Pascual Veiga Iglesias
  |
||
|---|---|---|
 Catedral de Mondoñedo on estudià i fou organista Pascual Veiga Iglesias |
||
| Estil: | Clàssic | |
| Naixença: | 9 d'abril de 1842 Mondoñedo, província de Lugo |
|
| Defunció: | 12 de juliol de 1906 (als 64 anys) Madrid, Castilla la Vieja |
|
| Activitat principal: | Compositor | |
| Altres activitats: | Organista i director d'orfeó | |
Pascual Veiga Iglesias (Mondoñedo, província de Lugo, 9 d'abril de 1842 - Madrid, Castilla la Vieja, 12 de juliol de 1906) fou un compositor, organista i director de cor gallec.
Estudià música amb José Pacheco, mestre de capella de la catedral d'aquesta vila, i després amb l'organista santiaguenc Mariano Tafall i fou tal la seva precocitat que, sent encara infant de cor d'aquella, va compondre un septenari de la novena dels Dolors. Fou organista a Mondoñedo i, amb posterioritat, en la col·legiata de Covadonga (Cangas de Onís) i en la de A Corunya. En aquesta última capital feu destacar la seva personalitat artística, fundant i dirigint orfeons (institucions de les que en fou entusiasta i propagador), els quals portà de triomf en triomf, no solament a Galicia, sinó també fora d'aquesta i encara d'Espanya, i pels que va escriure nombroses composicions, algunes de les quals el varen sobreviure.
També va escriure música religiosa: motets, goigs, villancets, etc. El 1880 a Pontevedra donà a conèixer, al front de l'orfeó Brigantino, la seva magnifica Alborada gallega, que aconseguí un èxit clamorós. Més tard va escriure Alborada nº. 2, que, si conté evidents belleses, no assolí, tant mateix, eclipsar a la primera, que és la que generalment s'interpreta encara avui dia. També va escriure un poema musical, Os Artrabos, sobre lletra del poeta gallec Francisco Maria de la Iglesia, i la popularíssima muñeira La Escala; el rellevant cor Os Pinos, sobre lletra del bard Pondal, i que esdevingué a convertir-se en l’himne gallec que s’interpreta en totes les solemnitats regionals. Així mateix escriví, per a orfeons, barcaroles, valsos i altres obres de menor feina, en totes les quals si revela la seva facilitat per a compondre i la riquesa de les seves melodies.
En A Corunya, dirigí, un darrere altra i des del 1877, quatre orfeons, i amb l'"Orfeón Coruñés núm. 4" aconseguí un assenyalat triomf en el "Trocadero de París", durant l'Exposició Universal de 1889, valeguent al col·lectiu l'honor de ésser premiada amb la medalla d'or i les felicitacions del Tribunal, presidit per l'eminent músic Laurent de Rillé, a Veiga li concediren el Govern francès de les Palmes Acadèmiques.
El 1892 aconseguí una plaça de professor en el Conservatori Nacional, la qual desenvolupà fins la fi dels seus dies. Enterrat en el cementiri de l'Almudena, les seves cendres foren traslladades a Mondoñedo la seva vila nadiua el 18 de setembre de 1912, essent dipositades amb tota la solemnitat en un mausoleu erigit a expenses dels gallecs residents a la República Argentina. També, costejada pel Centre Gallec de Madrid, es col·locà una làpida commemorativa en la llar on va morir. Per iniciativa de l'Ajuntament de Mondoñedo, sent fixà una altra en la casa natal i es donà el seu nom a un carrer de la vila.
Bibliografia[modifica]
- Enciclopèdia Espasa volum núm. 67, pàgs. 559-560 ISBN 84-239-4567-7
