Pau de Westfàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pau de Westfàlia
Tractats d'Osnabrück i Münster
{{{image_alt}}}
La Ratificació del Tractat de Münster (Gerard Terborch, 1648)
Tipus de tractat Tractat de pau
Signat 15 de maig - 24 d'octubre de 1648
Localització Osnabrück i Münster (Westfàlia) actual Alemanya
Parts 109

La Pau de Westfàlia, també coneguda com els Tractats de Münster i Osnabrück, foren una sèrie de tractats que van acabar la Guerra dels Trenta Anys i oficialment reconeixien les Províncies Unides Holandeses i la Confederació Suïssa. El tractat espanyol (Osnabrück), que acabava la Guerra dels Vuitanta Anys, es va signar el 15 d'octubre de 1648. El tractat de Münster es va signar el 24 d'octubre de 1648 entre Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic (1608-1657), els altres prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic, el Regne de França, i Suècia.

També es considera sovint part del tractat el Tractat dels Pirineus, signat el 1659 per tal d'acabar la guerra entre França i Espanya, que dividí Catalunya en Catalunya del Nord (estat francès) i Catalunya del Sud (estat espanyol).

Marca el començament de l'era moderna, amb el qual s'acaba el feudalisme i es passa a les relacions internacionals, així com el naixement de l'estat nació sobirà. Molts historiadors consideren que aquesta Pau és el lloc on es crea l'Estat- Nació.

Context Històric[modifica | modifica el codi]

Durant els segles XVI i XVII ens trobem enmig del màxim poder de l'Imperi Espanyol, amb Felip II i Felip III com a governants. A més a més, a nivell europeu domina la dinastia dels Augsburg, tant els espanyols com els austríacs.

El 1616 comença a Praga la Guerra dels Trenta Anys, que gràcies a aquesta Pau s'acabarà. Però ja des del segle XVI Europa està en guerra -comencen les Guerres de Religió- i també hi haurà episodis de violència al segle XVII.

Amb aquest context de guerres des de feia un segles és molt important l'aparició d'aquest tractat, perquè després de molts anys de guerra els europeus podran respirar i viure tranquils almenys durant uns anys.

Negociacions i acords[modifica | modifica el codi]

Les negociacions de pau van mantenir-se després de les converses inicials a les ciutats de Münster i Osnabrück, que són a uns 50 quilòmetres de distància, als estats que avui són Renània del Nord-Westfàlia i Baixa Saxònia. Aquestes ciutats van ser afavorides per Suècia, si bé els francesos havien proposat Hamburg i Colònia. Calien dos llocs atès que els líders protestants i catòlics van rebutjar trobar-se l'un amb l'altre. La ciutat de Münster va ser utilitzada pels catòlics, mentre que Osnabrück va ser utilitzada pels protestants.

Mapa d'Europa després del Tractat de Westfàlia (s'inclou alguna frontera derivada del Tractat dels Pirineus de 1659)

Els resultats del tractat van ser de gran amplitud. Entre altres coses, els Països Baixos guanyaven la independència d'Espanya, es donava fi a la Guerra dels Vuitanta Anys, i Suècia guanyava la Pomerània Occidental, Wismar, Bremen i Verden. El poder de l'emperador es trencava, i els governants dels estats alemanys podien determinar una altra vegada la religió de les seves terres. El tractat també donava reconeixement legal als calvinistes.[1] Tres noves grans potències internacionals sorgiren d'aquesta pau: Suècia, les Províncies Unides Holandeses i França. Tot i que el temps de Suècia com a gran potència seria breu.

La majoria dels termes del tractat es poden atribuir al treball del Cardenal Juli Mazzarino, que llavors era de facto el líder de França. França sortia de la guerra en una posició molt millor que qualsevol altra potència i va poder dictar bona part del tractat.

Un altre resultat important del tractat és que va posar fi a la dominació secular del Sacre Imperi Romà sobre tot el món cristià. L'estat nació passava a ser el nivell més alt de govern, sense estar subordinat a cap altre.

