Pedofília

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pedofília
Classificació i recursos externs
CIM-9 302.2
ICD-O: F65.4
MeSH D010378

La pedofília és la preferència sexual d'un adult vers impúbers.[1] Com a diagnosi mèdica, està tipificat com una parafília, un trastorn de la personalitat i del comportament sexual adult. Un pedòfil és una persona que experimenta aquest tipus d'atracció.

El terme té diferents definicions en psiquiatria, psicologia, legals o usos socials. Generalment no comporta una relació genital.[1] En aquest cas es tracta de pederàstia, la qual cosa està tipificada com a delicte quan s'esdevé amb menors per sota de l'edat de consentiment, en considerar-se que per sota d'aquesta edat no poden consentir les relacions sexuals en cap cas. Socialment, i de manera incorrecta, es relaciona la pedofília amb la pornografia infantil,[2] i amb abusos sexuals, equiparant-la amb pederàstia.[3] Aquesta equiparació entre pedofília i pederàstia pot constituir un delicte d'injúries i calúmnies quan s'aplica sobre persones concretes.[4]

En cercles especialitzats, s'usen termes específics: efebofília per referir-se a la preferència sexual vers adolescents tardans (15 a 19 anys),[5][6] hebefília per referir-se a la preferència sexual cap a adolescents primerencs (12 a 14 anys)[5] i la pedofília per referir-se a la preferència sexual pels nens pre-púbers.[5] La infantofília és la condició en la qual persones adultes experimenten atracció sexual cap a nens d'entre 0 i 5 anys.[6]

La Classificació internacional de malalties de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la pedofília com la preferència sexual per infants d'edat prepuberal o principis de la pubertat.[7] Aquest criteri inclou com a pedòfils adolescents de 16 anys o més i com a mínim 5 anys majors que l'infant.[8] El Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals de l'Associació Americana de Psiquiatria defineix la pedofília com una parafília en la qual una persona té intensos i recurrents impulsos sexuals i fantasies vers infants impúbers i en què aquests causen angoixa o dificultats interpersonals.[9]

Etimologia i definició[modifica | modifica el codi]

Etimològicament, el mot pedofília està format pels vocables grecs παις-παιδος, 'nen-noi', i φιλία, 'amor'. El significat etimològic de pedofília és, per tant, "amor als nens".[10]

La definició mèdica oficial és la de la Classificació Internacional de Malalties de l'OMS,[11] així com la de les diverses associacions psiquiàtriques, entre elles l'AAP.[12] Aquestes organitzacions defineixen la pedofília com una atracció sexual primària dels adults vers els infants prepubescents o de pubertat primerenca i la consideren com un trastorn mental i de la conducta.[11]

La definició de pedofília és fonamental per a l'estudi i la comprensió de les reivindicacions dels activistes pedòfils, ja que pot variar segons el país, l'idioma i el criteri utilitzat.[13] Els activistes pedòfils defineixen la pedofília com una preferència sexual pels infants i, segons un significat extensiu, pels adolescents, basada en l'amor electiu per aquests i comparable a qualsevol orientació sexual.[14] Afirmen també que els nens i els adolescents poden desitjar i consentir les relacions sexuals amb adults i fan una distinció taxativa entre pedofília i abús sexual.[15]

Hi ha teories que expliquen la pedofília com un fenomen normal.[16]

Diagnosi mèdica[modifica | modifica el codi]

La pedofília és considerada actualment un trastorn de la preferència sexual i és recollida com a tal en la Classificació Internacional de Malalties (CIM) de l'Organització Mundial de la Salut.[8] Aquesta, en la seva desena versió, coneguda per l'acrònim CIM-10, engloba la pedofília dins dels trastorns de l'orientació sexual (codi F65.4) i la defineix com una "preferència sexual cap als infants, nens o nenes o ambdós, normalment d'edat prepubescents o pubescents primerencs".[7] Aquest trastorn ha de seguir dos criteris: una preferència sexual persistent o predominant cap a nens prepubescents o nois i que la persona que la sent tingui almenys 16 anys i sigui almenys cinc anys més gran que l'altra.[8]

