Partit Obrer d'Unificació Marxista
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser un partit marxista d'àmbit de l'Estat espanyol, amb presència majoritaria a Catalunya i València, fundat en 1935. Autodefinit com a marxista revolucionari va el·laborar una actuació i un pensament revolucionari propi i autònom, en la línia d'un socialisme democràtic internacionalista, oposant-se a l'estalinisme, cosa que, ja en l'època prèvia a la Guerra freda, el va portar a la ilegalització, la clandestinitat i la persecució.
Taula de continguts |
[modifica] Els inicis del POUM (setembre de 1935-juliol de 1936)
[modifica] La fundació del POUM
El POUM neix a Barcelona el 29 de setembre de 1935 en un període crucial de la Segona República, el comprés entre el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i la revolta militar del 18 de juliol de 1936 que va causar l'inici de la Guerra Civil.
El POUM era resultat de la unificació de la Izquierda Comunista de España (ICE) amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC). L'ICE era un partit d'origen trotskista que havia trencat amb Trotski abans de 1935. Va ser fundat per Andreu Nin i per Juan Andrade. Nin i la major part dels militants de la ICE pretenien crear un partit unificat marxista revolucionari que fóra el partit marxista del proletariat per la fusió dels diversos partits marxistes espanyols, en comptes de seguir la consigna de Trotski d'infiltrar-se en el PSOE per a donar suport a la facció esquerrana i "boltxevitzar" el partit. El BOC era un partit comunista implantat sobretot a Catalunya. El seu màxim dirigent era Joaquim Maurín i Julià. Maurín ja havia sigut el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear, federació territorial del PCE escindida d'este partit. Tot i això, també hi va haver altres personatges importants en la fundació del POUM com Emili Losada Hereu.
A pesar de la diferència numèrica de militants entre els dos partits (uns 500 de l'ICE enfront de 5.000 del BOC), la fusió en el POUM va ser en igualtat de condicions entre ambdós. Nin i Maurín van passar a ser els grans "líders carismàtics" del POUM.
La major implantació del POUM va ser a Catalunya (gràcies als militants aportats pel BOC) i a València. Tenia també una implantació minoritària a Madrid, i una presència testimonial en altres parts d'Espanya, com Extremadura, Astúries i el País Basc.
Ambdues organitzacions fundadores del POUM eren faccions discrepants del Partit Comunista d'Espanya i de la Internacional Comunista (Komintern). La seua heterodòxia dins del comunisme els va fer quedar marginats i enemistats amb una Komintern disciplinada en el seguiment de l'URSS.
[modifica] El programa i l'organització del POUM
El POUM va criticar el que van considerar la degeneració burocràtica i totalitària de la revolució russa de la mà d'Stalin. Va ser l'únic partit que va condemnar els Processos de Moscou en el seu periòdic "La Batalla". A pesar de ser un partit marxista revolucionari, en el POUM hi havia una pluralitat de tendències internes. A banda dels trotskistes de l'ICE, del BOC van arribar comunistes oposats a la "burocratització" i a la línia del PCE i de la Komintern. També el BOC va aportar catalanistes d'extrema esquerra (Josep Rovira i Canals) i sindicalistes revolucionaris (com el mateix Maurín).
[modifica] El POUM i les nacionalitats oprimides
Segons les tesis del POUM, el proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de les seves destinacions i a constituir-se en estat independent, si aquesta és la seva voluntat. Això no significava que no apostessin per estar units els treballadores de les diferents nacions de l'estat, però consideraven que el reconeixement del dret indiscutible dels pobles a disposar de les seves destinacions, d'un costat, i la lluita comuna dels obrers de totes les nacions de l'estat, de l'altre costat, constituïxen la premissa indispensable de la futura confederació de pobles lliures.[1]
[modifica] El POUM i el Front Popular
Inclús sent un partit marxista revolucionari i considerant que, el 1935, el dilema polític a Espanya no era entre donar suport o atacar la República democràtica i liberal, sinó entre el socialisme i el feixisme, el POUM va ser un dels partits firmants del pacte electoral del Front Popular al començament de 1936. Açò es va justificar perquè el programa del Front Popular, encara que limitant-se a proposar certes reformes econòmiques que no suposaven cap ruptura amb el capitalisme, incloïa l'amnistia per als que hagueren participat en el moviment revolucionari d'octubre de 1934, i perquè ni el PCE ni el PSOE van acceptar una coalició electoral socialista que excloguera als partits republicans "burgesos".
