Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
L'estany de Sant Maurici i al fons, els Encantats
L'estany de Sant Maurici i al fons, els Encantats
Nivell de protecció: Parc nacional
País: Espanya Espanya
Localització: La Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà
Coordenades: 42° 35′ 12.56″ N, 0° 58′ 28.28″ E / 42.5868222,0.9745222Coord.: 42° 35′ 12.56″ N, 0° 58′ 28.28″ E / 42.5868222,0.9745222
Superfície: 40.852 ha. (14.119 ha. parc nacional i 26.733 ha. zona perifèrica)
Data de creació: 21 d'octubre de 1955
Administració: Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del Govern d'Espanya
Espècies animals representatives Isard,Gall fer, Àliga daurada, Trencalòs

El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un espai natural protegit de l'Alt Pirineu. És un dels catorze parcs de l'Espanya amb la categoria de Parc Nacional i l'únic que hi ha a Catalunya.[1] Fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955.

Està situat a la part central de la Serralada Pirinenca entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Pallars Jussà. El nucli central del parc està en els termes municipals de la Vall de Boí i Espot.

La geografia del Parc és d'alta muntanya perquè gran part del territori s'alça més amunt dels 1.000 m amb pics que superen els 3.000 m d'altitud. Hi ha gran abundància de llacs d'origen glacial quaternari. Hi destaquen dues valls, a l'oest la vall del riu Sant Nicolau amb els característics prats i meandres d'on ve el nom d'Aigüestortes. I a l'est la vall del riu Escrita amb l'Estany de Sant Maurici.

El Parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El fet que faci molts anys que està protegit així com la seva inaccessibilitat natural ha preservat la flora i la fauna en un estat força salvatge. Malgrat tot l'empremta de l'home és inevitable, el Parc encara és explotat per la ramaderia, el turisme i les centrals hidroelèctriques.

Situació i àmbit del parc[modifica | modifica el codi]

Espais d'interés natural de l'Alt Pirineu i Aran.
  •  Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
  •  Alt Pirineu (al nord)
  •  Cadí-Moixeró (a l'est)
Límits del parc:
-En vermell la zona interna
-En groc la zona perifèrica.
Compareu els 408 km² del parc amb el 453 km² d'Andorra.

El Parc té 40.852 ha. de superfície, dividides en dues zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té la categoria de parc nacional pròpiament dit, i té 14.119 ha. Les 26.733 ha. de la zona perifèrica envolten la zona interna i estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més estrictament protegida, i l'exterior.

La zona interna és íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot. En el vessant de Boí, hi hem de distingir la vall del Riu de Sant Nicolau i la capçalera de la vall de la Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta, el riu de Sant Nicolau forma els característics meandres que donen el nom d'Aigüestortes, aquests meandres, que no són exclusius d'aquest lloc, es formen en llocs plans, on antigament havia existit un estany, i que s'han anat omplint a poc a poc de sediments.

En el vessant d'Espot es troba el riu Escrita i l'estany de Sant Maurici. En aquest estany, com molts altres dels Pirineus, es va construir una presa per poder-ne treure més rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats. Aquest conjunt format per l'estany de Sant Maurici i els Encantats és l'altra de les estampes característiques de la bellesa del Parc, i és el motiu que apareix al logotip del Parc.

La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Naut Aran a la Vall d'Aran; de Vilaller i la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; la Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta zona perifèrica es troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella, el pic de Montardo i molts d'altres.

Història[modifica | modifica el codi]

El poblament humà de l'Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l'última glaciació. Dintre dels límits del Parc no s'hi va establir mai cap poblament estable. Però recents estudis arqueològics han trobat restes d'assentaments humans temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el període neolític.

Durant el segle XIX, coincidint amb el període de major desenvolupament demogràfic de les valls que envolten el Parc, la pressió humana sobre el Parc va ser màxima, amb una intensa explotació forestal, ramadera, agrícola i piscícola. Durant la primera meitat del XX va iniciar-se l'explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Aquest fet va suposar una gran alteració del paisatge que s'havia mantingut força inalterable fins llavors.

