Patuet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El patuet (en francès pataouète) era la denominació del català parlat a Algèria durant l'administració francesa. D'origen, sobretot, menorquí, alacantí i rossellonès, es va caracteritzar per les influències del francès i de l'àrab i, alhora, va influir en l'argot francès pied-noir. Després de la neteja ètnica que va seguir a la independència d'Algèria, el 1962, la població es va dispersar per França, alguns a la Catalunya del Nord, i una minoria a la província d'Alacant.

L'Associació de Veïns de Fort-de-l'Eau celebra una trobada anual d'algerians descendents de menorquins a la població provençal L'Illa de Sòrga. L'any 2001 alguns participants encara conservaven el parlar patuet.[1]

L'emigració a Algèria[modifica | modifica el codi]

França va ocupar l'Alger, el 1830, i va declarar Algèria com a territori francès el 1848. Ja des dels primers anys es va iniciar un corrent migratori europeu cap a Algèria. Entre els emigrats van destacar, per una banda, els alacantins que es van establir al voltant d'Orà, i per una altra, els menorquins que es van establir al voltant d'Alger, coincidint amb els rossellonesos.[2] El 1889 una llei de naturalització automàtica concedia la ciutadania francesa a tots els estrangers d'origen europeu. El 1896 la població catalanoparlant d'Algèria superava les 60.000 persones i el 1911 superava probablement les 100.000. A partir de la I Guerra Mundial el corrent migratori s'estabilitza, exceptuant un breu període de refugiats de la Guerra Civil Espanyola.

Els emigrants menorquins eren sobretot colons agrícoles que van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1850 van emigrar de Menorca unes 9.500 persones, quan la població de l'illa era d'uns 39.000 habitants.[3] El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau (avui amb el nom arabitzat de Bordj El Kiffan) on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. A les poblacions on són majoria es manté una cohesió social i es mantenen els costums i la llengua que es transmet a fills i néts. Fins i tot els treballadors algerians i francesos a les terres dels menorquins parlaven català.[4] El 1962, amb la independència d'Algèria i els posteriors pogroms anti-europeus, van fugir en massa establint-se principalment al Rosselló i al Llenguadoc.

La comunitat d'origen alacantí provenia de les comarques de l'Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina Alta i la Marina Baixa. Era sobretot temporera i no va mantenir una gran cohesió, però va conservar el parlar propi de la marina alacantina influenciat pel francès i l'àrab, i va arribar a publicar, a la fi del segle XIX, uns periòdics amb ortografia francesa: Journal de Cagayous i El Patuet.[2] Segons el cens oficial d'Algèria del 1896, havia 56.000 habitants d'origen alacantí residint-hi. A Orà s'arriba a crear la Xicoteta Alacant, i frases col·loquials com salut i força al canut eren d'ús comú entre la població no catalanoparlant. El 1962, uns 40.000 pied-noirs es va refugiar al País Valencià, majoritàriament en les comarques meridionals, difuminant-se ràpidament les seves peculiaritats.[5]

Entre els emigrants que provenien de França també se'n trobaven de la Catalunya del Nord, alguns d'ells funcionaris, que es van integrar a la comunitat catalanoparlant d'Alger.

El parlar patuet[modifica | modifica el codi]

El nom patuet és el diminutiu de patuès, del francès patois. El seu ús i el seu abast no és uniforme. Si inicialment designava al català, tant menorquí com alacantí i rossellonès, amb el pas del temps es pot diferenciar el menorquí mantingut sense gaires influències, un parlar de base catalana influït pel francès i l'àrab i d'ortografia francesa, i un argot francès influït pel català i l'italià.

Un exemple de l'ortografia francesa és el rossellonès Jacques Bohé, funcionari a Alger: «La catalane ès oune mignounette achouride, riaïre [...] bastide chimplamèn, mè par cho, bèn gouapète.»[6]

El «maonès» d'Algèria[modifica | modifica el codi]

Els menorquins d'Algèria es designaven a ells mateixos i al seu parlar com «maonès», influït pel gentilici en francès Mahonais aplicat a tota l'illa de Menorca. El «maonès» no es diferenciava gaire del menorquí contemporani. La influència fonètica francesa és similar a la que es pot trobar al Rosselló: la r gutural i certes nasalitzacions. En el lèxic s'utilitzen alguns mots francesos adaptant-ne la pronúncia. Alguns d'aquests mots francesos apareixen com a mots crossa, per exemple, dissons, voilà, alors... El mot idò s'utilitza amb el mateix sentit que voilà.[7]

El pataouète[modifica | modifica el codi]

Inicialment el mot francès pataouet o pataouète designava al parlar català d'Algèria. A mitjans del segle XX es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una barreja de francès, català, italià i àrab. La bibliografia francesa relaciona la paraula pataouète amb el barri de població europeua de Bab El-Oued, situat al nord de la Casbah d'Alger, pronunciat bablouette o paplouette. El 1905 va sortir el periòdic satíric "Papa-Louette".[8]

Expressions en «pataouète» derivades del català són: faire figua derivat de "fer figa"; faire frissa de "frissar"; a la baballah; bourricot en sentit despectiu; marronner de "marro" en sentit d'enganyar o burlar-se; caguète, indecís; sac à puces, gos; babao, babau; ouèla, "güela".

Testimonis[modifica | modifica el codi]

Jacint Verdaguer aporta el seu testimoni a Excurcions i viatges (1883) on explica que a Alger hom es pot dirigir en català amb la seguretat que li respondran en català d'Alacant o de Maó. Ferran Soldevila, al llibre Què cal saber de Catalunya (1968), explica que al 1923 es podia recórrer bona part del departament d'Alger sense saber parlar més que català.[9] Joan Coromines, a El que s'ha de saber de la llengua catalana, explica que allà el nostre romanç és conegut vulgarment com a patuet, i cita el llibre Pépète et Balthasar, moeurs algériennes de Louis Bertrand.

L'escriptor Albert Camus era de pare francès i mare «maonesa», educat per l'àvia materna nascuda a Sant Lluís. No parlava cap mena de patuet, però l'havia de conèixer i en dóna testimoni a la seva novel·la El primer home (1994) on l'argument és el mateix que Gloses qui tracten de l'asasinat que es va cumetre el dia divuit de matcchs de mil noucents nou, é nes terme de Kouba pruvincie d'Alger, de Lluís Teixidó editades el 1909.[10][11]

El grup Al Tall narra en algunes cançons del disc Europ eu! (1994) la història de gent del sud del País Valencià que emigrà a Algèria i amb la independència se n'hagué de tornar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marfany, p.37-38.
  2. 2,0 2,1 «Pied-noir». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 gener 2012].
  3. Marfany, p.22-23.
  4. Marfany, p.30-32.
  5. Garrido, David. «Los valencianos y Argelia, historia de una relación». Levante, 20 març 2005 [Consulta: 21 gener 2012].
  6. Marfany, p.71, citant: Bohé, Jacques. «La Catalane». A: Roussillou. Algèria: Fernandès, 1920-1930?. 
  7. Marfany, p.63-64.
  8. «Pataouète». Le Trésor de la Langue Française informatisé. [Consulta: 21 gener 2012].
  9. Marfany, p.33-35.
  10. Marfany, p.124-129.
  11. Marfany, p.100-124, citant: Teixidó i Sintes, Lluís. Gloses qui tracten de l'asasinat.... Maó: Bernat Fàbregues, 1909.