Pau Gargallo i Catalán

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pau Gargallo i Catalán

Imatge de l'artista cap al 1910
Naixement 5 de gener de 1881
Maella
Defunció 28 de desembre de 1934 (als 53 anys)
Esposa Magali Tartanson
Art escultor


Obra destacada

Gargallo autoretrat.jpg

Autoretrat de Pau Gargallo que formava part de la decoració de l'antic Teatre del Bosc, a Gràcia i que es troba integrat a la façana de l'actual Cine Bosque, al mateix lloc (1907)

Pau Gargallo i Catalán fou un escultor nascut a Maella (Matarranya), 5 de gener de 1881 - Reus, (Baix Camp), 28 de desembre de 1934.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Maella, es va traslladar amb la seva família a Barcelona el 1888, on començà la seva formació artística a l'Escola de Llotja amb Venanci Vallmitjana. El 1895 va entrar al taller d'Eusebi Arnau esdevenint un deixeble seu i treballant plegats en algunes ocasions.[2] A començament de segle freqüenta les tertúlies d'Els Quatre Gats, on coneix, entre altres, Picasso, Nonell i Manolo Hugué, i altres als qui va fer un bust el 1907.[1]

El 1903 una beca li permet anar a París, on es va instal·lar al barri de Montparnasse de París i on passaria llargues estades. Va viure a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir, amb Max Jacob, Juan Gris i altres artistes, incloent al seu amic Picasso. Va treballar amb Auguste Rodin.[2] El 1904 va tornar a Barcelona i va obrir taller al carrer Comerç. El 1905 Juan Gris li va presentar a Magali Tartanson amb qui es va casaria el 1915. El 1906, exposa per primera vegada individualment a la Sala Parés.[1]

El 1912 s'estableix per dos anys a París, on retroba novament Picasso, Juan Gris i Manolo Hugué, fa amistat amb Modigliani i descobreix l'art primitiu i el cubisme analític de Picasso i Braque.[1]

Durant la seva carrera professional, i gràcies al domini dels oficis artístics, treballa com a ajudant de diversos escultors i col·labora en moltes obres de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, en treballs escultòrics d'edificis com el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de Sant Pau i l'Institut Pere Mata, amb escultures amb pedra i bronze. La seva trajectòria artística parteix dels plantejaments clàssics del modernisme i del Noucentisme, uns plantejaments i unes pràctiques tradicionals de l'escultura que no abandonaria mai. Però Gargallo es deixa portar també per algunes de les concepcions de les avantguardes escultòriques que el van dur a sintetitzar les formes i a utilitzar l'espai com un element constitutiu de l'obra.[1]

En un moment determinat es va sentir atret pels metalls. Aquesta atracció el va conduir a cercar noves solucions tècniques i nous plantejaments formals malgrat que va continuar fent obres figuratives amb materials tradicionals com ara la terracota, la pedra o el marbre. Entre el 1920 i el 1923 incorpora la xapa de plom a la construcció de les escultures, modela els volums en negatiu i insereix l'espai buit a les seves obres. També realitza una mena de màscares metàl·liques còncaves, sovint amb característiques caricaturesques, en les quals l'espai interior assoleix un gran protagonisme.[1]

El 1924, sota la dictadura de Primo de Rivera, és destituït dels càrrecs com a professor i s'estableix a París. Després apareixeran les figures dempeus fetes amb retalls de soldats de ferro o altres metalls; per arribar a realitzar-les, l'autor assajava prèviament amb unes plantilles de cartró retallat.[1]

El 1934 va sofrir una pneumònia fulminant i va morir als 53 anys el 29 de desembre a Reus, on s'havia desplaçat per a inaugurar una exposició de la seva obra.

El 1985 es va inaugurar en Museu Pablo Gargallo al Palau del Comtes d'Argillo de Saragossa. El Museu compta amb un excel·lent centre de documentació on es pot consultar informació sobre la vida i obra de l'artista. A més, el Centre reuneix un important fons documental sobre altres escultors contemporanis.

Obra[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva carrera va mantenir simultàniament dos estils aparentment molt diferents, però en el fons prou relacionat: un estil clàssic, que sovint s'ha relacionat amb el noucentisme, i un estil avanguardista en què experimenta amb la desintegració de l'espai (o sigui, representa formes sense omplir-les de material, com en el cap i el cos del Gran Profeta) i amb nous materials, com la xapa de coure o plom. Les seves escultures més famoses són Gran ballarina (1929) i Gran bacant (1931).

Entre les obres més conegudes podem citar, per exemple, els tres retrats de l'actriu Greta Garbo (1930-1931), en què les xapes de ferro retallades tan sols dibuixen perfils, alguns elements aïllats (un ull, un tirabuixó dels cabells, el nas, etc.) o contorns del rostre i en què l'espai esdevé la matèria constitutiva de l'obra. Una altra de les peces més famoses és el Gran profeta (1933), una obra contradictòria que es debat entre la figuració i l'abstracció formal. Es tracta d'una escultura monumental que vol semblar feta amb fragments afegits a la manera del ‘collage' però que respon, més aviat, als conceptes del modelat tradicional, una obra que pretén ser avantguardista i experimental però que conserva un regust acadèmic que fa que alguns crítics perspicaços la qualifiquin de manierisme avantguardista.

Obra pública[modifica | modifica el codi]

Gargallo és un dels escultors que tenen més obres als espais públics i a l'abast de tothom. A la ciutat de Barcelona, per exemple, es poden trobar peces seves a la plaça Catalunya, com ara El pastor de l'àliga o El pastor del flabiol (1928), d'estètica noucentista i classicista; l'escultura Urà (1933), al vestíbul de l'Ajuntament de Barcelona, una obra amb molts elements decoratius que recorden l'art déco; els grups escultòrics de la cavalcada de les valquíries al gran arc del prosceni del Palau de la Música Catalana; La veremedora (1928), als jardins de Miramar de la muntanya de Montjuïc; la Salutació olímpica (L'atleta clàssic i L'atleta modern) (1929) i Els aurigues (1929), a l'Estadi Olímpic Lluís Companys; diverses peces que decoren els pavellons de l'Hospital de Sant Pau; els quatre baix relleus de la façana dels cinemes Bosque (1907), que són un autoretrat i els retrats de Picasso, Nonell i Ramon Reventós, a la Rambla del Prat; etc.[1]

L'obra de Gargallo es pot trobar també, entre altres, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, de Madrid, al Museo Pablo Gargallo, de Saragossa, i en nombroses col·leccions particulars. La seva obra es caracteritza per la constant contradicció, per l'ambivalència i la dualitat, per l'eterna pugna entre el classicisme i l'avantguarda, vorejant constantment el perill del decorativisme i l'ornamentació.[1]


Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Escultura d’avantguarda (Juli González i Pau Gargallo)». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 14 octubre 2012].
  2. 2,0 2,1 Serraclara, p.65

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Llorens Artigas, Josep. Textos sobre Gargallo. 1a ed. (en castellà). Barcelona: Editorial Mediterrània, 2009. ISBN 9788483348918. 
  • Serraclara i Pla, M.Teresa; Martí i Aixelà, Montse. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 2001. ISBN 84-607-3140-5 [Consulta: gener 2011]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pablo Gargallo