Parc nacional Wood Buffalo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Parc Nacional Wood Buffalo)
Infotaula de geografia físicaParc Nacional Wood Buffalo
(en) Wood Buffalo National Park Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Bisó al Parc nacional
TipusParc nacional de Canadà i reserva de cel estrellat Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaImprovement District No. 24 Wood Buffalo (Canadà) (en) Tradueix i South Slave Region (Canadà) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Map
 59° 23′ 00″ N, 112° 58′ 59″ O / 59.3833°N,112.983°O / 59.3833; -112.983
Limita ambFort MacKay (en) Tradueix
Fort McMurray Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Superfície44.792 km²
Patrimoni de la Humanitat: 4.480.000 ha Modifica el valor a Wikidata
Patrimoni de la Humanitat  
TipusPatrimoni natural  → Europa-Amèrica del Nord
Data1983 (7a Sessió), Criteris PH: (vii), (ix) i (x) Modifica el valor a Wikidata
Identificador256
Categoria II de la UICN: Parc Nacional
World Database on Protected Areas
IdentificadorModifica el valor a Wikidata 611 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Creació18 desembre 1922 Modifica el valor a Wikidata
Gestor/operadorParks Canada Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpc.gc.ca… Modifica el valor a Wikidata

El Parc Nacional Wood Buffalo està localitzat al nord de la província d'Alberta i al sud dels Territoris del Nord-oest, Canadà. Va ser establert el 1922 i té una àrea de 44.807 km², sent el parc canadenc de major extensió.[1] Més gran en superfície que Suïssa,[2] és el segon parc nacional més gran del món.[3] El parc va ser creat per protegir el major ramat lliure de bisons americans (sovint anomenats per error búfals) del món.[4] S'estima que més de 2000 bisons hi viuen.[5][6] Nombroses altres espècies d'animals salvatges també viuen al parc, com per exemple, ants, ossos negres, llops, castors, linxs entre d'altres. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1983.[7] El parc oscil·la en alçada des de 183 m al riu Little Buffalo fins a 945 m a les muntanyes Caribou. La seu del parc es troba a Fort Smith, amb una oficina satèl·lit més petita a Fort Chipewyan, Alberta. El parc conté un dels deltes d'aigua dolça més grans del món, el delta de la Pau-Athabasca, format pels rius Peace, Athabasca i Birch.

La seu del parc es troba a Fort Smith, amb una petita oficina satèl·lit a Fort Chipewyan, Alberta. Geogràficament el parc és important per contenir un dels més grans deltes aigua dolça, format pel riu Peace, el riu Athabasca i el riu dels Esclaus. És també conegut per les seves dolines i karst en la part dels Territoris del Nord-oest. El parc està localitzat just al nord de les Arenes de quitrà d'Athabasca.

També és conegut per les seves dolines càrstiques a la part nord-est del parc. Les fonts més grans d'Alberta (per volum, amb una taxa de descàrrega estimada de vuit metres cúbics per segon), Neon Lake Springs, es troben al drenatge del riu Jackfish.[8] Wood Buffalo es troba directament al nord de l’Athabasca Oil Sands.

Aquesta zona va ser designada l'any 1983 com a Patrimoni UNESCO de la Humanitat per la diversitat biològica del delta del Peace-Athabasca, i per a la població de bisó salvatge. És l'exemple més ecològicament complet i més gran de l'ecosistema de pastures boreals de les Grans Planes d'Amèrica del Nord.[9] És un dels dos llocs de nidificació coneguts de grues cridaneres.

El 28 de juny de 2013, la Royal Astronomical Society of Canada va designar el Parc Nacional de Wood Buffalo com la reserva de cel fosc més nova del Canadà i la més gran del món. La designació ajuda a preservar l'ecologia nocturna per a les grans poblacions de ratpenats, enganyapastors americans i Gamarús de Lapònia del parc, a més de proporcionar oportunitats perquè els visitants experimentin l’aurora polar.[10]

Història[modifica]

Abans del parc[modifica]

Aquesta regió ha estat habitada per cultures humanes des del final de l'última edat glacial. Els pobles aborígens d'aquesta regió han seguit variacions en la forma de vida subàrtica, basades en la caça, la pesca i la recol·lecció. Situada a la confluència de tres grans rius utilitzats com a rutes de canoa per al comerç: els rius Athabasca, Peace i Slave, la regió que més tard es va definir com el parc nacional va ser ben transitada pels pobles indígenes durant mil·lennis.