Principis[modifica | modifica el codi]

Els principis essencials de la Pau de Westfàlia eren:

  • La Pau de Praga s'incorporava a la Pau de Westfàlia (que incorporava la Pau d'Augsburg, encara que els seus territoris, que van ser restablerts per la Pau de Praga es restabliren un altre cop de 1624 a 1627, cosa que ajudava els protestants. Els calvinistes esdevenien així internacionalment reconeguts i l'Edicte de Restitució es rescindia una altra vegada. El primer Règim de Speyer s'acceptava internacionalment.
  • Hi havia també ajustaments territorials:
    • França obtenia els bisbats de Metz a la Lorena, Toul, Verdun sur Meuse, i tota l'Alsàcia excepte Estrasburg i Mulhouse. També adquiria un vot en el Reichstag, la institució o Corts del Règim de l'Alemanya Imperial.
    • Suècia aconseguia la Pomerània Occidental i els bisbats de Verden (Bremen de Bremen) i Stettin. Guanyava el control de la desembocadura dels rius Oder, Elba, i Weser, i també adquiria un vot en el Règim Alemany Imperial. Es va convertir en la potència homogènia del mar Bàltic, sobretot gràcies a la revolució militar interna que va ser organitzada per Gustav Adolf. Gràcies a aquest canvi en armament, velocitat i estratègia va guanyar totes les batalles a les quals es va presentar sobretot contra Dinamarca amb la qual el 1645 va firmar una pau, i Dinamarca va perdre totes les seves possessions del Bàltic i d'Escandinàvia.
    • Baviera obtenia un vot al Consell Imperial de Prínceps Electors (que escollia el Sacre Emperador Romà).
    • Brandenburg (més tard Prússia) rebia la Pomerània oriental, i els bisbats de l'Arxidiòcesi de Magdeburg i el Bisbat de Halberstadt, el primer governador secular del qual va ser l'Elector del representant de Brandenburg, Joachim Friedrich von Blumenthal.
    • Suïssa era reconeguda com a nació plenament independent.
    • La República de les set Províncies Unides dels Països Baixos (Països Baixos Protestants) era reconeguda com a nació independent (abans de la seva rebel·lió un segle abans, havia estat una possessió dels Habsburg i, per tant, d'Espanya).
    • Els diversos estats alemanys independents (aproximadament 360) tenien el dret a exercir la seva pròpia política exterior, però no podrien fer la guerra contra el Sacre Emperador Romà. L'Imperi globalment encara podria fer la guerra i signar tractats.
    • Es prohibia l'elecció dels emperadors romans vivente imperatore (l'elecció del proper emperador abans de la seva mort, que de fet governava).
    • El Palatinat (Pfalzgraviate del Rin) es dividia entre el restablert Elector Palatí Carles Lluís (fill i hereu de Frederic V del Palatinat) i l'Elector i Duc Maximilià I de Baviera (i per tant entre els protestants i els catòlics). Carles Lluís obtenia la part occidental, prop del Rin (incloent-hi el que més tard seria el Palatinat de Renània i l'àrea al voltant de Heidelberg), i Maximilià mantenia el Palatinat superior (avui al nord de Baviera).
    • Espanya fins al regnat de Felip III s'havia mantingut com la primera potència d'Europa, però amb Felip IV ja es comencen a veure clares senyals de decadència, que es palesaran sobretot després d'aquesta Pau, ja que en reconèixer la independència de les Províncies Unides va quedar trencada la ruta de comunicació entre el Nord d'Itàlia i Bèlgica, anomenat el passadís espanyol, ja que França ja controlava Lorena.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Polítiques[modifica | modifica el codi]

La Pau de Westfàlia va suposar modificacions en les bases del Dret internacional, amb canvis importants encaminats a assolir un equilibri europeu que impedís a uns estats imposar-se a uns altres. Els efectes d'aquesta pau es van mantenir fins a les guerres i revolucions nacionalistes del segle XIX. També, va suposar la desintegració de la república cristiana i l'imperialisme de Carles V i, a més, es van propugnar principis com el de la llibertat religiosa "inter estats". Així cada estat adoptava com a pròpia i oficial la religió que tenia en aquell moment.

