Paul Whiteman

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Conductor.svg Paul Whiteman 30x-Music.png
Whitemanband1921.jpg
Paul Whiteman amb el seu conjunt de jazz el 1921
Naixença: 28 de març de 1891
Denver, Colorado
Defunció: 30 de desembre de 1967 (als 76 anys)
Dallastown, Pennsilvània
Nacionalitat: Estats Units Estats Units

Paul Whiteman (Denver, Colorado, 28 de març de 1891 - Dallastown, Pennsilvània, 30 de desembre, de 1967) fou un director d'orquestra de jazz estatunidenc.

Se l'anomenà, en termes publicitaris, <el rei del jazz> sobrenom que, amb raó, les autoritats d'aquest gènere consideren excessiu, o solament fundat en motius econòmics: en la seva època, ell i els seus músics, per raó de la seva popularitat, foren els millors retribuïts. Format en la tècnica i l'estil del conservatori, no decidí dar-se de ple al jazz fins al 1919, època per la què, a Los Àngeles, formà un conjunt propi, d'elevada perfecció tècnica, dedicat a la música de ball. En aquest s'interpretava només jazz escrit, és a dir, sense improvisació. Donada, per un costat, el seu desconeixement de l'arrel autentica del jazz, i per altra, la indubtable qualitat de la seva orquestra, així com la de cert gènere musical inter-mig, del que era el més perfecte representant Gershwin, s'explica la gosadia de Whiteman en estrenar la Rhapsody in Blue en la Sala Aeolian de Nova York. Aquesta estrena no fou sols un triomf comercial, sinó que contà amb el beneplàcit de compositors com Milhaud i Stravinski.

Més tard estrenà, també de Gershwin, el Concert en fa i la música de Un americà a París, entre altres obres. Realitzà una gira a través dels Estats Units (1924-26), acabada la qual, viatjà per Europa. Fou, de fet, el primer i principal representant del jazz simfònic, gènere què, si bé en la seva mescladissa portava el germen de la pròpia mort, no deixà de cultivar amb dignitat no assolida per molts dels seus imitadors. Gershwin i Grofé li proporcionaren la majoria de composicions i arranjaments, i ell mateix fou autor de diverses orquestracions. Va admetre en la seva orquestra a gran quantitat d'homes del jazz, sense discriminació racial, oferint-los amb això un refugi durant l'època de la crisi econòmica: Bix Beiderbecke, Frankie Trumbauer, Jimmy i Dorsey, Joe Venuti, Eddie Lang, Jack Teagarden, Red Norvo, Dick McDonough, Lennie Hayton, Red McKenzie, Mildred Bailey, Johnny Mercer, els Rhytsm Boys (Bing Crosby, Al Rinker, Harry Barris) etc...

Temps d'èxit[modifica | modifica el codi]

El temps dels seus grans èxits fou la dècada de 1920-30. Més tard tingué de forçar la seva publicitat mitjan el cinema. La seva gran època i el que en ella representà havien esgotat la seva actualitat. L'orquestra es va dissoldre el 1940, data l'ingrés de Whiteman en la ràdio ABC, de Nova York, en qualitat de director artístic, càrrec que exercí fins a la seva mort. La seva <manera comercial> arribà a influir sobre figures tant rellevants del jazz genuí com Fletcher Henderson, el qual, si bé eventualment, aspirà a transformar-se en una espècie de <Whiteman negra>. Segons els entesos en jazz, el jazz simfònic de Whiterman era d'un barroquisme vulgar i efectista, dolç i sentimental, apte per un públic de blancs, encara incapaç de comprendre l'art negra, que li sonava dur i agressiu.

Entre els conjunts que més imitaren al de Whiteman cal citar el de Ben Selvin i el de Gus Arnheim. Va intervenir en les obres musicals següents:

  • Ziegfield Follies, comèdia musical,
  • Els escandols de George White, comèdia musical,
  • Jumbo, comèdia musical,
  • El rei del jazz, pel·lícula de cinema, (1930).
  • Stike up the Band, (1940),
  • Rapsòdia en blau, (1945),
  • Els fabulosos Dorsey,
  • Atlantic City,

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • Whispering, del que se'n vengueren dos milions d'exemplars,
  • There O'Cock in the Morning,
  • When day is done,
  • Wonderfull one, que fou l'única peça que va compondre.

L'orquestra actuà dos anys en el Teatre Paramount (on cobrà la xifra, exorbitant per aquella època, de 12.500 dòlars setmanals), en l'Hipòdrom i en el Club Whiteman, inaugurat expressament per les seves audicions.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Whiteman