Parteni (patrici)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Parteni (Parthenius o Partenius) (Arle vers 485 - Trèveris 548) fou un funcionari gal·loromà d'origen arvern que va servir alhora als ostrogots i als francs.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Un aristòcrata gal·loromà[modifica | modifica el codi]

Parthenius té orígens aristocràtics arverns; seria el nét de l'emperador Avit i emparentat també al bisbe de Llemotges Rurici. Aquesta filiació materna és discutida. Per a Claude Lepelley[1] i per Michel Aubrun,[2] seria el nét de Rurici (sic) mentre que per a Michel Fixot, si be descendeix per la seva mare de la família arvernesa dels Ruricii, no seria més que el nebot del gran bisbe de Llemotges.[3] Per a l'historiador benedictí François Clement, seria el nebot d'Ennodi de la família dels Anicii bisbe de Pavia;[4] aquest mateix autor precisa que Parteni va néixer a Arle, alguns anys abans de la fi del segle Ve i que rebé educació a Roma. Altres autors assenyalen també que estudia a Ravenna.

Un servidor dels Ostrogots[modifica | modifica el codi]

Des de 507, recomanat a l'arquebisbe d'Arles Cesari, va tornar a la ciutat del Roine on el bisbe va curar un dels seus esclaus. Es va traslladar poc temps després, potser el 508[3] a Ravenna com a ambaixador de l'assemblea provincial i representant de la ciutat de Marsella. Arthur Malnory indica que no hauria tornat a la seva ciutat natal fins al 520 en l'època del prefecte Liberi, però evoca certament la seva segona tornada, i dóna accessòriament alguns elements bibliogràfics sobre aquest personatge, en particular que hauria assassinat la seva dona, Papianil·la, una néta del bisbe Rurici.[5]

Un servidor dels francs[modifica | modifica el codi]

El 533 o més probablement el 534, quan el prefecte de les Gàl·lies Liberi va deixar Arle, es va quedar entre els funcionaris en funcions a la ciutat i després 536, sota el domini franc, va esdevenir patrici, o segons Édouard Baratier prefecte de les Gàl·lies.[6] Fou el representant del rei Teodobert I. Per a Michel Fixot, el nomenament de Parteni com a un dels primers rectores Provinciae, encara que aquesta funció sigui sovint associada al títol de patrici, resta tanmateix hipotètic.[3] Anomenat vir illustrissimus, rebé llavors el 544 el títol de mestre officiorum atque patricius per a la Gàl·lia.

Gregori de Tours, citat per Michel Fixot,[3] dóna algunes informacions sobre la seva mort esdevinguda vers el 548, poc després de la de Teodebert: hauria mort assassinat a Trèveris pels francs basant-se en una política fiscal massa opressiva.[7] Tanmateix per a François Clement, aquest Parteni lapidat pels francs, no seria el Parteni magister officiorum del 544.[4]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Claude Lepelley, La fin de la cité antique et le début de la cité médiévale, 1996, a [1]
  2. Michel Aubrun, L'ancien diocèse de Limoges des origines au milieu du s. XIe, en línia [2]
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Paul-Albert Février, La Provence des origines à l'an mil.
  4. 4,0 4,1 François Clément, Histoire littéraire de la France: s. VIe-VIIe, a [3].
  5. Arthur Malnory, Sant Césaire Évêque d'Arles (503-543), 1894, pàgina 161 a [4]:
    L'aristocràcia senatorial va continuar proveint els titulars a les magistratures locals, o va retrobar a la cort dels reis francs les dignitats que havia ocupat a la cort de Ravenna. Un d'aquells als quals aquest canvi va comportar més honors va ser aquest Parteni, nebot d'Ennodi, que hem vist establert a la seva ciutat natal cap a 520 probablement en un dels càrrecs superiors que corresponien al prefecte Liberi. Cridat per Teodebert I a l'eminent dignitat d'Amo dels Oficis, que col·locava sota la seva direcció tot l'alt personal de la cort de Metz, i destacat amb el títol de patrici, fou aquest alumne de Cassiodor que va introduir a la capital d'Austràsia els gustos de llatinitat retrobats més tard pel poeta viatger Fortunat. En canvi, és també un dels primers exemples de la influència recíproca de la barbàrie sobre els romans. L'historiador dels francs l'ha estigmatitzat explicant la seva golafreria, i, el que és més greu, la seva crueltat. En un accés de gelosia, va matar la seva pròpia dona Papianil·la, una néta del bisbe Rurici. Va voler també introduir a Austràsia les tradicions financeres de Teodoric I, intentant sotmetre els francs al cens, de lo qual els francs es van venjar després de la mort de Teodebert, matant-lo
  6. Édouard Baratier, Histoire de la Provence
  7. Gregori de Tours - Histoires des Francs - Llibre 3, a [5]:
    Els Francs tenien un gran odi contra Parteni, perquè sota el citat rei els havia imposat tributs, i el van començar a perseguir. Veient-se en perill, fuig de la ciutat, i va suplicar a dos bisbes de portar-lo a Trèveris, i de reprimir per les seves exhortacions la sedició d'un poble furiós. Hi van anar, i a la nit, mentre era al seu llit dormint, tot d'una va començar a cridar a alta veu, dient: Per desgràcia ! per desgràcia ! socorri'm, vostè que sou aquí, vingui amb l'ajuda d'un home que pereix. A aquests crits, els que eren a la cambra havent-se despertat, li van demanar allò que era, i va respondre: Ausani, el meu amic, i Papianil·la, la meva dona, que he matat abans, em cridaven a judici, dient: Vine a respondre, ja que t'acusem davant Déu. En efecte, apressat per la gelosia, havia, alguns anys abans, matat injustament la seva dona i el seu amic. Els bisbes, havent arribat a la ciutat, i veient que no podien resistir a la violenta sedició del poble, van voler amagar-lo a l'església. El van posar en un cofre i van estendre sobre ell roba en ús a l'església. Havent entrat el poble, ho va buscar a totes les cantonades; es retirava irritat, quan un de la tropa va concebre una sospita, i va dir: Heus aquí un cofre en el qual no hem buscat el nostre enemic. Els guardians els van dir que no hi havia res en aquest cofre només els adorns eclesiàstics; però van demanar les claus, dient: Si no l'obre sobre el terreny, el trenquem. El cofre va estar doncs obert, i les robes apartades, hi van trobar Parteni i el van treure, felicitant-se pel seu descobriment i dient: Déu ha lliurat el nostre enemic entre les nostres mans. Llavors li van agafar els punys, li van escopir a la cara; i havent-li lligat els braços darrere l'esquena, el van lapidar contra una columna. Havia estat molt voraç; i, per poder més ràpidament tornar a menjar, prenia àloe que el feia digerir molt de pressa: deixava escapar-se en públic el soroll de les seves entranyes sense cap respecte per als que eren presents. La seva vida es va acabar d'aquesta manera.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gregori de Tours, Histoire des Francs, en línia a [6]
  • Arthur Malnory, Saint Césaire Évêque d'Arles (503-543), 1894, en línia a [7]
  • François Clément, Antoine Rivet de la Grange, Charles Clémencet, Pierre Claude François Daun, 1735, Histoire littéraire de la France: siecles VIe-VIIe, a [8]
  • Édouard Baratier, Histoire de la Provence, 1969
  • Paul-Albert Février, La Provence des origines à l'an mil, 1989
  • Claude Lepelley, La fin de la cité antique et le début de la cité médiévale …, 1996
  • Christian Settipani, Ruricius, Ier évêque de Limoges et ses relations familiales a [9]