Pedal (piano)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un pedal de piano és un dispositiu que serveix per a modificar el so de l'instrument. Un piano modern té normalment tres pedals. A principis del segle XX, els pianos tenien tan sols el pedal de ressonància i el pedal una corda. Però en èpoques anteriors es va experimentar molt, amb registres de llaüt, fagot i altres efectes fins i tot més extravagants, i no és rar trobar pianos antics amb més de quatre pedals. Beethoven va posseir un piano Érard amb 4 pedals, un d'ells partit, el que feia un total de 5.[1]

Hi ha altres instruments de corda que també presenten pedals com són la celesta, el vibràfon, el clavecí (funcionen com registres), els timbals moderns (serveix per a modificar l'afinació), i altres instruments de percussió.

En canvi, els pedals que hi ha a l'arpa serveixen per canviar la tonalitat en la qual s'està tocant: l'instrumentista acciona els pedals per apujar o abaixar mig to l'afinació de les cordes corresponents.

Piano de cua[modifica | modifica el codi]

Tres pedals d'un piano de cua.

Un piano de cua modern té normalment tres pedals.

Unicordi, una corda o celeste[modifica | modifica el codi]

El unicordi, també anomenat una corda o celeste. Es troba a l'esquerra i desplaça els martellets cap a un costat, de manera que, segons l'ajust que se li doni, els martellets colpegen sobre dues de les tres cordes ia la zona del feltre on habitualment no ho fan. El resultat sonor és, d'una banda, una reducció en l'atac i, al mateix temps, la corda que no és colpejada vibra per simpatia, produint una diferència en la fase de la vibració, el que en termes generals es tradueix no en un reducció de la intensitat (com en el pedal esquerre dels pianos verticals), sinó en una modificació del timbre. El so "canvia de color" i la durada de la nota és més uniforme i dolça.

Sostenuto, tonal o central[modifica | modifica el codi]

El pedal tonal o central (com el seu nom indica, se situa en el centre), també anomenat pedal d sostenuto, de l'italià sostingut, (que també es troba en alguns models verticals de Yamaha), serveix per crear l'efecte anomenat nota pedal, que consisteix a mantenir durant un temps determinat la mateixa nota o acord, a diferència del pedal de ressonància, la nota pedal no es veu alterada per les quals es toquin després. L'efecte s'aconsegueix prement primer les notes desitjades i després mantenir premut el pedal mentre mantenim les notes premudes, un cop fet això aquestes notes romandran sonant sense veure's alterades per les quals es toquin després, a diferència del pedal de ressonància que les va sumant.

De ressonància[modifica | modifica el codi]

Situat a la dreta del piano, el pedal de ressonància en ser trepitjat allibera els apagadors de les cordes, el que permet que la nota segueixi sonant encara que s'hagi deixat de prémer la tecla, afegint a més una gran quantitat d'harmònics d'altres cordes que vibren per simpatia, augmentant d'aquesta manera el volum sonor i, si s'escau barrejant notes, acords i harmonies diverses, però usat amb destresa també permet petits efectes subtils d'expressió, cantabilitat, fraseig o accentuació. Pel que fa a la interpretació, dependrà de l'estil i de l'elecció del pianista, que haurà de dosificar i canviar més o menys sovint segons l'harmonia, la textura i les més o menys definides indicacions de la partitura.

Piano vertical o de paret[modifica | modifica el codi]

La disposició en un piano vertical és lleugerament diferent.

D'aproximació[modifica | modifica el codi]

El pedal d'aproximació, també anomenat celeste però no unicordi, es troba a l'esquerra però en aquest cas difereix del piano de cua. Al prémer el mecanisme apropa els martellets a les cordes, de manera que, a menor distància per percudir, menor acceleració en prémer la tecla, de manera que senzillament es redueix el volum sonor.

Sordina[modifica | modifica el codi]

La sordina, que és el pedal central, exclusiu dels pianos verticals actuals (en els que substitueix al pedal tonal, amb una funció totalment diferent). Al trepitjar, s'interposa una tela, normalment feltre, entre els martellets i les cordes, el que redueix enormement el so i permet tocar el piano sense molestar a altres persones. El mecanisme no és del tot nou, ja que una variant d'aquest es trobava també en alguns models de pianos de cua construïts a finals de segle XVIII i principis del XIX, encara que en aquest cas amb una funció també tímbrica, d'imitació a altres registres o instruments.

De ressonància[modifica | modifica el codi]

El pedal dret és el de ressonància, l'únic que és comú als dos tipus de piano. En els verticals, el seu funcionament és exactament el mateix.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rattalino, Piero (1997), Història del Piano, Cooper City, florida, Estats Units: SpanPress Universitària. ISBN 1-58045-903-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]