En temps registrats, els beaver (històricament anomenats tribu dels castors), els chipewyan, els esclaus del sud (Dene Thaʼ) i els crees van habitar la regió, on de vegades competien pels recursos i el comerç. Els beaver, els chipewyans i els esclaus del sud parlen (o parlaven) llengües de la família de l'atabascà del nord. Aquestes llengües són comunes també entre els pobles de les regions del nord i l'oest del parc, que s'anomenen col·lectivament els dene. Els cree, en canvi, són un poble algonquí. Es creu que van emigrar aquí des de l'est dins el període de temps de la història registrada, ja que la majoria dels pobles de parla algonquina es troben al llarg de la costa atlàntica, des del Canadà i el sud a través de gran part dels Estats Units.

Algun temps després de 1781, quan una epidèmia de verola va delmar la regió, els dene i els cris van fer un tractat de pau a Peace Point mitjançant una cerimònia cerimonial de pipa. Aquest és l'origen del nom del riu Peace que travessa la regió: el riu s'utilitzava per definir un límit entre el Dane-zaa al nord i el Cree al sud.

Es creu que l'explorador Peter Pond va passar per la regió el 1785, probablement el primer europeu a fer-ho, seguit d’Alexander Mackenzie tres anys més tard. El 1788, els comerciants de pells britànics van establir llocs a Fort Chipewyan, just a l'est dels límits actuals del parc, i Fort Vermilion prop a l'oest. Els comerciants de pells van seguir les Primeres Nacions en utilitzar el riu Peace com a part de la seva xarxa de rutes en canoa per al comerç de pells nord-americà. El poble métis, descendent inicialment de comerciants europeus i de dones indígenes, es va desenvolupar com un altre grup ètnic important a la regió.

Després de gairebé un altre segle de dominació per part de la Companyia de la Badia de Hudson, el Canadà va comprar el reclam de la companyia a la regió. L'agricultura mai es va desenvolupar en aquesta part de l'oest del Canadà, a diferència del sud. La caça i el les trampes van continuar sent la indústria dominant en aquesta regió fins ben entrat el segle XX, i encara són vitals per a molts dels seus habitants. Després de la febre de l'or de Klondike de 1897, el govern canadenc estava disposat a extingir el títol aborigen sobre la terra. Volia poder explotar qualsevol riquesa mineral que es trobés en el futur sense haver de fer front a possibles objeccions de les Primeres Nacions. La Corona va signar el Tractat amb aquests pobles el 21 de juny de 1899, adquirint gran part del territori com a terra de la Corona.

Com a parc nacional[modifica]

Els bisons de les planes van ser traslladats aquí des del Parc Nacional de Buffalo a la dècada del 1920, però portaven malalties i s'hibridaven amb el bisont de bosc, fent que el seu nombre baixés.
Ubicació i extensió del parc (verd fosc)

Creat el 1922, el parc es va crear en terres de la Corona adquirides mitjançant el Tractat 8 entre el Canadà i les Primeres Nacions locals. El parc envolta completament diverses reserves índies com Peace Point i ʔejëre Kʼelnı Kuę́ (també anomenat Hay Camp).

Malgrat les protestes dels biòlegs, entre 1925 i 1928 el govern va traslladar aquí prop de 6.700 bisons de les planes des del Parc Nacional de Buffalo, per evitar l'eliminació massiva no desitjada en aquest darrer parc a causa de la sobrepoblació.[11] Els bisons de les planes es van hibridar amb els 1.500-2.000 bisons de bosc locals, i portaven malalties com la tuberculosi bovina i la brucel·losi, que van introduir al ramat de bisons de bosc.[12] Des d'aleshores, els funcionaris del parc han intentat desfer aquest dany, fent successives sacrificis d'animals malalts.

L'any 1957, es va descobrir un ramat de 200 bisons de bosc sa i relativament pur prop del riu Nyarling. El 1965, 23 d'aquests bisons van ser traslladats al costat sud del parc nacional d'Elk Island. Avui en dia, són 300 i són els bisons de bosc genèticament més purs que queden.

