Pau de Vervins

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La pau de Vervins es va signar el 2 de maig de 1598 a Vervins (actual Aisne) entre els reis Felip II d'Espanya i Enric IV de França. El tractat va servir especialment per confirmar les clàusules prèviament signades al tractat de Cateau-Cambrésis (3 d'abril de 1559) entre el propi Felip II i Enric II de França, afegint diverses clàusules noves.

D'acord amb els termes d'aquest tractat: [1]

Conseqüències polítiques i territorials[modifica | modifica el codi]

La pau de Vervins fou el punt final del període imperial d'Espanya a Europa. D'ací la seva gran importància històrica, generalment desconeguda. Fou conseqüència fatal de la derrota de l'Armada Invencible que, arravatant a Espanya el domini del mar, deixà sense base tots els afanys de domini terrestre. En els 10 anys que transcorri-ren d'un esdeveniment a un altre (1588-98), Felip II, no tan sols no desistí dels seus projectes de domini europeu, esforçant-se a aprofitar l'anarquia francesa per a preponderar sobre França i dirigir la política d'aquell regne, sinó que amb més gran afany que mai consagrà a tal propòsit tota la seva atenció i tots els seus recursos.

Més, a pesar de les discòrdies religioses franceses i dels triomfs del cèlebre Farnese, l'esperit nacional francès se li oposava, i l'abjuració feta del protestantisme per Enric IV, hereu legítim del tron de França, acabà de perjudicar a la causa de Felip II. Ambdós contendents, mancats de recursos pecuniaris, arribaren a desitjar la pau, que fou facilitada per la intervenció del papa Climent VII.

Es reuniren a la ciutat de Vervins el 8 de febrer de 1598 els delegats d'ambdues potències.

Representaven a Enric:

I a Felip:

Hi hagué llargs i emprenyats debats, sorgiren greus dificultats, però tot s'anà aplanant mercès a la influència del cardenal-llegat, i la pau restà signada el 2 de maig de 1598. En resum el tractat de Vervins conté les clàusules següents:

Felip es reservà el dret de litigar amigablement pels de la seva filla Isabel pogués al·legar a certes províncies de França.

El duc de Savoia, aliat d'Espanya, entrà en el tractat de Vervins, però a condició que el Papa decidís quina era la legítima propietat del marquesat de Saluzzo, del que s'n havia apoderat el de Savoia. El tractat de Vervins tancà per a Espanya definitivament el període de les possibilitats, però no el de les esperances dels seus sobirans i estadistes, que encara continuaren pugnant per l’hegemonia europea quasi un segle.(²)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]