Tractat d'Utrecht
| Tractat d'Utrecht | |
|---|---|
 Primera edició del tractat en espanyol, llatí i anglès.
|
|
| Tipus de tractat | Tractat de Pau |
| Motiu | Fi de la Guerra de Successió Espanyola |
| Signat Localització |
11 d'abril de 1713 Utrecht (Províncies Unides) |
| Firmants | Lluís XIV de França, Felip V d'Espanya, Anna de la Gran Bretanya Joan V de Portugal Víctor Amadeu II de Savoia Províncies Unides |
| Efecte | Establiment de la sobirania dels diversos estats. |
El Tractat d'Utrecht és un tractat de pau signat el 1713 a Utrecht (Províncies Unides, actualment Països Baixos) entre Espanya i França i els seus enemics bèl·lics, que donà lloc al final de la Guerra de Successió espanyola.[1]
Taula de continguts |
Antecedents històrics [modifica]
Els francesos i els anglesos estaven enfrontats pel control del tràfic de pells a les colònies que el Regne de França i el Regne d'Anglaterra tenien a l'Amèrica del Nord, conflicte agreujat al voltant del 1670, mentre Carles II de Castella governava des del 1665. Havent-se casat dues vegades, va morir l'any 1700 sense descendència, situació que va plantejar el problema de la successió a la corona. Els prínceps europeus feia temps que havien començat a negociar com es repartirien els territoris de la monarquia espanyola.
Carles II de la Casa dels Habsburg en el seu darrer testament declarava hereu de la corona el Duc d'Anjou, futur Felip V, nét de Lluís XIV de França, de la Casa dels Borbons. Davant d'aquesta situació, Leopold I d'Àustria (Habsburg) va reclamar el tron per al seu fill segon l'Arxiduc Carles d'Àustria, adduint llaços de sang.[2]
Els catalans, tot i que inicialment van reconèixer Felip V, finalment van optar per la candidatura de l'Arxiduc Carles. Al mateix temps, el Regne d'Anglaterra i les Províncies Unides temien una hegemonia borbònica que fes d'Espanya i França un bloc potent, dirigit pel monarca francès. Aquest fet hipotètic podria trencar l'equilibri europeu. Anglaterra, les Províncies Unides i Dinamarca van constituir la Gran Aliança per evitar que el borbó Felip V accedís al tron. Catalans i anglesos es van trobar lluitant en el mateix bàndol.
La Guerra de Successió Espanyola va ser molt llarga (1702-1714). L'any 1711, en morir l'Emperador Josep, germà de l'Arxiduc Carles, els anglesos i els seus aliats varen témer que fos l'Arxiduc Carles qui trenqués l'equilibri europeu, i varen començar a negociar la pau.
Els tractats d'Utrecht [modifica]
El Tractat d’Utrecht, també conegut com Pau d’Utrecht o Tractats d’Utrecht i Rastadt, és una sèrie de tractats multilaterals firmats pels països bel•ligerants en la Guerra de Successió Espanyola entre els anys 1712 i 1714 en aquelles ciutats dels Països Baixos i Alemanya, respectivament. Se consideren el fi de la guerra, malgrat que simultàniament i posteriorment a la seva signatura continuaren les hostilitats. En aquest tractat, Europa va sofrir un canvi substancial en el seu mapa polític.
Després d’unes converses preparatòries a Londres entre França i la Gran Bretanya, el congrés s’obrí a la ciutat holandesa d’Utrecht el mes de gener de 1712. Els resultats foren els següents:
- Armistici de França i Espanya amb la Gran Bretanya (agost de 1712), seguit dels tractats de pau entre Gran Bretanya i França (abril de 1713) i entre Gran Bretanya i Espanya (juliol de 1713).
- Firma de tractats entre França i les Províncies Unides, Brandeburg, Portugal i el ducat de Savoia (juliol de 1713).
- Firma de tractats entre Espanya i el ducat de Savoia (juliol de 1713), les Províncies Unides (juliol de 1714) i Portugal (febrer de 1715).
- Firma de convenis comercials entre la Gran Bretanya i Espanya (març i desembre de 1714, desembre de 1715 i maig de 1716).
Com a balanç global, la sèrie de tractats suposà els següents acords:
- Gran Bretanya pren Menorca i Gibraltar, ocupades durant la guerra (cedides per Espanya), Nova Escòcia (Acadia), la Badia de Hudson i Terranova (cedides per França), l’Illa de Saint Kitts en el Mar Carib. A més dels acords comercials coneguts amb els noms de Tractat de l'"asiento de negros" i 'Vaixell permès'.