Entre 1951 i 1967, 4.000 bisons van ser assassinats i la carn es van vendre d'un escorxador especial construït a Hay Camp. Aquests sacrificis més petits no van erradicar les malalties. El 1990, el govern va anunciar un pla per destruir tot el ramat i repoblar el parc amb bisons lliures de malalties del parc nacional d'Elk Island. El públic va reaccionar ràpidament negativament a aquest pla i va ser abandonat.[12]

El govern local de la part d'Alberta del parc nacional de Wood Buffalo va introduir l'1 de gener de 1967 un districte de millora. Originalment numerat com a districte de millora núm. 150, es va tornar a numerar com a districte de millora núm. 24 l'1 de gener de 1969.[13]

El 1983, es va concedir un contracte d'arrendament de 21 anys a Canadian Forest Products Ltd. per talar una àrea de 50.000 hectàrees del parc nacional de Wood Buffalo. La Canadian Parks and Wilderness Society va presentar una demanda contra Parks Canada per violar la Llei de parcs nacionals. Abans que el judici comencés el 1992, Parks Canada va acceptar i va reconèixer que el contracte d'arrendament no era vàlid i no autoritzat per les disposicions de la llei.[14]

El març de 2019, el parc provincial Kitaskino Nuwenëné Wildland es va establir als límits del parc nacional Wood Buffalo. La Primera Nació Mikisew Cree havia proposat primer protegir aquesta terra com a parc. Preserva els ecosistemes naturals de les àrees industrials en expansió al nord de Fort McMurray. El parc es va crear després que tres companyies petrolieres, Teck Resources, Cenovus Energy i Imperial Oil, renunciessin voluntàriament a determinades sorres bituminoses i arrendaments miners de la zona, després de negociacions amb el govern d'Alberta i grups indígenes. Aquest parc provincial està tancat als projectes forestals i de noves energies. Però els pous existents poden continuar produint i es permeten els usos tradicionals de la terra indígena.[15]

El juny de 2019, la UNESCO va expressar la seva preocupació per la gestió de la salut ecològica del parc i l'ús indígena, i va assenyalar la disminució de la qualitat de l'aigua. Va advertir el parc que podria ser retirat de la llista del Patrimoni de la Humanitat si les condicions es deterioraven massa.[16] En resposta, el Canadà va anunciar destinar 27,5 milions de dòlars per resoldre els problemes. La UNESCO va qüestionar el pla i no ha aixecat la possible retirada de la llista del parc. El Comitè del Patrimoni Mundial revisarà l'informe i el pla del Canadà per preservar el parc el 2021.[17]

Clima[modifica]

Al parc els estius són molt curts, però els dies són llargs.[18] Les temperatures oscil·len entre 10 i 30 °C durant aquesta temporada.[18] De mitjana, els estius es caracteritzen per dies càlids i secs; en alguns anys, pot haver-hi un patró de dies frescos i humits.[18] La màxima mitjana al juliol és de 22,5°C, mentre que la mitjana mínima és de 9,5°C.[18] La tardor acostuma a tenir dies frescos, ventosos i secs, i la primera nevada sol produir-se a l'octubre.[18] Els hiverns són freds amb temperatures que poden baixar per sota -40°C al gener i febrer, els mesos més freds.[18] La màxima mitjana del gener és de -21,7°C mentre que la mitjana mínima és -31,8°C.[18] A la primavera, les temperatures s'escalfen gradualment a mesura que els dies es fan més llargs.[18]

Fauna salvatge[modifica]

El Parc Nacional de Wood Buffalo conté una gran varietat d'espècies de vida salvatge, com ara óssos negres americans, martes americanes, pigargs americans, linxs del Canadà, mussols grisos, falcons, marmotes, castors nord-americans, llops del nord-oest, falcons pelegrins, guineus roges, grèvols crestats, Grues del Canadà, llebres americanes, ducs blancs, alces occidentals, grues cridaneres, goluts, bisons de bosc i la població més septentrional del món de serps de lliga vermella, que formen caus comunals dins del parc. S'han registrat ossos grizzly, pumes nord-americans, cavalls feres i bous mesquers dins i als voltants del parc.[19][20][21][22][23]

Wood Buffalo Park conté l'únic hàbitat natural de nidificació de la grua blanca en perill d'extinció. Coneguda com a gamma d'estiu de grua blanca. Està classificat com a lloc Ramsar. Va ser identificat a través del Programa Biològic Internacional. La serralada és un complex de masses d'aigua contigües, principalment llacs i diverses zones humides, com ara aiguamolls i torberes, però també inclou rius i estanys.