Per la seva banda, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders) elaborat per l'Associació Americana de Psiquiatria classifica la pedofília (codi 302.2) com un trastorn de la preferència sexual i descriu un seguit de criteris específics per al seu diagnòstic, que inclouen:[9]

  1. Durant un període d'almenys sis mesos, fantasies sexuals recurrents i altament excitants, impulsos sexuals o comportaments que impliquen activitat sexual amb nens prepúbers o nens una mica més grans (generalment de 13 anys o menys).[9]
  2. Les fantasies, els impuslsos sexuals o els comportaments provoquen malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d'altres àrees importants de l'activitat de l'individu.[9]
  3. La persona té almenys 16 anys i és com a mínim cinc anys més gran que el nen o els nens del criteri a (no s'hi ha d'incloure individus en les darreres etapes de l'adolescència que es relacionen amb persones de 12 o 13 anys).[9]

El DSM IV assenyala que "la gent que presenta pedofília declara sentir-se atreta pels nens dins d'un marge d'edat particular". Quant a les seves preferències: nens, nenes i alguns, els dos sexes. Tanmateix, especifica que els qui se senten atrets per nenes, solen buscar-les entre 8 i 10 anys, mentre que els qui es fixen en nens "els prefereixen una mica més grans". I afegeix que la pedofília orientada a les nenes "és molt més freqüent que la que afecta els nens".

El DSM distingeix entre pedòfils de tipus "exclusiu" (només els agraden els prepúbers) i "no exclusiu" (poden agradar-los els prepúbers, però també els adults). El diagnòstic, per tant, es pot fer sobre la base de la simple presència de fantasies o desigs sexuals, encara que no s'hagi posat en pràctica.

Orígens diagnòstics[modifica | modifica el codi]

El terme paedophilia erotica va ser utilitzat per primera vegada el 1886 pel psiquiatre vienès Richard von Krafft-Ebing en la seva obra Psychopathia Sexualis: eine Klinisch-Forensische Studie [Psicopatia sexual: un estudi clínic-forense],[5] en el capítol titulat "Violació d'individus per sota dels catorze anys" centrat en aspectes de la psiquiatria forense sobre delinqüents sexuals en general que actuen contra nens. Krafft-Ebing hi descriu diferents tipologies de delinqüents, els divideix segons un origen psicopatològic o no psicopatològic i assenyala com a hipòtesis diferents factors que podrien portar a l'abús sexual infantil.[5]

Krafft-Ebing esmenta la paedophilia erotica com una "perversió psicosexual" i la compara amb el fetitxisme, ja que els nens no són més que un objecte del desig.[17] Escriu que només l'ha trobada quatre vegades durant la seva carrera, dóna una descripció breu de cada cas i enumera tres trets comuns:[5]

  1. L'individu és depravat per predisposició degenerativa.
  2. L'objecte principal d'atracció sexual són els nens més que no pas els adults.
  3. Els actes libidinosos comesos consisteixen habitualment només en tocaments i masturbació.

Hi esmenta alguns casos de pedofília entre dones adultes (suggerits per un altre metge) i assevera que l'abús de nens per part d'homosexuals és extremadament infreqüent. Per aclarir millor aquest punt, indica que els casos d'homes adults amb algun trastorn mèdic o neurològic que abusen sexualment de nens no són pedofília autèntica i assenyala que les víctimes d'aquests homes tendeixen a ser grans i pubescents. També defineix la "pseudopaedophilia" com un trastorn relacionat amb "individus que han perdut la libido envers els adults a través de la masturbació i posteriorment s'han inclinat cap als nens per satisfer el seu desig sexual" i afirma que això és molt més habitual.[5]