- La Casa de Savoia veu retornades Savoia i Niça (ocupades per França durant la guerra) i rep Sicília (cedida per Espanya). Amb la possessió de Sicília rep el títol de rei que, amb diverses denominacions, tindrà a partir d’aleshores la casa de Savoia (primer reis de Sicília, després reis de Sardenya i finalment reis d’Itàlia).
- Les Províncies Unides reben la "barrera" flamenca (una sèrie de fortaleses en el nord dels Països Baixos espanyols que el Sacre Imperi Romà ajudà a finançar), cedida per Felip V d’Espanya.
- Brandeburg rep Güeldres del Nord (cedit pel rei d’Espanya) i la "barrera" de Neuchâtel (cedida per França), a més de la seva transformació en regne amb el nom de Prússia. Frederic Guillem I en fou el primer rei.
- Portugal obté el retorn de la Colonia del Sacramento, ocupada per Espanya durant la guerra.
- Carles VI de Austria obté els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya (cedits pel rei d’Espanya). L'Arxiduc Carles d'Austria, ara emperador, abandona qualsevol reclamació del tron espanyol el 1725.
- França reconeix la successió protestant a Anglaterra i es compromet a no donar suport als pretendents Estuard. També es compromet a enderrocar les fortificacions de Dunquerque i a cegar el seu port i obté definitivament el Principat d’Orange (a la Provença).
- Felip V (Felip d’Anjou) obté el reconeixement com a rei d’Espanya i de las Indies per part de tots els països signats, en tant que s’estableix una clàusula que prohibeix que el rei d’Espanya i el de França siguin una mateixa persona.
A més, les tropes austríaques es comprometen a evacuar Catalunya, fet que es du a terme a partir del 30 de juny de 1713. Fet davant el qual la Junta General de Braços (Braç Eclesiàstic, Braç Militar i Braç Reial o Popular) acorda la resistència. A partir d’aquest moment comença una guerra desigual, que es prolongà durant gaire be catorze mesos, concentrada en Barcelona, Cardona i Castellciutat, al marge dels cossos de fusellers dispersos pel país. El punt d’inflexió serà quan les tropes felipistes rompen el setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714. Mallorca, Eivissa i Formentera van caure deu mesos més tard (11 de juliol de 1715).
No obstant això, la lluita encara seguí entre França i el Sacre Imperi Romà. El tractat de pau entre ambdós es signa a Rastatt el març de 1714. Les fronteres entre ambdós tornen a les posicions d’abans de la guerra, amb l’excepció de la ciutat de Landau in der Pfalz (en el Palatinat Renà), que queda en mans franceses. Aquest tractat se sòl incloure també dins la sèrie de tractats d’Utrecht.
El gran beneficiat d’aquest conjunt de tractats fou la Gran Bretanya que, a més dels seus guanys territorials, obtingué quantiosos avantatges econòmics que li permeteren rompre el monopoli comercial d’Espanya amb les seves colònies. Però per sobre de tot, havia contingut les ambicions territorials i dinàstiques de Lluís XIV, i França passà per greus dificultats econòmiques causades pels grans costs de la guerra. L’equilibri de poder terrestre a Europa quedà, doncs, assegurat, mentre que en el mar, Gran Bretanya comença a amenaçar el control espanyol en el Mediterrani amb Menorca i Gibraltar.
Pels tractats d'Utrecht, Espanya va perdre, a més de Gibraltar i Menorca que passaren a mans britàniques, Sicília, que passà a la Casa de Savoia i Sardenya a Austria (ambdós territoris formaven part de la Corona d'Aragó des de feia gairebé 5 segles) a més de Flandes, i la resta de territoris europeus de la Corona d'Espanya.[3]
Tractats [modifica]
- Entre França i Anglaterra, 11 d'abril de 1713
- Entre França i la república de les Set Províncies Unides , 11 d'abril de 1713
- Entre Anglaterra i Espanya, 13 de juliol de 1713
- Entre França i Àustria, 7 de març de 1714, anomenat també Tractat de Rastatt
- Entre Espanya i Àustria, 7 de setembre de 1714, anomenat també Tractat de Baden
Referències [modifica]
- ↑ Alcoberro, Agustí. «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Cònsul, Arnau. «Resistència i caiguda de Barcelona». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.38-44. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Joaquim Escrig, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies, p.154
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tractat d'Utrecht |
