Parc Natural del Delta de l'Ebre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Parc Natural del Delta de l'Ebre
Barraca tradicional del Delta
Barraca tradicional del Delta
Nivell de protecció: Parc natural
País: Catalunya
Localització: El Baix Ebre i el Montsià
Coordenades: 40° 34′ 22.43″ N, 00° 39′ 12.96″ E / 40.5728972,0.6536000Coord.: 40° 34′ 22.43″ N, 00° 39′ 12.96″ E / 40.5728972,0.6536000
Superfície: 7.736 ha
Data de creació: 1983
Administració: Generalitat de Catalunya
Contacte: Oficina de Turisme d'Amposta - Delta de l'Ebre
Arrossars del Delta de l'Ebre

El Parc Natural del Delta de l'Ebre es troba a la desembocadura del riu Ebre, a la província de Tarragona, a les comarques del Montsià i del Baix Ebre, a la part més meridional del Principat de Catalunya. Es va declarar espai protegit el 1983, i ampliat posteriorment el 1986 amb una extensió de 7.736 hectàrees.

Està situat als termes municipals de l'Ampolla, Amposta, Camarles, Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d'Enveja.

El delta de l'Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants de l'Europa Occidental, després del parc regional de la Camarga a França i el Parc nacional de Donyana al sud d'Espanya.

Geologia[modifica | modifica el codi]

La platja de Riumar, al Delta de l'Ebre

El riu Ebre, el més cabalós de la Península Ibèrica, és el principal responsable d'aquest entorn; aporta els materials arrancats al llarg del seu recorregut per dipositar-los ací, en la conjunció amb el Mar Mediterrani. Els sediments són, per tant, els materials provinents dels Pirineus, del sistema Ibèric i de la serralada Cantàbrica, lloc on neix el riu i els seus afluents. La quantitat de materials sedimentats han creat una extensa plana al·luvial de més de 320 km² de superfície que es projecta prop de 22 km dins del mar en forma de tascó i en la qual s'han format nombrosos hàbitats. Les grans centrals hidroelèctriques han creat grans preses que han frenat el creixement del delta.

L'actual forma del delta és triangular amb dues sagetes menors, l'una al nord i l'altra al sud, que delimiten les badies del Fangar i dels Alfacs. El riu travessa el Delta pel centre i desemboca al mar en dos braços que envolten l'illa de Buda. El braç sud (gola de Migjorn) es tanca periòdicament, encara que quan el riu baixa fort pot tornar-se a obrir. Moltes vegades, durant l'hivern, hom l'obre artificialment per afavorir-ne la neteja i la circulació. El braç nord se subdivideix en un de superior permanentment obert i un de central permanentment tancat. Ambdós limiten l'illa de Sant Antoni. Aquesta configuració del delta no ha estat sempre així, car un sistema d'aquest tipus és un sistema dinàmic, viu, que al llarg del temps ha adquirit diverses formes i ha sofert modificacions en el llit dels braços del riu i en el nombre d'aquests. El de l'Ebre és un exemple de delta on hom pot constatar tant la influència de les aportacions fluvials (la forma de tascó) com els processos marins costaners (línia de costa recta i gran desenvolupament de les dues sagetes). El riu Ebre és d'una gran irregularitat en la descàrrega de sediment, ja que experimenta grans crescudes i passa per períodes d'estiatge molt marcats.

Els temporals de llevant i els processos costaners intervenen i han intervingut en gran manera en l'evolució deltaica, i per això el perfil del delta ha anat variant amb el temps. El veritable desenvolupament del delta actual s'inicià al final de la darrera glaciació, quan el nivell del mar va ascendir, estabilitzant-se dues vegades fins a arribar a la configuració actual. Hom té constància que al segle XII el delta ja penetrava mar endins. Al segle XV l'Ebre tenia tres desembocadures -la nord, la de llevant i la de migjorn- que desguassaven respectivament a la llacuna de les Olles, a la desembocadura nord actual i a la llacuna de la Platjola. Als segles XVII i XVIII el riu continuava tenint tres desembocadures i ja s'estava formant la Banya, per bé que era de menys extensió que l'actual. El tancament de les badies durant els segles XVIII i XIX formà les llacunes litorals del Canal Vell, l'Encanyissada i la Tancada, i la sageta litoral nord del Fangar. Aquesta evolució va configurar l'actual delta que és l'únic perfectament establert dels Països Catalans i de tota la península Ibèrica. Així, les llacunes litorals són restes d'antigues desembocadures o del tancament de badies. Les actuals sagetes litorals podrien tancar-se i les badies del Fangar i dels Alfacs podrien transformar-se en llacunes litorals que posteriorment s'anirien omplint. De tota manera, i tal com s'ha dit abans, la construcció d'embassaments riu amunt ha provocat una disminució notable de l'aportació de sediments, que s'han reduït fins al 15% dels aportats el 1935 i l'1% dels aportats a principis del s.XX.,[1] cosa que pot modificar determinades tendències de creixement d'aquest delta que el riu s'encarrega d'engrandir i el mar d'erosionar.[2]