Enfront de la visió espanyola i del Sacre Imperi d'una universitas christiana, van triomfar les idees franceses que exaltaven la raó d'Estat com a justificació de l'actuació internacional. L'Estat substituïa a altres institucions internacionals. Per tant, l'Estat deixava d'estar subjecte a normes morals externes a ell mateix i cada un tenia dret a dur a terme aquelles actuacions que el poguessin engrandir.

També, per primera vegada s'accepta el principi de "sobirania territorial", el de "no ingerència en assumptes interns d'altres estats" i el tracte d'igualat entre ells, independentment de la seva grandària o força. Tot i que, a la pràctica, els resultats van ser molt diferents dels esperats, ja que alguns estats petits van ser absorbits per França i van acabar perdent la seva identitat. En canvi, els estats que formaven part del Sacre Imperi se'ls va reconèixer una autonomia molt major de la que ja tenien.

Religioses[modifica | modifica el codi]

L'altre gran perjudicat va ser el papat, que va deixar definitivament d'exercir un poder temporal significatiu en la política europea. Aquesta Pau va suposar la fi dels conflictes militars apareguts com a conseqüència de la Reforma protestant i la Contrareforma. Després de Wesfàlia la religió va deixar de ser posada com a "casus belli". Fins aquell moment,, els motius de totes les guerres eren les diferències religioses; amb aquesta Pau es va començar a deixar enrere aquest concepte.

Per això es diu que la Pau de Westfàlia inicia la diplomàcia moderna, en marcar el començament del sistema modern d'estats nació (o "Estats Westfalians"). Això és degut al fet que és la primera vegada que es dóna el reconeixement mutu de la sobirania de cada país. Les següents guerres europees no seran sobre assumptes de religió, sinó que resoldran assumptes d'estat. Això va permetre futures aliances entre els poders catòlics i protestants, donant lloc a un cert nombre de re-alineacions essencials. També va consolidar les divisions internes d'Alemanya, la qual cosa l'impedí d'unificar-se en una nació manifesta. Adolf Hitler va fer conèixer les seves queixes al llibre Mein Kampf sobre com el Tractat de Westfàlia havia consolidat les divisions internes d'Alemanya durant dos segles, dificultant el seu desenvolupament unitari i impedint-li bastir imperis colonials com havien fet França i l'Imperi Britànic. És la Pau de Westfàlia la que se cita més sovint com el fonament per estudiar relacions internacionals.

Visions actuals[modifica | modifica el codi]

El 1998 en un simpòsium sobre la importància política de la Pau de Westfàlia de 1648, el llavors secretari general de l'OTAN, Javier Solana, va dir que "humanitat i democràcia [eren] dos principis essencialment irrellevants en l'ordre westfalià original" i criticava que "el sistema westfalià tenia els seus límits. Per a un costat, el principi de sobirania depenia de la rivalitat, que a més produïa la base per a més rivalitat, no per la comunitat d'estats; exclusió, no integració."[2]

L'any 2000, el llavors Ministre d'Assumptes Exteriors d'Alemanya Joschka Fischer es referia a la Pau de Westfàlia en el seu Discurs d'Humboldt, en el qual sostenia que el sistema de política europea establert per Westfàlia era obsolet: "El cor del concepte d'Europa després de 1945 era i encara és un rebuig del principi d'equilibri de poders europeu i de les ambicions hegemòniques d'estats individuals, que havia emergit després de la Pau de Westfàlia el 1648, un rebuig que prenia la forma d'un teixit més proper d'interessos vitals i el trasllat dels drets de sobirania dels estat nació a les institucions europees supranacionals."

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Barro, R. J.; McCleary, R. M.. Which Countries have State Religions?. University of Chicago, p. 5. 
  2. "Securing Peace in Europe", discurs de Javier Solana a la pàgina web de l'OTAN

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pau de Westfàlia Modifica l'enllaç a Wikidata