En les eleccions de febrer de 1936, Joaquim Maurín, secretari general del POUM, va ser triat diputat per a les Corts de la República Espanyola. En els seus discursos parlamentaris, Maurín va denunciar que el gran perill contra la República no era el moviment vaguista i d'ocupació de terres de la primavera de 1936, sinó la conspiració militar que s'estava organitzant i la violència política dretana. Maurín, a més, va acusar el govern de republicans d'esquerra de passivitat enfront dels militars i la dreta.
[modifica] El POUM durant la Guerra Civil (1936-1939)
[modifica] El POUM en la Revolució Espanyola de 1936
L'inici de la Guerra Civil va sorprendre Joaquim Maurín a Galícia, organitzant la secció gallega del POUM. A Barcelona, se'l va considerar inicialment mort pels rebels, amb la qual cosa Nin va passar a ser Secretari Executiu (va rebutjar el lloc de secretari general per a honrar la memòria de Maurín).
El POUM va defendre la revolució col·lectivitzadora desenvolupada a Catalunya des del 19 de juliol de 1936. Nin, que va ser Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya considerava que la guerra i la revolució estaven intrínsecament unides.
No obstant això, el POUM comença a representar un problema per al govern de la República a causa de la pressió comunista.
En primer lloc, la seua enemistat amb Moscou compromet les relacions de la República amb el seu principal proveïdor d'armes i subministraments en la guerra: la Unió Soviètica. De fet, la posició de força de Stalin fa que finalment el POUM siga deposat, amb l'oposició de la CNT, del govern que va compartir amb les altres forces d'esquerra des de l'inici de la contesa al juliol de 1936.
[modifica] Els "Fets de Maig" de Barcelona (1937)
El 3 de maig de 1937 l'escalada de tensió entre el govern i els anarcosindicalistes va arribar al seu punt culminant a Barcelona. La policia, amb 200 hòmens, va tractar de fer-se per la força amb l'edifici de la central telefònica, situada en la plaça de Catalunya, que des de l'inici de la guerra i en virtut del Decret de Col·lectivització estava en mans de la CNT. Després de mesos d'humiliacions i subsegüents claudicacions del sindicat, alguns sectors de la CNT decidixen resistir l'assalt, tement que eixe fóra només el principi d'accions en contra seu encara més expeditives per part del govern. Es van témer assalts a altres edificis de la CNT i ràpidament es van distribuir armes per a defendre'ls. La notícia va córrer com la pólvora i es van alçar barricades per tota la ciutat. És el que es coneix com les Jornades de Maig.
El POUM s'unirà als anarquistes, mantenint contactes amb la Agrupació dels Amics de Durruti. El 6 de maig van acabar les hostilitats.
[modifica] La repressió del govern de Negrín contra el POUM (1937-1938)
Els comunistes exigixen la il·legalització del POUM i es procedix a detenir els seus dirigents i als seus membres, que passen a la clandestinitat. Es dissolen les milícies del partit en el front.
Andreu Nin i la major part dels dirigents del POUM van ser detinguts i segrestats sense que les autoritats de la Generalitat de Catalunya foren advertides ni consultades. Sis dies després de la seua detenció, Andreu Nin, és misteriosament segrestat. La versió oficial calúmnia al POUM acusant-li de ser una connexió feixista i conclou que els seus raptors eren agents de la Gestapo. Després de l'obertura de determinats arxius de Moscou, posterior a 1989, s'han obtingut proves de la participació d'agents de Stalin en el segrest i posterior assassinat d'Andreu Nin.
El govern de Largo Caballero va tractar de resistir les pressions soviètiques per a eradicar als partits dissidents, i en especial va tractar d'oposar-se a la il·legalització i a la repressió contra el POUM. No obstant això, la caiguda de Largo Caballero, en bona part deguda als Fets de maig, va vindre a encimbellar a un Juan Negrín menys poc favorable a tals maniobres, la qual cosa va sentenciar el destí del POUM.
Les primeres investigacions, abans de ser avortades pel govern, pareixen indicar que el segrest va ser obra d'un agent soviètic del NKVD cridat Alexander Orlov amb la col·laboració d'algunes instàncies del govern i la policia. Hom pensa que Andreu Nin hauria sigut traslladat a València i després a Madrid i Alcalá d'Henares, on, segons pareix, va ser torturat i assassinat en un xalet propietat de Constancia de la Mora i Hidalgo de Cisneros.
L'any següent, 1938, es va enjudiciar els dirigents del partit i se'ls va condemnar a presó per rebel·lió mentre es reconeixia el seu caràcter d'organització antifeixista. La intervenció de Largo Caballero, Josep Tarradellas i Federica Montseny van evitar la condemna de la pena capital. Per a aquella època, la repressió prèvia i nombrosos assassinats havien afectat el POUM, que va sobreviure en la clandestinitat fins al final de la guerra, passant directament a la lluita clandestina contra el franquisme.