Clima[modifica | modifica el codi]

Al delta de l'Ebre el clima és mediterrani, amb temperatures moderades i humitat elevada, amb precipitacions escasses. El fenomen més característic d'aquest territori és el vent, que sol ser persistent i moltes vegades intens. El més freqüent és el procedent del nord i del nord-oest, aquest darrer amb un baix contingut d'humitat i conegut amb el nom de "vent de dalt". Els vents de l'est i del nord-est són els denominats "llevant" i són els responsables de les pluges i de l'entrada d'aigua de mar a les llacunes litorals. La freqüència del vent al delta de l'Ebre es deu a l'encaixonament entre muntanyes en què discorre la part final del riu, abans d'arribar al delta. Aquest tub natural és el responsable de la canalització dels vents que hi circulen a gran velocitat, sobretot a l'hivern, que prenen una gran violència.[3]

Llacunes[modifica | modifica el codi]

L'Illa de Buda des de l'embarcador per visitar la desembocadura del riu Ebre.
L'Encanyissada

Totes les llacunes del delta de l'Ebre posseeixen al seu voltant un cinturó de vegetació helofítica molt característica, composta sobretot de canyars i canyissers que conformen la comunitat Typho-Schoenoplectetum glauci. Són llacunes d'aigües dolces degudes sobretot a l'aportació d'aigües provinents dels arrossars.

Les llacunes més importants són la de Canal Vell a la ribera nord de l'Ebre, Calaix Gran i Calaix de Mar a l'illa de Buda, l'Encanyissada, la Tancada, la Platjola i l'Alfacada a la ribera sud del riu.

La llacuna de les Olles és la més petita de totes les del Delta, és molt poc salada i està separada del mar per una barra de sorra amb típica vegetació psammòfila. Té poca importància per als ocells aquàtics.

La llacuna del Canal Vell té tres cubetes diferents i està envoltada d'un abundant cinturó de vegetació helofítica.

L'illa de Buda té una llacuna central d'extensió considerable i unes petites llacunes immergides en un dens canyisser que reben el nom local de "cremats". La gran llacuna central posseeix dues cubetes, el Calaix Gran i el Calaix de Mar, que posseïxen una salinitat diferent: el de Mar és més salat, i per això està envoltat de vegetació típica de salobrar (comunitat Arthrocnemetum fruticosi) on predomina la salicòrnia. Aquesta cubeta rep de vegades aportacions d'aigua de mar a causa dels temporals de llevant. L'altra cubeta, el Calaix Gran, rep l'aportació d'aigua dolça dels arrossars i dels canals, raó per la qual es comporta de manera molt diferent, tant a nivell de poblament vegetal submergit com per l'abundant vegetació helofítica que l'envolta.

L'Alfacada és una petita llacuna propera a la gola de Migjorn. Està envoltada de vegetació helofítica i a l'hivern pot rebre aportacions d'aigua de mar quan hi ha temporals.

El Delta de l'Ebre a prop de Riumar.

La Platjola és una llacuna allargada de petita extensió que està comunicada amb el mar i és el que resta d'una antiga desembocadura del riu.

Vista del Delta de l'Ebre des de l'Encanyissada.

El perfil sud del delta de l'Ebre està dominat per la presència de dues llacunes relativament grans: la Tancada i l'Encanyissada. La Tancada, tal com diu el seu nom, no té comunicació directa natural amb el mar, però sí que entra en contacte amb la badia mercès a séquies i canals construïts per l'ésser humà. Presenta abundant vegetació helofítica i a la part sud entra en contacte amb l'explotació de les salines de Sant Antoni; per això en aquesta part hi trobem mostres de vegetació halòfila, igual que en el costat est, on s'observen bons exemplars de jonqueres halòfiles. S'hi poden distingir dues cubetes bàsicament similars.

L'Encanyissada és la llacuna més propera a la localitat de Sant Carles de la Ràpita i és la més gran de totes les del delta de l'Ebre. També està dividida en dues cubetes i es comunica amb la badia dels Alfacs de manera natural per un canal situat a la part occidental de la llacuna. Té un cinturó de vegetació helofítica considerable i zones més petites salines.

A totes les llacunes destaca la presència de macròfits que no solament ofereixen protecció als peixos contra la calor i els depredadors, sinó que constitueixen un recurs alimentari de primera magnitud per als ocells aquàtics. La conservació dels macròfits ha esdevingut un tema essencial, ja que l'acció dels diversos productes fitosanitaris ha fet minvar considerablement en algunes llacunes el contingut de vegetació submergida.[4]

Vegetació[modifica | modifica el codi]

Les terres d'aquest delta presenten un gradient de salinitat notable que oscil·la des dels sòls salats fins a les terres fèrtils considerablement aptes per al conreu, i això hi genera una varietat de vegetació de gran interès. Per això, la massa vegetal d'aquests indrets ofereix particularitats notables. S'hi poden trobar tots els biòtops característics de les zones humides en una varietat i, sobretot, en una quantitat més gran que a les altres zones humides dels Països Catalans.

Les comunitats més importants són les salines, que apareixen en aquelles zones d'alta salinitat, cosa lògica, d'altra banda, en un ambient en el qual la influència del mar és tan palpable. L'aigua marina entra per la capa freàtica que, en evaporar-se, concentra les sals a la superfície. La vegetació halòfila de terrenys salins o Arthrocnemetea agrupa les comunitats vegetals Arthrocnemetum fruticosi, Schoeno-Plantaginetum crassifoliae, Salicornietum emerici i Crucianelletum maritimae, ben representades prop de les salines de Sant Antoni, a la Tancada, i a les de la Trinitat, a la Banya.

Els canyars i els canyissers tenen una importància extrema. La vegetació corresponent rep el nom d'helofítica o Phragmitetea i les seues comunitats són Typho-Schoenoplectetum glauci i Scirpetum maritimi-littoralis. A la zona denominada Els Ullals (surgències d'aigua dolça a la part occidental de l'hemidelta sud) s'hi pot trobar la comunitat Potamogetum denso-nodosi, rica en Nymphaea alba, un nenúfar molt bell.

Les comunitats vegetals que poblen les dunes o Ammophiletea, que estan més o menys fixades, corresponen a les comunitats Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae i Crucianelletum maritimae, com a més importants. Són característiques d'aquestes zones el borró (Ammophila arenaria) i la lleteresa de platja (Euphorbia paralias).

Finalment, la vegetació que ocupa els marges del riu pertany a la denominada ripària (Populetalia i Nerio Tamaricetea) i correspon a les úniques comunitats forestals del delta, és a dir, als coneguts boscos de ribera, entre els quals sobresurten l'albereda (Populus alba), especialment present a l'Illa de Gràcia, i que forma part de la comunitat Vinco-Populetum albae. Una altra comunitat d'aquest tipus que podem trobar és l'Arundini-Convolvuletum sepium.

A les riberes salabroses i a les dunes humides podem trobar-hi els tamarius (Tamarix gallica), pertanyents a la comunitat Tamaricetum canariensis.[5]

Riquesa faunística[modifica | modifica el codi]

Paisatge típic del Delta de l'Ebre

La humitat del delta de l'Ebre és d'importància internacional per a vuit espècies de plantes i 69 de fauna vertebrada, essent la majoria aus. Hi ha nius de 95 espècies, on hivernen, reposen i s'alimenten durant les migracions de moltes altres espècies d'aus. El delta de l'Ebre té unes 325 espècies d'aus de les 600 existents a Europa.

  • Mamífers: rata d'aigua, musaranya...
  • Rèptils: Colobra d'aigua, tortuga d'estany...
  • Amfibis: granota verda
  • Peixos: carpa, llisa, anguila, llobarro, orada, silur...
  • Zooplancton: Gammarus aequicauda, Calanipeda aquae-dulcis, Synhatea sp., Acanthocyclops robustus.
  • Invertebrats: palamanetes zaraquieyi, shaeroma hookeri
  • Ocells: ràllids, limícoles, xatracs, flamencs, passeriformes, corb marí, ànecs i oques, ardeids, rapinyaires, eapó i becplaner, gavines, cabussons

Activitat humana[modifica | modifica el codi]

El delta de l'Ebre cobreix 320 km²: un 20% dels quals són àrees naturals, un 75% és conreable i la resta urbana. Hi viuen unes 50.000 persones.

S'hi practica l'agricultura (cultius de regadiu, fruiters, arròs), la pesca, l'aqüicultura i el turisme. Els camps d'arròs cobreixen unes 21.000 hectàrees. Així mateix manté una pesca important.

L'arrossar forma part substancial del paisatge deltaic i constitueix per si mateix una zona humida d'importància capital que comporta, d'una banda, una producció alimentària enorme per a les espècies salvatges, i, d'una altra banda, l'existència d'una vegetació característica. Són multitud les espècies animals que s'aprofiten de l'arrossar en alguna època del seu cicle.

El cicle arrosser exigeix inundacions periòdiques de gran quantitat de la superfície deltaica (40%), i el seu posterior assecament, mentre que, al seu torn, successives allaus d'aigua dolça desemboquen a través de canals i séquies a les llacunes litorals i, més tard, al mar.

Malgrat la situació actual, en la qual l'explotació agrícola és màxima, cal tenir en compte que el conreu arrosser, i d'altres tipus, no fou implantat al Delta fins a la darreria del segle XIX, amb l'obertura dels canals de la dreta i de l'esquerra, i que fins llavors el tipus d'explotació havia estat molt diferent. En èpoques passades, l'aprofitament se centrava en salines (des del segle X), ramaderia (des del segle XIV) i caça i pesca segurament des de sempre. Així, doncs, fins al segle XIX l'activitat humana incidí en el sistema deltaic aprofitant de manera natural els recursos que oferia. A partir de l'adveniment agrícola de la zona, hi hagué un augment demogràfic de summa importància en poblar-se el delta de l'Ebre amb gent provinent del País Valencià i de l'Empordà.

El sistema de conreu arrosser al delta de l'Ebre és cíclic. Des del mes d'abril fins al setembre (època de recollida de l'arròs), l'aigua dolça circula des del riu, passant per canals i séquies, fins als camps i desemboca a les llacunes litorals i d'aquestes al mar. Pel desembre es tanquen les comportes d'entrada i l'aigua roman estancada en camps i canals, on s'evapora durant l'hivern fins a arribar a la sequedat quasi total al final de febrer. Durant el mes de març els camps es treballen i es preparen per a la sembra, i en aquell moment resten totalment secs, fins que tornen a inundar-se per l'abril i recomencen el cicle. D'aquesta manera, la dinàmica hidrològica juntament amb certs fenòmens naturals emmarquen el delta de l'Ebre en una situació atípica, ja que la salinitat dels llacs és més alta a l'hivern que a l'estiu, mentre que hauria d'ésser a l'inrevés, ja que l'evaporació de l'estiu hauria de concentrar les sals, però l'aportació d'aigua dolça en aquesta època fa que s'esdevingui el contrari. Aquest fenomen extremament singular, lligat al cicle de productivitat de l'arròs, fa que els ritmes biològics s'alterin, de manera que hom ha pogut apreciar que el veritable regulador, el rellotge biològic que marca la pauta en les fluctuacions poblacionals de la fauna és el conreu de l'arròs. Com a exemple, hom pot esmentar el retard en la nidificació de molts ocells respecte al que els correspondria en altres llocs de latitud similar, adequant així el naixement de les cries a l'època de més productivitat de l'arrossar, cosa que els permet alimentar-les millor, fenomen que ha estat comprovat tant en ànecs com en passeriformes.[6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Molinet Coll, Víctor: Restauración del Delta del Ebro I: Recuperación de la configuración del Delta del Ebro.
  2. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 162-164. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  3. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 166-167. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  4. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 164-166. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  5. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 167-168. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  6. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 168-171. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc Natural del Delta de l'Ebre