des d'on s'impulsava l'aigua als dipòsits.

Els jardins, amb elements d'estil francès i italià, tenien abundants brolladors i estanys que no escatimaven aigua. Al subsòl hi havia una xarxa de mines d'aigua d'uns 800 m per regar i alimentar els jardins i llacs.

El jardí anomenat dels brolladors està situat en una primera esplanada. En una segona s'hi troba un de més gran anomenat Jardí dels Rosers i una escala condueix a l'estany de l'Estrella.[3] Adrià Piera va ocupar-se del disseny dels jardins, que van ser una peça clau del projecte.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Casa Gallart i Parc de les Heures». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 31 de maig de 2011].
  2. 2,0 2,1 Tribó, p. 95
  3. 3,0 3,1 Tribó, p. 96
  4. Tribó, p. 99

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Tribó, Gemma, (coord.). El Campus Mundet: un entorn per descobrir. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2008. ISBN 8447532542. 
  • Giménez i Compte, Carlota,. Montbau : 50 anys. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Horta Guinardó, 2011. ISBN 978-84-9850-287-9. 
  • Bou i Roura, Lluís. Ajuntament de Barcelona. Itineraris Horta-Guinardó (en català). Ajuntament de Barcelona, 2002. Dipòsit legal B.22.877-2002. ISBN 84-7609-991-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau de les Heures

Coord.: 41° 26′ 15.86″ N, 2° 8′ 44.76″ E / 41.4377389°N,2.1457667°E / 41.4377389; 2.1457667