El neuròleg austríac Sigmund Freud va escriure breument sobre el tema en el seu llibre de 1905 Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie [Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat], en l'article titulat «Impúbers i animals com a objectes sexuals». Escriu que la pedofília exclusiva és poc freqüent i només a vegades els impúbers són objectes sexuals exclusius. Diu que en general són objecte de desig quan una persona feble "els utilitza com a substituts", o quan un instint incontrolable busca la gratificació immediata i no pot trobar un objecte més apropiat. Estableix un paral·lelisme entre pedofília i zoofília.[18]

El 1906, el psiquiatre i neuroanatomista suís Auguste Forel va proposar el terme "pederosi" com a disposició patològica de desig sexual vers els infants. Semblantment a Krafft-Ebing, Forel distingeix entre l'abús incidental per persones amb demència o altres trastorns i el desig realment preferencial i gairebé exclusiu vers els infants. Tanmateix, a diferència de Krafft-Ebing, Forel pensava que es tracta d'una disposició hereditària probablement determinada per trastorns emocionals produïts durant la infància i que només es pot curar amb psicoanàlisi.[19]

El terme pedofília va esdevenir el més usat per referir-se a una tendència sexual que hom considerava un trastorn i relacionava amb abusos sexuals. Va assolir una acceptació generalitzada durant el segle XX i va aparèixer en els diccionaris mèdics més populars. El 1952 va ser inclòs en la primera edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals.[20] Aquesta edició i la posterior (DSM II) llistaven la pedofília com un subtipus de la classificació "desviació sexual", però no s'hi suggeria cap criteri diagnòstic. El DSM-III, publicat el 1980, incloïa una descripció detallada de la pedofília com a malaltia i oferia un seguit de directrius per a la diagnosi.[21] La revisió del 1987, el DSM-III-R, va mantenir en gran mesura la mateixa descripció, però va actualitzar i ampliar els criteris diagnòstics.

Aproximació històrica[modifica | modifica el codi]

Els costums sexuals han variat força amb el pas del temps i de regió a regió. Els conceptes "nen/adult" estan sotmesos, també, a aquesta variabilitat cultural. Els límits d'edat entre la infantesa i l'edat adulta varien segons els costums culturals i socials, així com els valors, atributs i formes de comportament d'aquests. La forma com es conceptualitzen aquests trets actualment són un altre producte recent de la història de la humanitat, que en gran part es relaciona amb el desenvolupament de les disciplines socials i humanes que es donaren a partir de la segona meitat del segle XIX.[22]

A l'Antiga Grècia, la pedofília era una relació i un pont, tant sexual com de castedat, entre un home adolescent i un home adult aliè a la seva família immediata i era considerava una institució educativa per a la inculcació de valors morals i culturals.[23] Plató, tot i valorar positivament altres aspectes, fou un dels primers a criticar les relacions sexuals dins d'aquest costum, proposant que evitessin qualsevol expressió carnal i que, en lloc d'admirar les virtuts dels amants estimessin la virtut en si mateixa de forma abstracta. Mentre que la còpula amb els nens sovint es criticava i era considerada com vergonyosa i brutal,[24] altres aspectes de la relació es consideraven beneficioses, com s'indica en proverbis com aquest: «Un amant és el millor amic que pot tenir un noi».[25]

Hi ha documentades relacions anàlogues en altres pobles antics, com ara els tracis.[26] L'oposició als aspectes carnals de la pedofília concorren amb la pràctica d'aquesta, tant dins com fora de les cultures en què s'ha donat. Entre els antics grecs, unes poques ciutats la prohibiren, i en unes altres, com Esparta, només es permetia la forma casta de la pedofília, d'acord amb Xenofont.[27] Així mateix, els escrits de Plató devaluen i finalment condemnen les relacions sexuals amb nens, tot valorant l'autodisciplina de l'amant a l'hora d'abstenir-se de consumar la relació.[28]

Entre les tribus nandis africanes, totes les nenes a partir de 8 anys es consideren objecte de possessió comuna i qualsevol pot cohabitar amb elles, ja sigui jove o adult.[29]

Activisme pedòfil[modifica | modifica el codi]

Símbol en forma de papallona que representa la pedofília. Està format per quatre cors: un de gran i blau per a l'home, un de gran i rosa per a la dona, un de petit i blau per al nen i un de petit i rosa per a la nena. És utilitzat per associacions de defensa dels pedòfils.

