Parpelleig

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Parpelleig (desambiguació)».
Exemple d'un ull humà parpellejant.

El parpelleig és el tancament i l'obertura ràpida de les parpelles. És una funció essencial del ull que ajuda a repartir les llàgrimes i eliminar substàncies irritants de la superfície de la còrnia i la conjuntiva. La velocitat del parpelleig pot veure's afectada per elements com la fatiga, lesions en els ulls, els medicaments i algunes malalties. Quan un humà o animal parpelleja amb un sol ull pot tractar-se d'un senyal envers l'entorn social (una forma de llenguatge corporal), conegut com picar l'ullet. No obstant això, alguns animals (per exemple, les tortugues o els hàmsters) parpellegen de forma independent amb cada un dels ulls.[cal citació]

Funció i anatomia del parpelleig[modifica | modifica el codi]

Les aus, els rèptils i els taurons parpellegen amb una membrana nictitant d'un costat a l'altre de l'ull.

El parpelleig proporciona humitat als ulls estenent les llàgrimes, que actuen com un lubricant natural. La parpella actua succionant el conducte lacrimal per evitar que els ulls s'assequin. El parpelleig també protegeix a l'ull de substàncies irritants. Les pestanyes són els pèls situats a la part superior i inferior de les parpelles que creen una línia de defensa contra la pols i altres elements a la vista. Les pestanyes capturen la majoria d'aquests irritants abans d'arribar al globus ocular.

Existeixen múltiples músculs que controlen els reflexos de control de parpelleig. Els músculs principals, a la parpella superior, controlen l'obertura i el tancament del múscul orbicular de l'ull. El múscul orbicular de l'ull tanca l'ull, mentre que la relaxació i la contracció del múscul elevador de la parpella, l'obre. El músculs de Müller, o músculs palpebrals superiors, en la parpella superior i el múscul palpebral inferior en la parpella inferior són responsables de l'obertura dels ulls. Aquests músculs no s'utilitzen només en l'acció de parpellejar, sinó que també són importants en moltes altres funcions, com aclucar els ulls i fer l'ullet. A més, quan els ulls es mouen, sovint hi ha un parpelleig que serveix per ajudar a l'ull a canviar el seu punt de destinació.

Coordinació nerviosa[modifica | modifica el codi]

Encara que hom pot pensar que l'estímul desencadenant del parpelleig és la sequedat o irritació, el més probable és que aquest sigui controlat per un centre "intermitent" del cervell situat entre la base i la superfície exterior del cervell. No obstant això, els estímuls externs poden contribuir-hi. La velocitat mitjana de l'ull en un parpelleig és de 300 a 400 mil·lisegons. Una major producció de dopamina en el cos estriat s'associa amb una major taxa de parpelleig espontani.[1][2] Les condicions en les què es redueix la disponibilitat de la dopamina com la malaltia de Parkinson redueixen la freqüència de parpelleig,[3] mentre que les condicions en què augmenten, com l'esquizofrènia tenen una taxa d'augment.[4]

Parpelleig en la vida diària[modifica | modifica el codi]

Nens[modifica | modifica el codi]

Els nadons no parpellegen en la mateixa proporció dels adults i només ho fan a una taxa mitjana d'una o dues vegades en un minut. La raó d'aquesta diferència es desconeix, però es suggereix que els nadons no necessitin la mateixa quantitat de lubricació dels ulls que els adults a causa de la obertura dels seus ulls, que és menor en relació als adults. A més, els nadons no produeixen llàgrimes durant el seu primer mes de vida.[cal citació] Els nadons també dormen significativament més que els adults i per això acumulen menys fatiga i parpellegen menys. No obstant això, durant la infància augmenta la taxa de parpelleig, i en l'adolescència, sol ser equivalent a la dels adults.[5]

Adults[modifica | modifica el codi]

Dones i homes no difereixen en les seves taxes de parpelleig espontani.[6] En general, el parpelleig es produeix en intervals de 2 a 10 segons però les taxes varien segons l'individu una mitjana de al voltant de 10 parpelleigs per minut. No obstant això, quan els ulls se centren en un objecte durant un període prolongat de temps, així com quan es llegeix, la taxa de parpelleig es redueix a prop de 3 a 4 vegades per minut. Aquesta és la raó principal per la qual els ulls s'assequen i es fatiguen en llegir.

El parpelleig dels ulls pot ser un criteri per al diagnòstic de les condicions mèdiques. Per exemple, el parpelleig excessiu pot ajudar a indicar l'aparició del síndrome de Tourette, accidents cerebrovasculars o trastorns del sistema nerviós. Un parpelleig reduït s'associa amb la malaltia de Parkinson.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parpelleig Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Taylor JR, Elsworth JD, Lawrence MS, Sladek JR Jr, Roth RH, Redmond DE Jr (1999). Spontaneous blink rates correlate with dopamine levels in the caudate nucleus of MPTP-treated monkeys. Exp Neurol. 158 (1) :214-20. PMID 10448434
  2. Colzato LS, van den Wildenberg WP, van Wouwe NC, Pannebakker MM, Hommel B. (2009). Dopamine and inhibitory action control: evidence from spontaneous eye blink rates. Exp Brain Res 196 (3) :467-74. PMID 19484465 Digital object identifier: 2Fs00221-009-1862-x 10.1007/s00221-009-1862-x
  3. Deuschl G, Goddemeier C. (1998). Spontaneous and reflex activity of facial Muscles in dystonia, Parkinson s disease, and in normal subjects. J Neurol Neurosurg Psychiatry. 64 (3) :320-4. PMID 9527141
  4. Freed WJ, Kleinman JE, Karson CN, Potkin SG, Murphy DL, Wyatt RJ. (1980). Eye-blink rates and platelet monoamine oxidasa activity in chronic schizophrenic patients. Biol Psychiatry. 15 (2) :329-32. PMID 7417620
  5. Why do babies blink less often than adults?
  6. M.J. Doughty, 2002, Optom Vis Sci

Vegeu també[modifica | modifica el codi]