Ja al 1932, el Pla Macià va contemplar la creació d'un parc nacional de l'Alt Pirineu. Però va ser en un decret del Ministeri d'Agricultura que fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955 segons la llei de Parcs Naturals de 1916, amb una extensió inicial de 9.851 ha. En aquell moment fou el cinquè parc nacional d'Espanya i el segon dels Pirineus després d'Ordesa.

El 6 d'abril de 1957 s'aprova el primer reglament d'Aigüestortes. Aquest reglament prohibeix la caça i regula la pesca i els aprofitaments forestals que seguien estan permesos a l'interior del parc.

Amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya la Generalitat obté competències en la gestió i legislació dels parcs naturals.

L'any 1980, amb els traspassos de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d'agricultura comença una època de cogestió entre les dues administracions. En aquesta època comencen a fer-se algunes inversions: s'arreglen els accessos, s'incrementa la guarderia, es contracta personal de manteniment i d'informació durant els mesos d'estiu.

El 30 de març de 1988 la Generalitat de Catalunya promulga la Llei (7/1988, de 30 de març) de reclassificació del Parc Nacional, d'acord amb la Llei Catalana d'espais naturals de 1985, i no de la llei estatal de 1975. Un aspecte important d'aquesta llei és la creació de la zona perifèrica de protecció amb la finalitat de garantir una completa protecció dels recursos naturals i evitar els possibles impactes ecològics i paisatgístics procedents de l'exterior.

A partir d'aquest moment, s'endureix la normativa i es prohibeixen la pesca, l'acampada, les explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les hidroelèctriques que tenen concessions en vigor. A la zona perifèrica només es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.

Aquesta llei comporta el final de la cohabitació entre l'administració central i l'autonòmica. L'Estat deixa de reconèixer Aigüestortes com a parc nacional.

Amb la Llei 22/90, del 28 de desembre, es modifiquen parcialment els límits de la zona perifèrica, la composició del Patronat de gestió del Parc i les activitats d'explotació permeses.

El 5 de juliol de 1996, es produeix una nova ampliació del Parc, que abasta les actuals 14.119 ha de superfície.

El de 5 de novembre de 1997, a instàncies d'un recurs de la Generalitat de Catalunya, es fa una modificació de la llei 4/1989 dels Espais Naturals de l'estat espanyol que possibilita la gestió dels parcs nacionals per part de les Comunitats Autònomes i la tornada d'Aigüestortes a la xarxa de parcs nacionals de l'Estat.

Geografia[modifica | modifica el codi]

La Vall de Colieto forma part del Parc Nacional
Llac major de Colomers a 2.130 m d'alçada
Estany

Rius[modifica | modifica el codi]

De la conca de la Noguera de Tor:

De la conca de la Garona:

De la conca de la Noguera Pallaresa:

Estanys[modifica | modifica el codi]

A dintre del Parc Nacional es poden comptar fins a 80 estanys. Els principals són: Llebreta, Sarradé, Contraix, Llong, Mussoles, Ribera, Major de Morrano, Dellui, Bergús, Redó, Nere, Gavatxos, Ratera, Barbs, Munyidera, Gran d'Amitges, Sant Maurici, Subenuix, Negre de Peguera, Tort de Peguera, Trescuro, Negre de Cavallers, Monges, Mangades, Travessani, Tumeneia...

A la zona perifèrica:

Cap al nord hi ha Rius, Tort de Rius, de Mar, Restanca, Major de Colomers, Obago, Major de Saboredo, Saboredo de Dalt, Gerber, Negre de Cabanes, Besiberri, etc.

Cap al sud hi ha Pessó, Castieso, Morto, Eixerola, Cubieso, Nariolo, Tort, Saburó, Vidals, Colomina, Frescau, Reguera, Fosser, Ribanegra, Salat, Morera, Gento i Mainera, entre altres.

