Paolo Conte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Paolo Conte (Asti, 6 de gener del 1937) és un dels cantautors italians més coneguts i influents. La seva obra es mou entre els paràmetres del blues i el jazz, l'estil dels chansonniers francesos, la cançó d'autor i les músiques del món.

Paolo Conte en directe a Berlín

Biografia[modifica | modifica el codi]

Llicenciat en dret (motiu pel qual es va guanyar el sobrenom d'Avvocato, advocat) s'apropa al món del jazz com a aficionat tocant el vibràfon en alguns grups musicals d'Asti. Alhora, comença a escriure les seves primeres cançons en col·laboració amb el seu germà Giorgio.

A mitjan dels anys seixanta es dóna a conèixer com a autor amb cançons com "La coppia più bella del mondo " i "Azzurro" (cantades per Adriano Celentano), "Insieme a te non ci sto più" (Caterina Caselli), "Tripoli '69" (Patty Pravo) o "Genova per noi" (Bruno Lauzi).

Però és el 1974 quan debuta no solament com a autor, sinó també com a cantant. I l'any següent repeteix l'experiència amb un nou disc. Tant aquest com el de l'any 74 porten com a títol només el seu nom, Paolo Conte. Tanmateix, serà el 1979 amb Un gelato al limon quan aconseguirà ser valorat plenament pel públic, primer de tot a França, i després a la resta d'Europa, per on realitzarà diverses gires, recollides a Concerti (1985) i Paolo Conte Live (1988).

Les seves cançons més emblemàtiques són: "Genova per noi", "Lo zio", "Come di", "La riconstruzione del Mocambo", "Dancing", "Via con me", "Diavolo rosso", "Una giornata al mare", "Sotto le stelle del jazz", "Parole d'amore scritte a macchina", "Un fachiro al cinema", "L'incantatrice", "Una faccia in prestito", "Sonno elefante", "Elegia", i moltes més.

Ha fet una incursió en el món del musical amb l'obra "Razmataz", de la qual no sols ha escrit la música i els textos, sinó que també és seu el disseny de l'escenografia i del vestuari. Se n'ha publicat un DVD i un llibre amb els seus esbossos.

També va escriure la música per a la pel·lícula d'animació "La Freccia Azzurra" (La Fletxa Blava) d'Enzo D'Alò, estrenada en català a casa nostra.

El món reflectit a les cançons de Paolo Conte té moltes influències de les estètiques urbanes sorgides del cinema, la música de jazz, el circ o el cabaret. Les lletres, imaginatives, iròniques, sensuals, estan inspirades en un imaginari oníric de signe surrealista. El text se sustenta en una ornamentació instrumental brillant que va del blues al jazz, del tango a la música de cabaret, de l'experimentalisme més audaç a la música de banda dels pobles mediterranis, dels apunts vanguardistes a les músiques africanes o sud-americanes.

Ha estat un dels músics i cantants europeus més influents de les últimes dècades.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • Paolo Conte (1974)
  • Paolo Conte (1975)
  • Un gelato al limon (1979)
  • Paris milonga (1981)
  • Appunti di viaggio (1982)
  • Paolo Conte (1984)
  • Concerti (1985, en directe)
  • Aguaplano (1987)
  • Paolo Conte Live (1988, en directe)
  • Parole d'amore scritte a macchina (1990)
  • Stai seria con la faccia ma però (1992, recopilació)
  • '900 (1992)
  • Tournée (1993, en directe)
  • Una faccia in prestito (1995)
  • The best of Paolo Conte (1996, recopilació)
  • Tournée 2 (1998, en directe)
  • Razmataz (2000)
  • Reveries (2003, recopilació)
  • Elegia (2005)
  • Live Arena Di Verona (2005, en directe)
  • Psiche (2008)