L'activisme pedòfil,[30] anomenat també activisme propedofília o moviment pedòfil, és un moviment social i polític internacional que defensa l'acceptació social de la pedofília i de les relacions sexuals consentides entre adults i menors, i que malda per aconseguir, amb aquest objectiu, canvis socials i legislatius com l'abolició o la reforma de l'edat de consentiment sexual,[31] el reconeixement de la pedofília com una orientació sexual específica i la seva eliminació com a parafília de les llistes de malalties i trastorns mentals de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), de l'Associació Americana de Psiquiatria (AAP) i d'altres institucions oficials.[32]

El moviment va sorgir als Països Baixos durant la dècada de 1950, a través de l'activitat del psicòleg Frits Bernard i del senador i jurista Edward Brongersma.[33] Seguidament es crearen associacions de defensa de la pedofília en diversos països.[30] En el context de la revolució sexual dels anys setanta va experimentar un avenç transitori cap als seus objectius a Europa occidental, principalment als Països Baixos, on hi ha una important història de l'activisme pedòfil, però va començar a declinar a partir dels anys vuitanta[34] i sobretot als anys noranta.[35]

La classe mèdica està àmpliament en desacord amb les afirmacions dels activistes pedòfils sobre la innocuïtat dels contactes sexuals entre adults i infants en un gran percentatge de casos.[36] El 1998, l'Associació Americana de Psicologia, i amb més vehemència l'Associació Americana de Psiquiatria, van declarar, en nota oficial, que rebutjaven frontalment les idees de «normalització» o «neutralització» de la pedofília.[36]

Els activistes pedòfils afirmen que «els nens i els adolescents poden desitjar i consentir les relacions sexuals amb adults i que aquestes no són perjudicials ni traumàtiques per als primers, ans saludables i beneficioses si es desenvolupen en condicions adequades i l'entorn no reacciona de manera negativa».[37] Els activistes pedòfils assenyalen l'estat i les seves intervencions (interrogatoris policials, exàmens psiquiàtrics, detenció i separació de la parella adulta, judicis) en les interaccions adult-infant com «l'autèntic culpable de traumes psicològics importants en la ment de l'infant».[32] També defensen el que consideren el dret fonamental dels infants i dels adolescents de desenvolupar lliurement la seva sexualitat i d'elegir amb qui volen compartir-la, ja sigui entre ells o en el marc de relacions intergeneracionals amb adults.[38] També defensen la pedofília com una orientació sexual específica, comparable a l'heterosexualitat o l'homosexualitat,[32] i exigeixen la seva eliminació com a parafília de les llistes oficials de malalties i trastorns mentals. Argumenten que l'homosexualitat també va ser classificada anteriorment com a malaltia per aquests mateixos organismes i entitats i reivindiquen el dret de no ser discriminats en el marc dels actuals estats democràtics.[32]

Activisme antipedòfil[modifica | modifica el codi]

Grafit a Milà: «El Tribunal diu que alguns pedòfils no estan mentalment malalts» (és a dir, responsables penals)

L'activisme antipedòfil representa l'oposició als pedòfils i als grups de defensa pedòfils, i es mostra en contra d'altres fenòmens relacionats, com la pornografia infantil i l'abús sexual infantil. Gran part de les accions de grups antipedòfils són manifestacions en contra dels agressors sexuals, grups que defensen la legalització de l'activitat sexual entre adults i nens i els usuaris d'Internet que abusen dels adolescents menors d'edat.