Cims[modifica | modifica el codi]

Cims del parc Altura (m)[2]
Comaloforno 3.029,2
Besiberri Sud 3.023,4
Punta Alta de Comalesbienes 3.014,0
Besiberri Nord 3.008,3
Punta de Passet 2.997,6
Besiberri del Mig 2.995,2
Pic de la Pala Alta de Sarradé 2.983,4
Pic d'Abellers 2.983,4
Pic de Peguera 2.982,7
Punta de Lequeutre 2.966,2
Pic de Contraix 2.958,0
Punta Senyalada 2.952,6
Pic de Subenuix 2.950,2
Pic de Sarradé 2.942,2
Gran Tuc de Colomèrs 2.933,4
Pic de la Mainera 2.909,3
Tuc de Saburó 2.905,7
Pics de Bassiero 2.903,5
Pic Morto 2.902,0
Creu de Colomèrs 2.894,9
Montsaliente 2.890,4
Punta d'Harlé 2.885,0
Pic de Fonguero 2.884,5
Pic Inferior de Subenuix 2.881,6
Pic de Sobremonestero 2.879,6
Tuc Blanc 2.879,1
Pic de Monestero 2.877,4
Pic des Mussoles 2.876,5
Bony d'Aigüissi 2.876,1
Pic de la Pala Gespadera 2.875,3
Pic de Baserca 2.872,7
Pui de Linya 2.869,6
el Pa de Sucre 2.862,6
Tuc de Ratera 2.861,3
Pic de Nariolo 2.856,7
Pic d'Amitges 2.848,5
Tuc Inferior de Saburó 2.847,9
Tuc de Bergús 2.843,8
Montardo 2.833,2
Mussol de Tumeneia 2.832,3
Pui Pla 2.831,2
Pics de Comalespada 2.830,2
Pic de Saboredo 2.829,5
Pic del Cap d'Estany Roi 2.827,3
Pic de Morrano 2.813,5
Pic de Coma les Torres 2.811,9
Pic de Dellui 2.802,2
Cap de Reguera 2.800,5
Tossal des Mussoles 2.800,0
Tuc de Carants 2.791,4
Cap de la Pala Alta d'Estany Llong 2.790,3
Tuc dera Humenèja 2.783,1
Tuc deth Pòrt 2.783,0
Muntanyó 2.781,2
Pic de Comaltes 2.781,0
Tuc de Lluçà 2.777,7
Tossal de la Montanyeta 2.771,4
Agulles de Monestero 2.766,1
Bony Blanc 2.755,7
Pic de Travessani 2.754,7
Pic de la Tallada Llarga 2.752,8
Pic Roi (la Vall de Boí) 2.750,4
Gran Encantat 2.748,7
Agulles de Bassiero 2.747,6
Cap de les Pales del Planell Gran 2.745,4
Petit Encantat 2.734,3
Pic del Portarró 2.734,3
Bony Negre 2.724,1
Tuc des Costes 2.723,3
Pic de Sudorn 2.711,0
Cap de Crabes 2.709,8
Tuc des Monges 2.698,6
Pic dels Feixans del Prat 2.696,5
Cap de Pleta Mala 2.692,9
Cap des Cometes 2.681,4
Tuc de Ribereta 2.675,7
Agulla del Portarró 2.675,1
Tuc de la Montanyeta 2.674,8
Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes 2.671,4
Agulles d'Amitges 2.661,5
lo Pinetó 2.646,9
Bony del Graller 2.645,8
Tossal Esbonllat 2.637,5
Tossal Esbonllat* 2.601,4
Agulles de Travessani 2.599,1
Pic Roi ( o Pic de Fenerui) 2.584,9
Pic del Ferro 2.578,6
Pic d'Estany Gémena 2.553,1
Agulles de Dellui 2.544,0
Tuc de Llebreta 2.523,2
Cap de Copiello 2.508,3
Roca de l'Estany 2.508,1
Tuc de Roques Negres 2.488,5
Bony dels Estanyets de Colieto 2.418,7
Bony de l'Orri 2.363,2
Bony Cremat 2.281,0
Roca de la Cremada 1.885,9
Tossal de Sant Esperit 1.832,7

Patrimoni biològic[modifica | modifica el codi]

Àliga daurada "Aquila chrysaetos", aquest exemplar no pertany al parc.

