Parisina (Mascagni)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Parisina
Llengua original: italià
Gènere: tragedia lirica
Música: Pietro Mascagni
Llibret: Gabriele d'Annunzio
Font literària: Lord Byron
Actes: quatre
Estrena: 15 de desembre de 1913
Teatre: Teatro alla Scala de Milà

Parisina és una òpera en quatre actes composta per Pietro Mascagni sobre un llibret italià de Gabriele d'Annunzio, basat en una obra de Lord Byron. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 15 de desembre de 1913. [1]

Parisina posseeix una extraordinària potència dramàtica, amb una orquestració refinada i poderosa, moments corals -en els seus dos primers actes- de gran imaginació melòdica i refinament, que ambienten idealment el desenvolupament del drama, i grans ocasions per al lluïment vocal i dramàtic dels seus protagonistes, i molt especialment de la soprano, que en els actes centrals no abandona l'escena i té al seu càrrec nombroses àries extenses i compromeses.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

La tràgica història de Laura Malatesta, coneguda com a Parisina, decapitada el 1425 als 21 anys al costat del seu fillastre i amant Ugo, tot just un any menor, per ordre del seu marit Nicolau III d'Este, marquès de Ferrara (1383-1431), pare del jove per la seva unió il·legítima amb Stella de' Tolomei, va fascinar a successives generacions de narradors, historiadors i poetes a partir de Matteo Bandello (Novella XLIV, 1554), que fa a Ugo fill legítim d'un anterior matrimoni de Nicolau i seduït per una Parisina. El 1816 Byron, recolzat en una fugaç al·lusió de l'historiador Edward Gibbon, dóna a llum una breu narració en 20 estades i 586 versos que, obviant els antecedents i detalls de la història, ofereix una visió tota interior, centrada en el desenllaç : el judici, els pensaments i les reaccions dels tres protagonistes (Nicolau, per raons de mètrica, és rebatejat com Azo). Si l'execució d'Ugo és punt per punt descrita, la destinació final de Parisina és deixat a la conjectura, només se'ns diu que el seu nom va desaparèixer de llavis i orelles.

Una història tan carregada de patiment i amb un tràgic i catàrtic final, no podia deixar d'atreure als compositors romàntics italians, i en efecte, el 1833 Donizetti ja havia compost la seva Parisina d'Este, però amb l'argument de Byron gairebé irrecognoscible. Vuitanta anys més tard serà la ploma del gran poeta italià del canvi de segle, Gabriele d'Annunzio, que tornarà a recrear la història de Parisina i Ugo sobre coordenades adaptades a la sensibilitat de l'època. El poema va ser ofert sense èxit a Puccini, però a través de l'editor Sonzogno va ser finalment Mascagni qui va emprendre la tasca de posar música a la frondosa prosa dannunziana amb l'entusiasme propi de qui infructuosament buscava una i una altra, amb operacions de refinat màrqueting editorial - com en el cas de Le Maschere (1901), estrenada simultàniament, sense èxit, en set teatres de les principals ciutats italianes-, revalidar el triomf de Cavalleria.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'obra va ser estrenada, amb assistència de la flor i nata de la música italiana del moment, el 15 de desembre de 1913 a La Scala per Tina Poli Randaccio, Hipòlit Lázaro (que als seus 26 anys era el tenor favorit de Mascagni) i Carlo Galeffi, amb gran èxit, però es va criticar la seva excessiva longitud, que superava les tres hores i mitja de música, de manera que aviat es suprimiria el quart acte i es practicarien nombrosos talls. El 1914 es va gravar una selecció en 12 discos i va ser estrenada a Livorno (pàtria del músic), Roma i diverses capitals sud-americanes, però la guerra va interrompre fatalment la carrera de l'obra, les seves reposicions han estat escasses, en part també per les tremendes exigències vocals per als seus protagonistes.

Argument[modifica | modifica el codi]

El desmesurat text, que va haver de ser abreujat ja abans de la posada en música, s'ajustava més fidelment als fets històrics: Ugo és efectivament fill bastard, però predilecte, de Nicolò i Tolomei, també anomenada Stella dell'Assassino, rival despitada de la jove esposa, contra la qual atia el seu fill, la passió, sorgida en un context entre bèl·lic i religiós, està ben justificada, plena de carnalitat i misticisme alhora; l'escena en que el seu amor és descobert sosté una implacable tensió dramàtica, i l'acte final confirma el seu amor en l'avantsala del cadafal, aliens ja a la tràgica presència de la desesperada Stella.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Les versions discogràfiques modernes: la de 1976 per la RAI de Milà, la de 1999 a Montpeller (amb Denia Mazzola), i l'editada per Bongiovanni, dirigida pel gran mascagnià Gianandrea Gavazzeni, obtinguda el 1978 a l'Òpera de Roma. Les dues últimes gravacions siguin complementàries: cadascuna d'elles ofereix mitja hora de música absent de l'altra, de manera que entre les dues s'aconsegueix, en tres hores de música, una idea molt aproximada de la versió original.

Referències[modifica | modifica el codi]