A Internet, Perverted-Justice és una organització antipedòfila, antihebèfila i en contra de l'estupre que té com a missió exposar i condemnar els adults que sol·liciten relacions sexuals amb menors a Internet (grooming). Aquesta organització també persegueix els adults que busquen trobades sexuals amb menors d'edat (l'edat triada com a esquer és d'entre 10 i 15 anys). Després d'identificar aquests homes, que a vegades ofereixen els seus números de telèfon i altres detalls per a organitzar les trobades, l'organització cedeix la informació a la policia. El juny de 2007 alguns administradors de Perverted-Justice va llançar CorporateSexOffenders.com i el seu projecte associat Wikisposure, l'objectiu del qual és «senyalar les empreses i els pedòfils que utilitzen llurs serveis».[39][40]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pedofília Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 «Pedofília». Diccionari enciclopèdic de medecina. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 22 juny 2012].
  2. McLachlan, Robert J. «Els menors víctimes de delictes: Referència especial a la pederàstia». Revista Catalana de Seguretat Pública, núm. 3, 1998. ISSN: 2014-2781 [Consulta: 23 juny 2014].
  3. «Pedophilia» (en anglès). Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica [Consulta: 23 juny 2014].
  4. La protección penal del derecho al honor en los delitos por injurias y calumnias (en castellà). Noticias Jurídicas.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Krafft-Ebing, R.; Moll, A. Psychopathia sexualis. Stuttgart: Ferdinand Enke, 1924. 
  6. 6,0 6,1 Blanchard, R.; Lykins, A. D.; Wherrett, D.. «Pedophilia, hebephilia, and the DSM–V». Archives of Sexual Behavior, 38, 3, 2008, pàg. 335–350. DOI: 10.1007/s10508-008-9399-9. PMID: 18686026.
  7. 7,0 7,1 «Paedophilia» (en anglès). International Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems 10th Revision (ICD-10). World Health Organization, 2010. [Consulta: 22 juny 2012]. «Disorders of adult personality and behaviour (F60-F69): Disorders of sexual preference (F65): Paedophilia (F65.4)»
  8. 8,0 8,1 8,2 «The ICD-10 Classification of Mental and Behavioral Disorders: Diagnostic criteria for research». International Classification of Diseases. World Health Organization [Geneva], p. 166-167 [Consulta: 22 juny 2014].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders DSM-IV TR. Arlington (EUA): American Psychiatric Publishing, 2000-2006, p. 953. ISBN 978-0-89042-024-9. 
  10. Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1990. ISBN 9788472562486. 
  11. 11,0 11,1 Classificació Internacional de Malalties, CIM-10, versió 2010 - Vegeu codi F65.4 (en anglès).
  12. DSM-IV-TR: Paedophilia, codi 302.2 (en anglès).
  13. Ames, Ashley; Houston, David. «Legal, social, and biological definitions of pedophilia». Archives of Sexual Behavior. Universitat d'Indiana, Vol. IV, núm. 19, pp. 333-342.
  14. «40th PARLIAMENT, 3rd SESSION» (en anglès). Standing Committee on Justice and Human Rights, 14-2-2011. [Consulta: 8/12/2011].
  15. Smith, Bonnie. The Oxford Encyclopedia of Women in World History. Vol. I (en anglès). Oxford University Press, 2008, p. 602. ISBN 0195148908. 
  16. (castellà) Santiago, Pablo. «Teoría de la minoría sexual». A: Alicia en el lado oscuro. Madrid: Imagine, 2004, pp. 194-197. 