El patrimoni biològic del Parc és molt important. L'acusat desnivell i la diferent orientació de les valls dels Pirineus fa que la climatologia canviï sensiblement d'un indret a un altre i que els ecosistemes que es poden trobar dins del parc siguin molt variats.

Dins del marc climatològic global, en una escala més reduïda podem trobar alguna petita variació o microclima que provoca l'aparició de comunitats diferents, més especialitzades, ja sigui en tarteres assolellades o obagues, marges de rius ràpids o llacs d'aigües tranquil·les. Aquest factor també fa augmentar la biodiversitat del Parc.

La vegetació[modifica | modifica el codi]

A les valls baixes, fins a uns 1.500 m, trobaríem majoritàriament boscos caducifolis amb roure martinenc "Quercus humilis", freixe "Fraxinus excelsior", faig "Fagus sylvatica" o avellaner "Corylus avellana". Aquests llocs, però, són els que han estat més alterats secularment per la mà de l'home i moltes vegades estan ocupats per prats de dall o de pastura, matollars dominats pel boix "Buxus sempervirens" o boscos secundaris de pi roig "Pinus sylvestris".

Amb l'alçada, des dels 1.500 m fins més amunt dels 2.000 m, entrem al domini de les pinedes de pi negre "Pinus uncinata". A l'estrat arbustiu de les parts més obagues viuen el neret "Rhododendrum ferrugineum" i el nabiu "Vaccinium myrtillus". La bruguerola "Calluna vulgaris" i el ginebró "Juniperus communis" prefereixen indrets més assolellats. Als vessants obacs o humits, per sota dels 2.000 m creixen importants boscos d'avet "Abies alba". La Mata de València és l'avetosa més important dels Pirineus.

En els prats alpins, per sobre dels 2300 m on ja no poden créixer els boscos, es pot trobar nombroses espècies de la flora alpina, per exemple la genciana alpina "Gentiana alpina".

Una part de les espècies dels Parc (aproximadament un 8%) són endemismes pirenaics en sentit ampli. Al voltant del 7% de tenen distribució estrictament bòreo-alpina o àrtico-alpina, i van arribar als Pirineus durant les darreres glaciacions. El grup més important d'espècies de la flora del Parc pertany al tipus eurosiberià, és a dir, les plantes pròpies de l'Europa central humida.

La fauna[modifica | modifica el codi]

La fauna del Parc, encara que és molt interessant, es comporta discretament i no és gens fàcil d'observar. Cal molta paciència i una mica de sort per poder observar a les espècies més emblemàtiques que hi viuen. De les aproximadament 200 espècies de vertebrats que tenen el seu hàbitat en el parc, n'hi ha gairebé dues terceres parts que són aus. Algunes de les més importants són el gall fer "Tetrao urogallus", la perdiu blanca "Lagopus muta" l'àliga daurada "Aquila chrysaetos", el voltor "Gyps fulvus" i el trencalòs "Gypaetus barbatus". Però també s'hi poden veure mallerengues, el picot negre "Dryocopus martius", la gralla de bec vermell "Pyrrhocorax pyrrhocorax", el pela-roques "Tichodroma muraria", la merla d'aigua "Cinclus cinclus" entre moltes d'altres.

Els mamífers més representatius són l'isard "Rupicapra pyrenaica", l'ermini "Mustela erminea", la marmota alpina "Marmota marmota" (encara que no n'és autòctona) o la daina i el cabirol que també van ser introduïts durant la segona meitat del segle XX.

Entre els amfibis, el tritó pirinenc "Euproctus asper" és significatiu per la seva raresa, en canvi la granota roja"Rana temporaria" és molt abundant. Cal anar amb compte de no molestar a l'escurçó "Vipera aspis", un rèptil de mossegada verinosa però que no ataca mai si no se'l provoca.

En les aigües del parc la truita comú "Salmo trutta fario" ha de compartir l'espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones (procedents d'un indret diferent d'on es troben) que van ser alliberades anys enrere pels pescadors.

Geologia i climatologia[modifica | modifica el codi]

L'interior del parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants, granits i pissarres, són molt antigues i es van formar durant l'Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l'orogènia alpina, a l'Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals.

