Partit dels Comunistes Italians

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Partito dei Comunisti Italiani
President Oliverio Diliberto
Secretari general Antonino Cuffaro
Fundació 11 d'octubre de 1998
Seu Piazza Augusto Imperatore 32
00186 Roma
Publicació oficial La Rinascita della Sinistra
Ideologia Comunisme
Afiliació europea Partit de l'Esquerra Europea
www.comunisti-italiani.it

Partit dels Comunistes Italians (PdCI) és un partit polític italià d'esquerres i comunista, fundat l’11 d'octubre de 1998 després d'una divisió interna de Rifondazione Comunista. Es declara marxista i vol transformar itàlia en una societat socialista fonamentada en la democràcia política. És un partit de base jove, amb molts militants femenins i procedents del sindicat CGIL. El 2006 comptava amb 22 consellers regionals i 45 provincials, i 8 alcaldes. Oliverio Diliberto, secretari, diari La Rinascita della Sinistra i Federazione Giovanile Comuniste Italiani (FGCI).

Història[modifica | modifica el codi]

RC va formar part de l'Ulivo a les eleccions legislatives italianes de 1996, però es negà a entrar en el govern Prodi basant-se en la seva autonomia. Es produeix una escissió quan RC retirà la confiança a Prodi i dimití el seu secretari Armando Cossutta. Diliberto decidí donar suport Prodi per evitar que el govern caigués en mans de la dreta. Crea d'aquesta manera el PdCI i s'uneix a l'Ulivo, tot i adoptant els antics símbols del Partit Comunista Italià. Aleshores compta amb 30.000 afiliats, 27 parlamentaris, 28 consellers regionals i mil quadres locals, la majoria procedents de RC. Adalberto Minucci és nomenat director de Rinascita. El 29 novembre de 1998 es reuneix comitè promotori nomena Armando Cossutta president i Marzo Rizzo coordinador.

Diliberto és nomenat ministre de justícia i Katia Bellillo ministre sense cartera del govern d'Alema, i també aconseguiren 3 subsecretaries. El 21 de gener de 1999 editen el setmanari La Rinascita della sinistra i el 21-23 de maig celebren el I Congrés del Partit. A les eleccions europees de 1999 són escollits eurodiputats Armando Cossutta i Lucio Manisco.

L'abril de 2000 Diliberto dimiteix com a ministre i és nomenat secretari del partit. A les eleccions legislatives italianes de 2001 es presenten dins l'Ulivo, i només obtenen 1,7 % i 9 diputats i 2 senadors. Se celebra el II Congrés el 13-16 de desembre de 2001 a Bellaria, que confirma Cossutta i Diliberto. S'aprova un programa centrat en el treball, el desenvolupament, el dret, la pau i solidaritat internacional, i la lluita contra l'imperialisme. El juliol de 2001 participa en protestes a Gènova en la reunió del G8.

EL III Congrés se celebra el 20-22 de febrer de 2004 a Rimini. A les eleccions europees de 2004 assoleix el seu màxim històric, amb el 2,4 % (800.000 vots), i dos eurodiputats, Marco Rizzo i Diliberto (quiho deixa a Umberto Guidoni) i el 17 juliol aplega escissió de Rifondazione Comunista, Democrazia Popolare. Però després de les eleccions es produeixen les primeres friccions entre Cossutta i Rizzo. A les eleccions regionals italianes de 2005 proposaren una candidatura d'esquerra unida amb Bertinotti (RC), però aquest preferí donar suport l'Unione, de manera que ells també el donaren.

A les eleccions legislatives italianes de 2006 aconsegueixen també el suport de l'astrofísica Margherita Hack. Els estatuts interns prohibeixen presentar-se a més de dos mandats, cosa que provocarà dimissió de Cossutta el 21 de juny El 21 d'abril de 2007 deixarà el partit, partidari de fer una coalició més àmplia. A les eleccions obtenen el 2,3 % dels vots i 16 diputats. Al Senat es presenten amb Verds i Consumidors Units, i obtenen 3 % i 11 senadors (5 comunistes).

Donen suport al govern de Romano Prodi i el rector de Universitat de Reggio Calabria, Alessandro Bianchi, proper al partit, és nomenat ministre de transports, però el juny 2006 voten contra l'enviament de més tropes a l'Afganistan i s'absté en la proposta d'indult a antics presos de la tangentopoli. El senador Fernando Rossi deixa el partit i funda ‘’Officina Comunista’’, i amb Bruno de Vita (Consumidors Units) funda el Moviment Polític dels Ciutadans (juliol 2007).

Es produeix la seva crisi amb el govern quan aquest decideix ampliar la base aèria dels EUA a Vicenza el febrer 2007. Els comunistes voten en contra i deixaran de donar suport al govern. Des de març es reuneix amb Bertinotti (RC) i posarà les bases de la coalició la Sinistra-l'Arcobaleno.

El 27-29 d'abril de 2007se celebra el IV Congrés, que confirma Antonino Cuffaro com a president i Diliberto com a secretari, i s'aprova la proposta de constituir una confederació d'extrema esquerra amb Rifondazione Comunista i Sinistra Democratica. El novembre 2007 provoquen una nova crisi de govern a causa de la proposta de modificació de les pensions i estat social del govern. Li retiren el suport definitivament i provoquen una onada de manifestacions, alhora que reuneixen l'Assemblea d'Esquerra i Ecologistes que constituiria la Sinistra-l'Arcobaleno el novembre de 2007. Pel gener de 2008 es convoquen noves eleccions legislatives. La coalició no arriba al 3 % i no tindrà representació.

Això provoca una crisi interna, ja que alguns dirigents creuen que coalició ha estat derrotaea perquè no representa als comunistes i proposen la reunificació amb Rifondazione Comunista per a presentar-se com a alternativa al Partit Democràtic. El 18-20 de juliol se celebra el V Congrés del PdCI, que acaba amb fractura dels partidaris de la unió d'esquerres.

Secretaris[modifica | modifica el codi]

Presidents[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Partit dels Comunistes Italians – Comunistes Italians a les Eleccions legislatives
Eleccions Parlament Vots % Escons
2001


2006
Cambra
Senat

Cabera
Senat°
620.859
-

884.912
1.423.226
1,7
-

2,3
4,2
9
2

16
5

° llista Insieme con l'Unione (amb Verdi i Consumatori Uniti)

Partit dels Comunistes Italians – Comunistes Italians a les Eleccions europees
Eleccions Parlament Vots % Escons
1999

2004
Parl. Europeu

Parl. Europeu
622.261

783.710
2,0

2,4
2

2


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Andrea Cossu, Forme rituali e selezione del passato nella fondazione del Partito dei Comunisti Italiani (ottobre 1998), Contributo a Forme della Memoria e Rappresentazioni del Passato - Associazione italiana di Sociologia, Pavia, 27 de febrer 2004.
  • Andrea Cossu, "Tenetela cara questa bandiera!". Simbolismo politico e ricorso al rituale nella scissione del partito dei comunisti italiani, in «Polis. Ricerche e studi su società e politica in Italia», n. 2, pp. 207-236, agost 2004.
  • Armando Cossutta, Una storia comunista, Rizzoli, 2004.
  • Paola Bordandini, Aldo Di Virgilio, Partito dei Comunisti italiani. Ritratto di un partito che non avrebbe dovuto esserci, Dipartimento di Organizzazione e Sistema Politico dell'Università di Bologna, 11 d'octubre 2005. Llegiu aquí

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit dels Comunistes Italians