  17. Roudinesco, Élisabeth. «The Perverse Society». A: Our Dark Side: A History of Perversion. Polity, 2009, p. 144. ISBN 9780745645926 [Consulta: 26 juny 2014]. 
  18. Freud, Sigmund. «The Sexual Aberrations: Deviation in Reference to the Sexual Object: The Sexually Immature and Animals as Sexual Objects». A: Three Contributions to the Theory of Sex by Sigmund Freud. New York: Nervous and Mental Disease, 1920 [Consulta: 26 juny 2014]. 
  19. Forel, Auguste. «Pathologie sexuelle: Perversions de l'appétit sexuel ou paresthésis de la sensation sexuelle: Appétit sexuel ayant pour object des enfants (pérédose)». A: La Question sexuelle. 4a ed. París: Masson, 1919, p.286-187 [Consulta: 28 juny 2014]. 
  20. (anglès) Green, Richard. «Is Pedophilia a Mental Disorder?». Archives of Sexual Behavior, vol. 31, núm. 6, desembre 2002, pp. 467-471 [Consulta: 20 novembre 2011].
  21. (anglès) Boer, Douglas; Eher, Reinhard; Craig, Leam. International Perspectives on the Assessment and Treatment of Sexual Offenders: Theory, Practice and Research. Hoboken: John Wiley & Sons, 2011, p. 490-492. ISBN 0470749253. 
  22. Azaola Garrido, Elena; Estes, Richard J. «Delimitación del fenómeno». A: La Infancia como mercancía sexual: México, Canadá, Estados Unidos (en castellà). Siglo XXI, Agost 2003, p. 15–16. ISBN 978-968-23-2450-5 [Consulta: 13 Juliol 2012]. 
  23. Freeman, Charles. The Greek Achievement: The Foundation of the Western World. Allen Lane, 1999, pàgs. 299–300. ISBN 0713992247. 
  24. Èsquines d'Atenes, "Contra Timarc", 127
  25. Plató, Fedre, 231
  26. Ovidi, Metamorfosis, 10.67-85
  27. Xenofont, Constitució dels Lacedaemonis, 2.12-14
  28. Plató, Fedre, passim
  29. (castellà) López-Ibor, Juan José. El libro de la vida sexual. Barcelona: Danae, 1968. ISBN 8470602527. 
  30. 30,0 30,1 Fonseca, Suheyla. «Um olhar crítico sobre o ativismo pedófilo» (en portuguès). Revista da Faculdade de Direito de Campos, núm. 10, juny 2007.
  31. Maggio, Edward. Private Security in the 21st Century: Concepts and Applications. Jones & Bartlett Publishers, 2011. ISBN 1449664792. 
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 Santiago, Pablo. «La pedofilia como fenómeno psiquiátrico». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, pp. 163-275. ISBN 84-95882-46-9. 
  33. Daeschner, J. R.. The History of Sex (But Not As We Know It) (en anglès). ButNotAsWeKnowIt.com. ISBN 0-9829369-0-7.. «In fact, Holland can claim to be the home of 'pedophile activism', thanks to the pioneering perversion of sexologists such as Edward Brongersma, author of Loving Boys, and Frits Bernard, who wrote Sex With Children and made his case on the American talk-show circuit.» 
  34. AMBROISE-RENDU, Anne-Claude. "La pédophilie entre les lignes". Médias, núm. 178 (en francès)
  35. Ambroise-Rendu, Anne-Claude. «Un siècle de pédophilie dans la presse (1880-2000)» (arxiu) (en francès). Le Temps des médias, núm. 1, 2003 [Consulta: 1 juny 2012].
  36. 36,0 36,1 «The Problem of Pedophilia» (en anglès). NARTH, 17-4-1998.
  37. Riegel, David. Understanding loved boys and boylovers (en anglès). Philadelphia: SafeHaven Foundation Press, 2000. 
  38. Hocquenghem, Guy; Voline, Marc. «Non à l'enfant poupée» (en anglès). Libération, 10 abril 1979 [Consulta: 1 juny 2012].
  39. «Controversial Web Site Claims to 'Out' Would-Be Child Molesters» (en anglès). ABC News, 10 gener 2005.
  40. «Web Site Hunts Pedophiles, and TV Goes Along» (en anglès). The New York Times, 13 desembre 2006.