Però sense cap mena de dubte qui imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d'extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l'acció erosiva d'aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia només en resten uns petits i relictuals exemples en el Pirineu aragonès.

En l'actualitat l'aigua és la principal protagonista, tant pels característics meandres d'alta muntanya, com per la gran concentració de llacs, riuets i cascades. Aquest parc conté la zona lacustre més important dels Pirineus.

La temperatura mitjana en el Parc oscil·la entre zero i cinc graus. L'hivern d'alta muntanya és molt fred, a les parts altes durant més de quatre mesos les temperatures no pugen de 0 graus.

Les precipitacions anuals estan entre 900 mm i 1.300 mm, repartides en uns 150 dies de precipitacions. D'aquests 150 dies com a mínim 100 la precipitació és en forma de neu.

Explotació[modifica | modifica el codi]

Les terres que formen el Parc són de propietat estatal (un 44% que inclou sobretot el sector occidental de l'Alta Ribagorça), comunal (la majoria dels terrenys del municipi d'Espot) i particular (algunes petites finques existents a l'interior que suposen un 6% de la superfície total). Tot i això, l'explotació dels recursos naturals està prohibida en general a l'interior del Parc Nacional estricte, Es manté l'activitat tradicional de la ramaderia i les explotacions hidroelèctriques que encara tenen concessions vigents. A la zona perifèrica de protecció es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.

L'ús públic és un dels objectius primordials dels parcs nacionals i, de manera regulada, s'ha de permetre l'accés públic al seu interior. Aigüestortes és un parc obert, on l'accés dels visitants es troba relativament poc limitat, si ho comparem amb altres espais naturals protegits.

Gestió[modifica | modifica el codi]

El parc es regula d'acord amb un Pla Rector d'Ús i Gestió, aprovat pel Parlament de Catalunya i que té una vigència de cinc anys. L'òrgan rector és el Patronat del parc i la Comissió Permanent (amb seu als centres de Boí i Espot). L'òrgan gestor és el Departament de Medi Ambient i Habitatge, Direcció General del Medi Natural, Servei de Parcs.

Cases del Parc Nacional, centres d'informació[modifica | modifica el codi]

Hi ha multitud d'activitats que es poden fer al Parc Nacional, però s'ha de tenir present que és un espai muntanyós i escarpat on el temps pot canviar ràpidament i convé estar ben informat. El Parc disposa d'una extensa xarxa de llocs on es pot obtenir informació:

A Boí es troba una de les dues Cases del Parc Nacional, actua com a centre de documentació i manté un servei de biblioteca a disposició del públic, s'hi pot trobar obres especialitzades o de divulgació sobre aquest territori. També es pot visitar una exposició sobre el poblament dels Pirineus i les adaptacions a l'alta muntanya.

A la Casa del Parc Nacional d'Espot també s'hi pot trobar informació, i es pot visitar una exposició permanent per conèixer els tres protagonistes principals del parc: la roca, l'aigua i la vida.

A Llessui hi ha l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua, amb una exposició permanent sobre l'ofici i la vida dels pastors d'ovelles.

Senet té un centre d'informació on es pot veure la història de la relació de l'home amb la fauna: una història de competència, explotació i convivència.

Durant els mesos d'estiu, mentre funciona el Telefèric de l'Estany Gento, també està obert un petit centre d'informació a l'estació superior del telefèric, més amunt de la Torre de Cabdella, on s'expliquen algunes coses sobre l'aigua i el Parc Nacional.

Tots aquests centres organitzen també activitats diverses que es poden consultar a la web del Parc.

Turisme[modifica | modifica el codi]

Aigüestortes és un dels principals destins turístics del Pirineu, especialment a l'estiu.

Taula de visitants 1996-2008
1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008
333.734 345.545 349.021 369.223 382.624 410.427 362.822 356.411 341.759 337.484 355.633 322.555 304.605
* Dades extretes del web del Ministeri de Medi Ambient

Les activitats turístiques estan regulades. L'accés a peu hi és lliure però hi està prohibida l'acampada, la recol·lecció de qualsevol tipus de planta, flors o bolets, la caça i la pesca. Està prohibit l'accés amb vehicles privats a l'interior del Parc. Als pobles d'Espot i Boí existeix un servei públic de transport (taxis 4x4) que permet accedir fins als indrets més emblemàtics del Parc: El Planell d'Aigüestortes i l'estany de Sant Maurici.