El 2007, la presa de castors més gran del món – uns 850 m de llargada – es va descobrir al parc mitjançant imatges de satèl·lit.[24][25][26] La presa, a 58° 16.3′ N, 112° 15.1′ O / 58.2717°N,112.2517°O / 58.2717; -112.2517,[27] i a uns 200 km de Fort Chipewyan, només havia estat albirat per satèl·lit i avions d'ala fixa des del juliol de 2014[28][29] a uns 200 quilòmetres de Fort Chipewyan, només havia estat albirat per satèl·lit i avions d'ala fixa des del juliol de 2014

Bisó híbrid[modifica]

Com s'ha esmentat anteriorment, els "bisons de bosc" del parc són descendents híbrids, producte d'unions amb bisons de les planes que es van traslladar al parc a la Dècada del 1920 des del Parc Nacional de Buffalo. Els bisons de la plana eren més nombrosos i es va trobar que portaven malalties que es van establir entre els bisons del parc. Això, a més de la hibridació que es va produir, va amenaçar la supervivència del veritable bisó de bosc.[30] Un estudi de 1995 va detectar que hi ha hagut diferències notables de morfologia entre cada ramat dins del parc, que han desenvolupat diferents graus d'hibridació. El ramat de l'estació de Sweetgrass a prop del delta de Peace–Athabasca, seguit del ramat de les terres baixes del riu Slave, conserven un fenotip més proper al bisó de bosc original abans de la Dècada del 1920. Són més fidels als tipus originals que els ramats conservats al parc nacional d'Elk Island i al santuari de bisons de Mackenzie.[31]

Transport[modifica]

Hi ha accés durant tot l'any a Fort Smith per carretera a l’autopista Mackenzie, que connecta amb l'autopista 5 a prop de Hay River. Hi ha vols comercials disponibles a Fort Smith i Fort Chipewyan des d'Edmonton.[32] L'accés a l'hivern també està disponible mitjançant carreteres d'hivern i de gel des de Fort McMurray fins a Fort Chipewyan.