[modifica] Les acusacions contra el POUM
Segons els partidaris de Trotsky, una de les tàctiques utilitzades per l'estalinisme a la Unió Soviètica, com a part de la política d'eradicació dels opositors com Nikolai Bukharin, Lev Kàmenev o Trotski, va ser associar-los amb una conjura feixista internacional de la qual serien mers agents per a la desestabilització de la revolució.
La mateixa política a Espanya hauria sigut promoguda per Moscou contra els anarquistes i contra el POUM. George Orwell escriu que, la vesprada dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les publicacions en mans del govern havien assumit i difós la idea amb tanta naturalitat que era difícil que inclús en periòdics esquerrans estrangers no es pensara que el POUM no era manegat des de Berlín. Això semblava encara més evident si es té en compte que el partit acusava a la República, i a la prioritat de guanyar la guerra, de contrarevolucionaris. El funcionari del Komintern, Stoyán Mínev, va dirigir l'elaboració i edició d'un calumniós llibre contra el POUM, firmat sota el pseudònim col·lectiu de "Max Rieger": Espionatge a Espanya en 1938.[2]
[modifica] El POUM després del fi de la Guerra Civil (1939-1980)
[modifica] El POUM durant la dictadura franquista i l'exili (1939-1975)
[modifica] El POUM en el sud de França durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945)
Acabada la Guerra Civil, els dirigents i militants del POUM, com la resta dels altres partits i sindicats del ban republicà van haver d'exiliar-se. Els que no van poder van ser detinguts, jutjats i empresonats (i, en alguns casos, afusellats), o van seguir en la clandestinitat, intentant continuar amb la reorganització del partit.
Així mateix, molts dels exiliats en el sud de França, van ser enviats als camps de concentració nazis de Dachau, Mauthausen o Buchenwald pels ocupants alemanys només per ser "espanyols rojos", quan no per fer propaganda de la Resistència o per participar en esta. A pesar d'açò, el PCE va continuar acusant al POUM de ser un instrument de la Gestapo davall el camuflatge del seu suposat trotskisme.
[modifica] Escissions i crisi de militància (1945-1975)
L'any 1947, Wilebaldo Solano va passar a ser el nou secretari general del POUM. La Batalla va tornar a editar-se, a París, nova seu del Comitè Executiu del partit.
Després del fi de la Segona Guerra Mundial, la tendència catalanista del POUM, encapçalada per Josep Rovira, es va escindir del partit, unint-se amb una escissió catalanista del PSUC per a formar el Moviment Socialista de Catalunya (Moviment Socialista de Catalunya, MSC) com partit socialista català. L'MSC es redefiniria als anys 50 com a socialdemòcrata, d'on sorgirien la majoria de grups polítics fundadors del Partit Socialista de Catalunya. Una segona escissió es va produir en la dècada de 1950: en el context de la Guerra Freda, alguns destacats militants històrics (com Julián Gorkín, Ignacio Iglesias, o Víctor Alba) van abandonar el POUM i es van declarar com a partidaris de la socialdemocràcia enfront del "imperialisme soviètic"; este canvi ho van justificar per la persecució patida des de 1937, a França i a Espanya, per part del PCE i de l'URSS. Molts d'estos militants històrics acabarien en el PSOE (cas dels mateixos Gorkín i Esglésies). A estes escissions es va sumar una sèrie de detencions de militants en l'interior d'Espanya, que, en la pràctica, va reduir al POUM a una organització d'exiliats. I el "líder carismàtic" supervivent del partit, Joaquim Maurín, va eixir de la presó en 1946, per a anar a l'exili i romandre allunyat de la política activa, crític tant amb el paper del PCE com amb el del POUM durant la guerra. Tot açò, a pesar que al començament de la dècada de 1970, en el context del "sesentayochismo" i de l'aparició de moviments socialistes "tercers", molts jóvens militants antifranquistes van començar a revalorar el paper històric del POUM.
[modifica] El POUM durant la "Transició democràtica" (1975-1980)
Després de la mort de Franco, i amb la base d'alguns d'eixos jóvens militants antifranquistes (com Pelai Pagès), el POUM va intentar reconstituir-se a Espanya com un partit marxista revolucionari. Les activitats més destacades d'eixos anys van ser els intents d'establir aliances polítiques amb partits d'extrema esquerra en tota Espanya.
[modifica] El cessament d'activitat del POUM
Sense aconseguir representació electoral en les primeres eleccions lliures de l'any 1977, on es va presentar en coalició amb la Lliga Comunista Revolucionària, Acció Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista, formant amb les dites organitzacions el Front per la Unitat dels Treballadors (FUT), el POUM va abandonar la seua activitat al començament de la dècada dels vuitanta, sense arribar a dissoldre's.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