A l'estiu, a la Vall d'Aran també hi ha un servei de taxis que acosten a les persones que ho desitgen fins a la sortida dels camins dels refugis de Colomers o Restanca. I a la Vall Fosca, l'entrada sud del Parc, un telefèric connecta l'embassament de Sallente amb l'estany Gento, punt de sortida de nombroses caminades.

Senderisme[modifica | modifica el codi]

Durant l'estiu el parc s'omple de senderistes que recorren tots els camins. Hi ha moltes possibilitats però cal tenir en compte que molts dels petits senders que de vegades es poden veure als mapes són difícils de trobar o exigeixen una bona forma física. Cal ser prudent a l'hora de planificar la visita i informar-se prèviament de la dificultat de l'opció escollida.

El sender de Gran Recorregut transpirinenc, GR-11, creua el parc de banda a banda.

Als centres d'informació del Parc s'ofereixen uns fulletons d'itineraris destinats especialment als senderistes on es poden trobar excursions fàcils i molt recomanables. Algunes d'elles són:

  • A la part de Boí, des de l'Estany de Llebreta fins a l'estany Llong tot seguint el riu Sant Nicolau. En aquest recorregut una passarel·la, adaptada per a persones amb discapacitat física que han de moure's en cadira de rodes, permet contemplar els magnífics prats i meandres del planell d'Aigüestortes.
  • A la part de estany de Sant Maurici, des de Sant Maurici, passant per la cascada cap a l'estany Ratera i fins al mirador sobre el llac. Des d'aquí es pot contemplar l'estany de Sant Maurici des de la millor perspectiva. Des de l'estany de Ratera, una segona opció permet arribar fins a la les Agulles d'Amitges on comença l'ambient de l'alta muntanya.
  • Des de l'aparcament del Clot Gran, al costat pallarès del Port de la Bonaigua, a l'estany de Gerber.
  • Des dels Banhs de Tredòs, a la Vall d'Aran, arribar al refugi de Colomers i recórrer el circuit dels estanys del circ de Colomers.
  • Des de l'Estany Gento es pot visitar l'estany Tort i arribar al refugi de la Colomina o a l'estany de Saburó.

Amb una mica més de dificultat:

  • Travessa Espot-Boí pel Portarró d'Espot, amb panoràmiques inoblidables.
  • Travessa Arties-Espot pujant cap al Refugi de la Restanca passant després per Colomers, Amitges i baixar cap a l'estany de Sant Maurici.

Pels més agosarats:

  • La cursa Carros de foc. És un repte que permet completar un recorregut circular per alguns dels refugis guardats d'aquesta àrea. Encara que en la versió competitiva pot completar-se en menys de 24 hores, es recomana destinar-hi un mínim de quatre dies.
  • Actualment s'està acabant de senyalitzar una nova proposta: "Camins Vius" que és un camí que dóna la volta al Parc passant per les poblacions de fora i que ha significat la recuperació d'una bona colla dels antics camins que recorrien aquestes valls quan encara no hi eren les carreteres.

Altres activitats de muntanya com l'alpinisme, l'escalada, les raquetes de neu o l'esquí de travessa també es poden fer a l'interior del Parc Nacional i ofereixen moltes possibilitats per als esportistes. Els refugis de muntanya, on necessàriament cal dirigir-se per poder pernoctar, són espais que faciliten poder assolir objectius més ambiciosos.

Bicicleta tot terreny[modifica | modifica el codi]

Es permet pujar en bicicleta per les carreteres pavimentades que arriben al Planell d'Aigüestortes o a l'estany de Sant Maurici, dins de la zona central del Parc nacional. A la Zona Perifèrica hi ha algunes pistes on es pot circular amb BTT, encara que la majoria de trajectes presenten certes dificultats (fort pendent i trams tècnicament difícils)

  • Pedals de Foc: Ruta per a BTT que encercla el parc i es pot completar en 4 o 5 dies.