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Parks Canada Agency, Government of Canada. «Stewardship and management - Stewardship and management». parks.canada.ca, 15-11-2022. [Consulta: 11 març 2023].
  2. ↑ «World's largest beaver dam». Parks Canada–Wood Buffalo National Park. Arxivat de l'original el 9 febrer 2016. [Consulta: 12 gener 2016].
  3. ↑ Johnston, Karl. «Heaven Below Me – Exploring Wood Buffalo National Park from the Air». Let's Be Wild. Arxivat de l'original el 2 abril 2015. [Consulta: 16 novembre 2012].
  4. ↑ Natural World Heritage Site
  5. ↑ «Ottawa produces action plan for Wood Buffalo National Park».
  6. ↑ «Wood Bison». Parks Canada, abril 27, 2020. Arxivat de l'original el September 16, 2022. [Consulta: July 12, 2021].
  7. ↑ Centre, UNESCO World Heritage. «Wood Buffalo National Park» (en anglès). [Consulta: 8 març 2021].
  8. ↑ Rollins, John. [Parc nacional Wood Buffalo a Google Books Caves Of The Canadian Rockies And Columbia Mountains]. Surrey, Canada: Rocky Mountain Books, 2004. ISBN 978-0-92110-294-6. 
  9. ↑ «Wood Buffalo National Park: Statement of Significance». UNESCO World Heritage Centre. [Consulta: 18 desembre 2014].
  10. ↑ «RASC Designates Wood Buffalo National Park as a New Dark Sky Preserve», 02-08-2013.
  11. ↑ Jack Van Camp, 1989.
  12. ↑ 12,0 12,1 Sandlos, John. «Northern bison sanctuary or big ranch? Wood Buffalo National Park». Arcadia Project. Environment & Society Portal, 2013. [Consulta: 25 maig 2015].
  13. ↑ «Municipal Profiles: Improvement Districts». Alberta Municipal AffairsvCANT, 2021. [Consulta: October 3, 2021].
  14. ↑ Boyd, David R. [Parc nacional Wood Buffalo a Google Books Unnatural Law: Rethinking Canadian Environmental Law and Policy]. Vancouver: UBC Press, University of British Columbia, 2004. ISBN 0-7748-1048-3. 
  15. ↑ Narwhal, The. «Three oilsands companies surrender land for new Alberta park to be co-managed with First Nations» (en anglès). The Narwhal. [Consulta: 8 abril 2019].
  16. ↑ UN says Canada's plan to rescue Wood Buffalo National Park needs 'considerably more effort', Bob Weber,’‘The Canadian Press, juny 13, 2019
  17. ↑ Wood Buffalo 'doomed without quick action' as UN extends deadline, Cabin Radio, Published: 3 juliol de 2019 Sarah Pruys
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 «Wood Buffalo National Park Weather». Parks Canada. [Consulta: August 22, 2015].
  19. ↑ Gau, Robert J.; Mulders, Robert; Lamb, Tamara; Gunn, Libby Arctic, 54, 2, 2001. DOI: 10.14430/ARCTIC778 [Consulta: free].
  20. ↑ Cohen, Sidney «Gotta see it to believe it: Man hunts muskox in northern Alberta» (en anglès). , juliol 26, 2019 [Consulta: 22 novembre 2020].
  21. ↑ «Musk ox sighted in northern Alberta» (en anglès). , juny 20, 2012 [Consulta: 22 novembre 2020].
  22. ↑ «Wild horses spotted near Wood Buffalo National Park» (en anglès). , març 22, 2016 [Consulta: 22 novembre 2020].
  23. ↑ «Wild Horses Roam Wood Buffalo». _EDGE, 16-03-2016. [Consulta: 8 setembre 2020].
  24. ↑ The Vancouver Sun, 06-05-2010. Arxivat de l'original el 8 Maig de 2010 [Consulta: 18 setembre 2014].
  25. ↑ L'Agence France-Presse, 05-05-2010. Arxivat de l'original el 9 Maig de 2010 [Consulta: 18 setembre 2014].
  26. ↑ L'Agence France-Presse, 06-05-2010 [Consulta: 25 maig 2015].
  27. ↑ Thie, Jean. «Exploring Beaver Habitat and Distribution with Google Earth: The Longest Beaver Dam in the World». EcoInformatics International. [Consulta: 18 setembre 2014].
  28. ↑ Lilwall, Scott. «U.S. Explorer Reaches World's Largest Beaver Dam: Adventurer Bushwacks Through Dense Northeast Alberta Boreal Forest». CBC/Radio-Canada, 19-09-2014. [Consulta: 14 maig 2016].
  29. ↑ Klinkenberg, Marty. «U.S. Explorer Reaches World's Largest Beaver Dam: Adventurer Bushwacks Through Dense Northeast Alberta Boreal Forest». Water Supply Association of B.C., 18-09-2014. Arxivat de l'original el 4 juny 2016. [Consulta: 25 maig 2015].
  30. ↑ C. G Van Zyll de Jong, 1986,’‘A systematic study of recent bison, with particular consideration of the wood bison (Bison bison athabascae Rhoads 1898), National Museum of Natural Sciences
  31. ↑ "Phenotypic Variation in Remnant Populations of North American Bison," C. G. van Zyll de Jong, C. Gates, H. Reynolds and W. Olson;’‘Journal of Mammalogy, Vol.
  32. ↑ «Wood Buffalo National Park of Canada - How to Get There». Parks Canada. Arxivat de l'original el 15 juny 2006. [Consulta: 25 maig 2015].

Bibliografia addicional[modifica]

  • Ludwig N. Carbyn et al.: Wolfes, Bison and the Dynamics Related to the Peace-Athabasca Delta in Canada’s Wood Buffalo National Park, University of Alberta Edmonton, 1993 ISBN 0-919058-83-3
  • Michaela Schmid: Kanada: Wood Buffalo Nationalpark – Kanutouren, Conrad Stein Verlag Kronshagen, 1998 ISBN 3-89392-159-1

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Parc_nacional_Wood_Buffalo&oldid=33334988»