Paó blau
Pavo cristatus  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Font de | Pavo cristatus feces (en)  |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22679435 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Galliformes |
| Família | Phasianidae |
| Gènere | Pavo |
| Espècie | Pavo cristatus Linnaeus, 1758 |
| Tipus taxonòmic | Pavo |
| Distribució | |
 | |
El paó o pago[1] (Pavo cristatus) és una espècie d'ocell de la família dels fasiànids, ordre dels gal·liformes.
Particularitats[modifica]
Provinent d'Àsia, és un ocell àgil i de bec dur, d'hàbits terrestres i alimentació omnívora. Les seves plomes són de colors vius, i es caracteritza per la cresta de plomes rígides i per la cua dels mascles, que és llarga i extensiva en forma de ventall de colors.
La seva llargària és d'1,80 a 2,30 m, i el seu pes de 4 a 5 kg.
Entre maig i juny, la femella pon de 5 a 8 ous que són incubats durant 28 dies.
Tradicions[modifica]
Segons la mitologia grega, els «ulls» visibles a la cua del paó foren posats per Hera en memòria del seu lleial guardià Argos, que tenia cent ulls.[2] La llegenda diu que Hera va enviar a Argos a espiar el seu marit, Zeus, que ella sospitava d'adulteri. Quan aquest se'n va adonar, va enviar Hermes a matar Argos. Hera llavors va fer-li un homenatge al protector dels seus interessos posant els seus ulls a la cua del paó, el seu ocell favorit.
El paó blau és un dels símbols nacionals de l'Índia i de Myanmar (Birmània). La seva imatge es troba sovint a l'art del subcontinent. En la iconografia de l'hinduisme és l'animal acompanyant Sarasvati, la deessa de les arts i les ciències.
En els dos poemes épics de Kalidasa (Meghaduta i Kumarasambhava), la bellesa del paó ha estat utilitzada en imatges literàries florides de caràcter simbòlic.
La divinitat principal dels yazidites kurds és Tawisí Melek, «l'Àngel Paó».
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 1r abril 2024].
- ↑ Ovidi I, 625