Refugis[modifica | modifica el codi]

Un helicòpter abasteix l'antic refugi de Colomers. Actualment hi ha un refugi nou

Dintre del límit del parc es pot pernoctar en els següents refugis:

Ramaderia[modifica | modifica el codi]

Pastures estiuenques d'alta muntanya

L'ús ramader dels prats d'alta muntanya que avui pertanyen al Parc es remunta a molts segles enrere, quan era l'activitat econòmica principal d'aquestes contrades. Actualment la ramaderia ha perdut gran part de la seva importància en l'economia local que ha passat a estar basada en el sector dels serveis turístics, tant a l'estiu amb el Parc Nacional com a l'hivern amb les pistes d'esquí. De tota manera, durant l'estiu, els ramaders locals encara deixen els seus animals a la muntanya per que pasturin lliurement: Ovelles, cabres, vaques i eugues són les espècies que exploten aquestes pastures d'alta muntanya.

La protecció de l'economia local no és l'única causa de què a dins del Parc estiguin permeses les pastures tradicionals. S'ha d'entendre que segles d'explotació ramadera han transformat tan intensament el paisatge, que aquest no es pot entendre ni mantindre sense l'aprofitament de les pastures.

La ramaderia extensiva és especialment present a la vall d'Àssua, més amunt del poble de Llessui, on el Parc Nacional manté obert un centre d'informació i ecomuseu que mostra la importància de la ramaderia ovina en l'economia local.

Hidroelèctrica[modifica | modifica el codi]

La Presa de Cavallers s'aixeca imponent a la part alta del riu Noguera de Tor.

Encara que dins del parc no hi ha cap central hidroelèctrica, es fa ús de les aigües del parc per produir electricitat fora de l'àrea protegida. Amb aquesta finalitat dins del parc hi ha un gran nombre d'estanys represats i grans canalitzacions soterrades.

Les centrals que usen les aigües del parc són:

  • Central hidroelèctrica de Sant Maurici a Espot, aprofita les aigües recollides a l'estany de Sant Maurici i la vall de Peguera
  • Central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento a la Torre de Cabdella, aprofita les aigües recollides per una immensa xarxa de canals subterranis construïda a principis del segle XX. Aquesta xarxa de canals s'estén des dels estanys de Cubieso, Mariolo, Tort, Saburó, Mar i molts d'altres més petits. La central de Sallente-Estany Gento és reversible, és a dir, pot bombejar l'aigua des de l'estany inferior de Sallente fins al superior d'estany Gento, per a poder absorbir part de la producció elèctrica de les nuclears a les hores vall (quan durant la nit, per exemple, hi ha un excés de producció d'electricitat).
  • Central hidroelèctrica de Caldes a la Vall de Boí, aprofita les aigües de la Presa de Cavallers i del riu de Sant Nicolau.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Guia del Parc Nacional d'Aigüestortes-Sant Maurici. Marcela Chinchilla i Manuel Crespo. Ketres Editora, Barcelona, 1988. ISBN 84-85256-69-7
  • Meravelles geològiques del Pallars Sobirà. Lluís Ardèvol i altres. Arola Editors. Tarragona, 2005. ISBN 84-95985-89-6
  • Refugi d'Amitges. Núria Garcia Quera. Col·lecció Guies del Centre Excursionista de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona 1996. ISBN 84-7826-735-2
  • La Vall d'Assua. Núria Garcia i Quera i altres. Editorial Piolet. Barcelona 2000. ISBN 84-923984-4-2
  • Flors de muntanya del Parc Nacional d'Aigüestortes-Sant Maurici. Gerard Giménez. Edita:PNAIESM, Barcelona, 2001. ISBN 84-393-5932-2

Fauna Salvatge del Parc Nacional, Mamífers. Manual interactiu d'aprenentatge(llibre + CD). Alfons Raspall, Lluís Comas i Olga Boet. OAPN, Madrid, 2007. ISBN 978-84-8014-692-0

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Generalitat de Catalunya. Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
  2. Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici