Pare d'orfes
El pare d'orfes era una figura jurídica dels Països Catalans a la baixa edat mitjana i a l'edat moderna. El mot "orfe" assenyalava una persona desvalguda.[1] Va ser un càrrec de molta importància a València,[2] on des de l'any 1337[3] era la persona que en un judici i la precedent investigació judicial defensava i protegia als presos que no tenien ningú que els defensés. Participava en els judicis junt amb les figures del jutge i del fiscal, sent l'equivalent a l'actual advocat defensor pagat per l'Estat. A Lleida, l'any 1535 hom va encomanar un advocat amb les funcions del pare d'orfes, i el va anomenar advocat dels pobres.[4] A Castelló en aquest segle se li deia pare de brivons.[5]
Al segle xvii, aquesta persona amb funcions jurídiques i en altres àmbits existia a àmbits urbans de València, Aragó i Navarra; mentre que en altres llocs s'ocupaven d'aquestes missions el corredor de mossos, l'acomodadora de mosses o l'agutzil de vagabunds.[1] També existia a les Balears[6] i al Principat.[4]
El pare d'orfes era un càrrec creat per l'ajuntament d'una ciutat per tal de protegir el servei domèstic, emparar i controlar els aprenents d'oficis i perseguir ganduls i captaires.[1] Les funcions exactes podien variar amb l'època i d'una ciutat a una altra, per exemple a Lleida podia incloure funcions de recerca de treball per als desocupats i beneficència,[7] però a l'edat mitjana havia estat creat per a recollir els orfes i expulsar tots els captaires, alcavotes, blasfems i persones sospitoses.[8] A Aragó, al segle xvii era un ofici que per llei era incompatible amb els oficis d'administrador, escrivà de guardes, racional, clavari i mostassaf.[1] Al segle xvii, a València, tant el pare d'orfes com el tutor podien intervenir als contractes laborals de les dones òrfenes menors d'edat.[9] També, en un 90% dels casos, s'encarregaven de taxar el treball prestat per les criades, òrfenes o no, als amos i estipular la roba i diners que havien de percebre com a guany per aquest treball.[9]
Durant el primer terç del segle xx a Catalunya, el pare d'orfes recollia els orfes, els donava un ofici, els col·locava i s'ocupava dels salaris que havien de percebre, entre altres responsabilitats envers ells.[10]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 La Vila de Fraga al Segle XVII, Felix Otero Carrasco, Institut d'Estudis del Baix Cinca, col·lecció Gallica Flavia, 1994. ISBN 8487861032 (català)
- ↑ Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Antonio Griera, Ediciones Polígrafa, 1970. (català)
- ↑ Historia y organización de la abogacía en Valencia desde la Reconquista hasta nuestros días, Pedro Nácher Hernández, Ilustre Colegio de Abogados de Valencia, Academia Valenciana de Jurisprudencia y Legislación, 1952. (castellà)
- ↑ 4,0 4,1 La Llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Maria Dolors Farreny i Sistac, Institut d'Estudis Catalans, 2004. ISBN 9788472837294 (català)
- ↑ De Ramon Llull Al Diccionari de Fabra: Acostament Lingüístic Als Monuments de les Lletres Catalanes, Germà Colón, L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484155416 (català)
- ↑ Eivissa, les seves institucions històriques, Isidoro Macabich, editat per Rafael Dalmau, 1964. (català)
- ↑ Enric d'Hostalric i Colomer, d'Enric Vicedo i Rius, Cossetània Edicions, 2006. ISBN 9788497912259 (català)
- ↑ Lérida medieval: Siglos XIV-XV, Josep Lladonosa, editorial Dilagro, 1974. ISBN 9788472340312 (castellà)
- ↑ 9,0 9,1 Dona i família a la València del segle XVII, d'Isabel Amparo Baixauli Juan, Universitat de València, 2003. ISBN 9788437056579 (català)
- ↑ Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, Fundació Alexandre Galí, 1986. ISBN 9788440047854 (català)