Partit Republicà Radical

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Partit Republicà Radical va ser un partit polític espanyol fundat per Alejandro Lerroux el 1908 a Santander, en escindir-se aquest de la històrica Unió Republicana de Nicolás Salmerón. De bases ideològiques molt volàtils, els seus plantejaments van oscil·lar entre el radicalisme anticlerical i violent, que li va dur a participar molt activament en els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), el republicanisme moderat i el conservadorisme i la col·laboració amb la dreta monàrquica i confessional, durant la II República.

Després de la Setmana Tràgica, a Barcelona perdé part del suport obrer que inicialment havia assolit i abandonà el revolucionarisme verbal per institucionalitzar una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de l'ajuntament de Barcelona el 1909-1911 (amb majoria absoluta) i el 1918-1920, quan figurà com la primera minoria i fou alcalde el membre del partit Manuel Morales Pareja) i primer tinent d'alcalde Emiliano Iglesias Ambrosio). Durant aquests anys van protagonitzar alguns escàndols en el repartiment de petits càrrecs municipals i negocis en l'arrendament i les concessions de serveis municipals d'aigües, guix, calç o ciment, que els van fer perdre el prestigi. El pacte de Sant Gervasi de 1914 amb la UFNR fou un intent d'unir electoralment les forces republicanes contra la Lliga Regionalista, però fou un fracàs i suposà l'enfonsament de la UFNR. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris de 1917 però quan es proclamà la Dictadura de Miguel Primo de Rivera es va inhibir de fer oposició, cosa que provocà el seu total desprestigi a Catalunya.

El partit va sofrir diverses escissions al llarg de la seva existència. El 1929, el sector més progressista, liderat per Marcel·lí Domingo, es va separar del PRR per a fundar el Partit Republicà Radical Socialista (PRS), una part del qual -la liderada pel propi Domingo- acabaria confluint en la Izquierda Republicana de Manuel Azaña. A l'abril de 1934, ja al comandament del govern republicà, Diego Martínez Barrio va sortir del partit amb els quadres més moderats del PRR per a fundar el Partit Radical Demòcrata, en desacord amb la línia dretana de la majoria radical. Cap al final del regnat de Alfons XIII, el Partit Radical va ser un dels signants principals del Pacte de Sant Sebastià, i com a tal va participar en el Comitè Provisional que dirigí la caiguda de la Monarquia i en el Govern Provisional que va substituir al Govern de la Corona després de la proclamació de la II República, el 14 d'abril de 1931.

Durant el primer bienni republicà (1931-1933), en el qual va ocupar 89 escons a les Corts Constituents, el Partit Radical es va distingir per combatre des del centredreta les polítiques esquerranes dels governs de Manuel Azaña. Després de les eleccions de 1933, que van donar una majoria de les dretes al Parlament i en les quals va obtenir 104 escons, el Partit Radical va liderar el govern de la República, primer en solitari (un gabinet monocolor donat suport per la CEDA), i després en coalició amb la CEDA de José María Gil-Robles y Quiñones. Al llarg del seu mandat, va haver de plantar cara a la Revolució d'Octubre de 1934, encoratjada precisament pels socialistes en resposta a la participació cedista en el govern, i que va resultar particularment violenta a Astúries; i la simultània rebel·lió de la Generalitat i el seu president, Lluís Companys (Esquerra Republicana de Catalunya), que proclamà l'Estat català durant els fets del sis d'octubre de 1934. Després de controlar la situació a la resta del país, el Govern radical va detenir Companys, va suspendre la Generalitat i va enviar la Legió a combatre la insurrecció obrera a Astúries, que fou durament reprimida pels generals Franco i Manuel Goded Llopis.

Els governs radicals es van succeir, progressivament afeblits per nombrosos escàndols de corrupció (entre ells, el de l'Estraperlo) que es van veure embolicats els seus líders, i cada vegada més impotents per a estabilitzar una situació social cada vegada més crispada i enrarida, fins a 1936, que el triomf de la coalició de les esquerres va donar pas al Govern del Front Popular. Com la resta de partits polítics actius durant la República excepte el Movimiento Nacional (FET i de les JONS), el Partit Radical Republicà va ser il·legalitzat després de la victòria del bàndol nacional en la guerra civil.