Passadís biològic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els passadissos litorals estan fragmentats per nombroses rutes
Exemple de doble pas en túnel a Madeira

Un passadís biològic, corredor biològic o pas de fauna correspon a una zona de pas o de freqüentació elevada per organismes vius especialment configurat per tal de facilitar el trànsit d'aquests organismes. Lliguen funcionalment dos hàbitats vitals per a una espècie: com els llocs de reproducció, d'alimentació, de repòs, de migració.[1] Tal passadís pot ser natural o reconstituït per l'home que anteriorment l'havia trencat.[2]

Fragmentació i connexió de biòtops: fets i normes[modifica | modifica el codi]

La noció de passadís és recent i pertany a la branca de la biogeografia que és l'ecologia del paisatge. L'impacte ambiental de les activitats humanes augmentà de forma creixent des del segle XIX amb la segona revolució industrial i el constant creixement de la població humana. La creixent ocupació del territori ha fragmentat físicament o funcionalment un gran nombre d'hàbitats amb barreres infranquejables. Així l'agricultura intensiva, la urbanització, la industrialització i les infraestructures de transport van fragmentar i aïllar els biòtops. Fins i tot els rius apareixen dividits per embassaments i rescloses que impedeixen que els peixos remuntin les aigües, especialment aquells que utilitzen els cursos alts per a fer la fresa.

La vegetació de les parets rocoses augmenta el seu paper com passadís biològic

La fragmentació és una de les principals causes de la regressió de la biodiversitat especialment sobre la diversitat genètica, i crea illes biogeogràfiques amb pocs individus reproductors i poc flux gènic, on abans hi havia un territori molt més gran amb un major nombre d'individus. D'aquesta manera l'endogàmia esdevé un problema, cosa que pot afavorir l'extinció de l'espècie. Amb la restauració o la creació de passadissos, hom vol minimitzar aquest impacte genètic i ecològic.[2]

La importància de protegir o de tornar a crear passadissos naturals és una descoberta relativament recent. Manca encara l'experiència i les solucions sovint només es troben per assaig i error. Davant aquesta dificultat, grups de defensa de la natura prefereixen actuar per a protegir passadissos existents, que no haver de cercar solucions per a passadissos trencats.[3][4] La presència de corredors és una font de polèmica entre els protectors de la natura i els imperatius del desenvolupament econòmic, que pot aturar projectes majors, per manca de compromís.[5] En l'actualitat a Catalunya,[6] com a la resta d'Europa, la protecció dels passadissos o l'execució de mesures ambientals de compensació en cas d'infraestructures vitals, és una part integral del plec de condicions al qual tots els partits implicats han de trobar un acord. Així es va proposar, en un llarg catàleg de mesures la reforestació del Mas Tupiner (Borrassà) en compensació de la construcció del gasoducte Figuerres-Martorell.[7]

El 1998, el Parlament de Catalunya[8] va instar el Govern a complementar el mapa vigent a Catalunya en matèria de conservació de la natura mitjançant l'adopció d'unes directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques necessàries entre els espais que gaudeixen d'algun tipus de protecció.[9] El 2000, la Unió europea va publicar la Directiva marc de l'aigua que conté, entre d'altres, l'obligació de reconstituir la continuïtat dels cursos d'aigua per a les espècies aquàtiques com els peixos migratoris amb passos de peix o altres infraestructures i també, quan possible, transformar les ribes en passadíssos biològics.[10] El 2007, després d'un estiu particularment sec i càlid, Austràlia crea el primer passadís climàtic transcontinental de 2.800 km de llargada amb la doble voluntat de protegir la biodiversitat i tenir en compte el reescalfament climàtic.

El 2006, la Generalitat de Catalunya va publicar el vademècum Bases per a les directrius de connectivitat ecològica de Catalunya que és un resum de les regles, normes i bones pràctiques del Principat. També conté un vocabulari tècnic força complet explicant de manera vulgaritzant els conceptes principals del tema.[6]

Tipologia de passadissos[modifica | modifica el codi]

El 1986, Forman i Godron establiren una tipologia basada en la forma de l'estructura:

  1. Estructura linear: per a espècies forestals i aquàtiques com les bardisses o les ribes dels cursos d'aigua
  2. Estructura més àmplia: acull espècies de les vores i de l'interior
  3. Estructures aïllades: illots refugi, de repòs
  4. Zona tampó o zona secundària

El tipus de passadís depèn de l'espècie: així illots de refugi dipersos al paisatge poden ajudar els ocells o les plantes amb llavors transportats per aire. Encara que s'ha de considerar la distància entre illots i l'abast de cada espècie. Una dificultat major és la connexió de biòtops de mamífers grans tot i certs ratpenats, incapaços de travessar carreteres majors, autopistes o línies d'alta velocitat. La construcció de ponts verds anomenats ecoductes[6] no sempre és eficaç com que la fressa i l'activitat humana frenètica a l'entorn de les infraestructures, quan no hi ha prou espai per a una zona tampó, poden fer massa por a animals tímids. Al cas extrem, captivar animals d'un costat i lliurar-les de l'altre costat és l'única possibilitat per lluitar contra el risc d'endogàmia excessiva.

Inconvenient[modifica | modifica el codi]

La reconnexió té un inconvenient major, degut al fet que el corredor obre també el pas a espècies no desitjades o pitjor encara, a espècies invasores o germens patogens que poden de vegades amenaçar espècies indígenes que per l'aïllament fins aleshores van gaudir un àmbit protegit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Beier P., Noss R.F. - 1998 - Do habitat corridors provide connectivity ?; Conservation Biology, 12 : 1241-1252. Resum del text en anglès
  2. 2,0 2,1 «Corredors biològics», web de la Fundació Catalunya-La Pedrera, [consulta el 3 de desembre de 2013]
  3. Vegeu-ne un exemple a: Quique Badia, «Ecologistes denuncien la construcció de pistes de pàdel en un corredor biològic de Montgat», Setmanari de Comunicació Directa, 3 de juliol 2013
  4. «Perilla el corredor biològic entre el Garraf i el delta del Llobregat», La Xarxa, 11 d'abril de 2002
  5. Vegeu-ne exemple el cas de la zona industrial de Roses en:«Desencallen la zona industrial de Roses després de set anys parada», El Punt, 5 de febrer de 2010, pàgina 10
  6. 6,0 6,1 6,2 Josep M. Mallarach i Josep Germain, Bases per a les directrius de connectivitat ecològica de Catalunya, Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2006, 99 pàgines
  7. Carlos Barriocanal & Josep Vila, Informe de mesures ambientals compensatòries del projecte de gasoducte Martorell-Figueres; tram Sant Feliu de Buixalleu-Avinyonet de Puigventós, Girona, Universitat de Girona - Diputació de Girona, 2009, pàgines 13 i 46
  8. «Resolució 552/V, de 16 d'abril de 1998, sobre l'elaboració d'un pla d'àrees de connexió biològica» Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 280, de 27 d'abril de 1998
  9. «Resolució 1153/VI, de 23 d'octubre de 2002, sobre la presentació i el desplegament de les directrius estratègiques per al manteniment de les connexions biològiques i paisatgístiques entre els espais protegits a Catalunya» Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 353, d'11 de novembre de 2002
  10. Directiva marc de l'aigua de la Unió Europea, (en la sèrie: Papers de Sostenibilitat), Barcelona, Generalitat de Catalunya - Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, Núm. 11 - 2005, 13 pàgines, ISBN 84-393-7019-9

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Passadís biològic Modifica l'enllaç a Wikidata