Pancatalanisme
El pancatalanisme o simplement catalanisme en l'actualitat, és la consideració que els Països Catalans són una nació. Com a pancatalanistes o catalanistes poden conèixer-se aquells que defensen els Països Catalans com a nació existent, i també aquells grups que defensen un estat basat en els Països Catalans.
També utilitzen el terme, majoritàriament de forma despectiva, alguns espanyolistes per a designar els grups que pretenen la unió política de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears per la qual cosa la majoria de grups catalanistes rebutgen aquesta denominació, tant per les connotacions negatives que precisament volen imprimir-hi llurs crítics com per l'escàs ús del terme en l'actualitat.
Taula de continguts |
Origen [modifica]
La concepció més o menys unitària del domini lingüístic català, almenys en el camp lingüístico-cultural, havia estat prou comuna almenys a partir de la Renaixença (Marià Aguiló, Antoni de Bofarull, Teodor Llorente). Quant al terme pancatalanisme pròpiament dit, fou encunyat per Josep Pijoan el 1899,[1] tingué un primer teoritzador en Alfons Maseras (1915)[2] i anà adquirint contingut polític progressivament. La creació de Nostra Parla el 1916 junt a la secció mallorquina el 1918 i la secció valenciana el maig del mateix any[3] impulsaria l'ideari pancatalanista a tots els Països Catalans. La influència de l'ideari pancatalanista proposat per una part del nacionalisme català també troba cabuda al discurs del valencianisme de principis del segle XX. Si bé la catalanofília era habitual, trobem els casos de Miquel Duran i Tortajada i Eduard Martínez i Ferrando, autor del text Síntesi del criteri valencianista,[4] que proposaren anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears, i arribaren a parlar de Nació Catalana en els seus textos referits als territoris forals de majoria catalanoparlant de l'antiga Corona Catalano-aragonesa.
Al valencianisme de la dècada dels 30 es defensava l'agermanament amb la resta de terres de parla catalana com així és feia per part del catalanisme de Antoni Rovira i Virgili.[5] Així, per exemple, a la revista Acció Valenciana (editada per Acció Cultural Valenciana) es podien trobar escrits on es deien coses com Volem la reconstrucció de la nostra nacionalitat catalana formada com sempre pels Estat federats de València, Mallorca i Catalunya".[6] Posteriorment seria Joan Fuster qui amb la publicació de Nosaltres, els valencians a la dècada de 1960 afirmaria que els territoris de "parla catalana"[7] del País Valencià tindrien com a únic "futur normal" la incorporació a una entitat "supraregional", els Països Catalans. Seria a partir d'aquell llibre quan el concepte nacional dels Països Catalans s'extendria per tot el territori amb una teorització més clara i acabaria sent assumit per diferents formacions polítiques.
Plasmació política [modifica]
El PSAN, que defensava els Països Catalans com a nació existent,[8] fou el primer partit en implantar-se territorialment a tots els Països Catalans. El fusteranisme també va influïr a dos dels partits fundadors de la Unitat del Poble Valencià (UPV),[9] l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià, així com al PSM, l'organització més important dins el Mallorquinisme durant la Transició i Nacionalistes d'Esquerres[10] que tenia implantació a Catalunya. Posteriorment seria Esquerra Republicana durant la dècada dels 90 qui assumiria tota la nació, els Països Catalans, com a àmbit d'actuació directa[11] i s'implantaria a tot el territori.
Tradicionalment han usat la Senyera Reial i la bandera estelada roja com a símbol identitari, tot i que a partir dels anys 90 del segle XX també es va incorporar l'estelada blava dintre la simbologia com a ensenya dels Països Catalans amb l'assumpció de l'ideari fusterià per part d'Esquerra Republicana. Actualment és representat políticament per Esquerra Republicana, partit que es presenta a les eleccions regularment, i per altres partits que no es presenten normalment a les convocatòries electorals com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Solidaritat Catalana per la Independència, el Moviment de Defensa de la Terra, Endavant i l'organització juvenil Arran. També han concorregut a les eleccions les Candidatures d'Unitat Popular, organització unitària de l'Esquerra Independentista.
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ La Renaixença, 15 juliol 1899
- ↑ Revista Renaixement, 21 gener 1915
- ↑ Graña, 1995, pàg. 39
- ↑ Martínez Ferrando, Eduard. Síntesi del criteri valencianista. Joventut valencianista, 1918.
- ↑ Martí, 2012, pàg. 32
- ↑ Pérez Moragón, Francesc. «El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)». L'Espill, n.19, 1983, p. 57-82.
- ↑ Nosaltres, els valencians: "De fet, quan els valencians —els de llengua catalana— parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels 'altres' valencians: les nostres generalitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient (dins l'apartat "Aragonesos, castellans, murcians", pàgina 105).
- ↑ «Declaració Política de principis del PSAN». L'Insurgent!, n.3, 1976, p. 1 [Consulta: 4 juliol 2013].
- ↑ D'UPV al Bloc: El llarg camí del nacionalisme polític valencià
- ↑ Nacionalistes d'Esquerra 1979-84
- ↑ 1987, l'any de la Crida Nacional a ERC
Bibliografia [modifica]
- Graña Zapata, Isabel. L'Acció pancatalanista i la llengua: Nostra Parla, 1916-1924. 1ed. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-604-6.
- Martí Monterde, Antoni. Joan Fuster: figura de temps. 2ed. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2012. ISBN 978-84-475-3650-4.
