Paràbola dels talents

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La paràbola dels talents és una narració explicada per Jesús recollida a l'Evangeli segons Mateu (Mt, 25:14-30),[1] una de les al·legories més conegudes del Nou Testament.

Argument[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de la paràbola

Un amo deixa la seva riquesa repartida entre tres servents: a un li dóna cinc talents, a l'altre dos i al tercer un de sol. Quan torna els demana comptes de la seva gestió, els dos primers han multiplicat la seva suma per dos i reben iguals elogis, mentre que el tercer, per por a perdre els diners, havia guardat en un lloc segur el talent. L'amo s'enfada amb aquest servent, li treu el talent per donar-lo a qui tenia cinc i el fa fora de les seves terres

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Les interpretacions d'aquesta història són diverses. La majoria fan referència a la responsabilitat, amb els dons que Déu ha donat a cadascú, s'ha de treure el màxim profit, no es poden deixar sense treballar i qui més té, més ha de fer (per això el de cinc i el de dos reben la mateixa felicitació: han doblat la seva quantitat, importa el canvi i no la suma final o la inicial). Els talents, encara que es refereixin a una moneda jueva, adquiririen doncs l'altre sentit, el de virtuts o qualitats. Cada persona rep diferents característiques i Déu només demana comptes d'allò rebut, no de més. El judici de l'amo seria el paral·lel del judici final, on Déu fa un repàs al rendiment de la vida de cadascú i actua en conseqüència (qui ha desaprofitat la seva existència, és condemnat a l'expulsió de les terres de l'amo, del cel).

Joachim Jeremias afirma que el viatge de l'amo és l'ascens de Jesús al cel, i que torna en la segona vinguda o parusia, en una variant de la primera interpretació. El fet d'assimilar les terres de l'amo amb el paradís ve reforçat per la paràbola precedent, la paràbola de les deu verges, on es fa referència explícita al Regne de Déu).

Han aparegut també interpretacions negatives de la paràbola,[2] retraient que se centri en coses materials, en el caràcter cruel i ambiciós de l'amo, lluny dels veritables ensenyaments cristians, que acullen i perdonen. Es fa èmfasi que el tercer servent ha tornat tal qual la suma, sense necessitat de fer-la créixer per cobdícia, però sense perdre-la.

Els versets finals, on l'amo dóna el talent del tercer servent al primer, són força polèmics han donat peu a l'efecte Mateu en ciència i educació: qui més en té, més en rep. La paràbola llavors s'hauria de llegir d'una altra manera: qui té més dons o més recursos, sempre acaba aconseguint més resultats finals (aconsegueix cinc talents de més, i a sobre rep el de l'amo), caient en un cert determinisme social (tot i les lloances i l'esforça, el segon servent obté menys èxit que el primer). A la inversa, els més desposseïts, acaben sense el mínim que tenien, en el que alguns han llegit com una crítica (o descripció) del comportament del capitalisme, aplicable a individus o pobles sencers.

A l'evangeli segons Lluc hi ha una història semblant, que parla de cinc mines (una altra moneda de l'època), que reforça la hipòtesi que els tres evangelis sinòptics procedeixen d'una mateixa font, anomenada Font Q.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paràbola dels talents
  1. Mateu 25:14-30
  2. William R. Herzog II, Parables as Subversive Speech: Jesus as Pedagogue of the Oppressed, pp. 150-168.
  3. Reconstrucció de la font Q, Tabor