Pedraforca
De Viquipèdia
| Pedraforca | |
|---|---|
 |
|
| Altitud: | 2.506,1[1] msnm |
| Coordenades: | 42° 14′ 13.34″ N 1° 41′ 49.89″ E |
| Serralada: | Prepirineu |
| Material de formació: | {{{Material}}} |
| Situació: | Saldes i Gósol (Berguedà) |
| Etimologia: | {{{Etimologia}}} |
| Temp. mitj. anual: | {{{Tempmitja}}} ºC |
| Amplitud tèrmica anual.: |
{{{Amplitudterm}}} ºC |
| Promig anual precipitacions: |
{{{Precipany}}} mm. |
| Balanç hídric anual: | {{{Defichidric}}} mm. |
| Prominència: | m |
| Primera ascensió: | Desconeguda |
| Ruta normal: | |
| Muntanya - Muntanyes del món - Alpinistes | |
El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya. Té una forma molt peculiar, ja que està formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l'Enforcadura). El Pollegó superior té una altitud de 2.506,1 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.475,4 metres) i el Pollegó inferior de 2444,8 m. L'Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda.
Està situat dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró i, a més, els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional.
Els pobles del voltant són Gòsol (a l'oest) i Saldes (a l'est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la província de Barcelona i la de Lleida malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.
Taula de continguts |
[edita] Localització
El massís del Pedraforca està situat al nord-oest de la comarca del Berguedà. S'hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d'Abrera a Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També podem arribar-hi venint a través de la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol (C-563).
És molt recomanable visitar el mirador de Gresolet. Es tracta d'un mirador que queda literalment penjant d'un cingle i des d'on, si el dia és clar, la vista general del paisatge és espectacular.
[edita] Geologia
[edita] Formació geològica del Pedraforca
Fa entre 230 i 144 milions d'anys que es dipositen materials del triàsic i del juràssic damunt de roques més antigues.
Fa entre 144 i 99 milions d'anys, durant el cretaci inferior, una sèrie de fractures en el terreny creen uns blocs enfonsats on es dipositen els sediments d'aquesta època, principalment calcàries i algunes margues.
Fa entre 99 i 75 milions d'anys, es dipositen els primers sediments del cretaci superior damunt dels blocs anteriors que fossilitzen les fractures.
Fa entre 75 i 69 milions d'anys, a finals del cretaci superior, s'inicia la col·lisió entre les plaques tectòniques ibèrica i europea que provoquen la formació de la serralada Pirinenca. A mesura que les dues plaques es van acostant, les falles es converteixen en encavalcaments: els materials més antics s'enfilen damunt dels sediments més moderns i es produeixen mantells de corriment. Així es forma el mantell superior del Pedraforca.
Fa entre 69 i 66 milions d'anys aquest mantell superior del Pedraforca, format per calcàries del cretaci inferior, es continua desplaçant per sobre dels materials del cretaci superior.
Fa entre 33 i 25 milions d'anys després d'un llarg període de sedimentació durant l’eocè, els materials del bloc inferior es convertiran en un nou mantell (mantell inferior del Pedraforca) i tot plegat (mantells superior i inferior) se situa damunt dels materials eocènics del Cadí.
Durant els darrers milions d'anys l'erosió dels relleus originals, amb presència de material calcari dur (pollegons) i materials margosos tous (enforcadura), han donat a la muntanya la característica silueta de forca, i les característiques tarteres situades a banda i banda de l'enforcadura.
L'observació del Pedraforca des de Saldes permet identificar clarament aquesta estructura geològica formada per tres mantells de corriment:
El mantell del Cadí es troba a la dreta del tot (nord), on hi ha la serra del Cadí. El pendent que fa la muntanya és més o menys el mateix que fan les capes, inclinades cap al sud.
Més al sud (esquerra) veiem uns materials, per sobre dels anteriors, principalment margosos amb un nivell calcari que ressalta en el relleu. Aquests materials corresponen a una sèrie que s'inicia a Gresolet, amb el triàsic, juràssic, uns 1.000 m de marges i calcàries del cretaci superior i que finalitza a Saldes amb els carbons i les argiles vermelles del garumnià . Aquestes roques són més antigues que les de la serra del Cadí i estan pel damunt, tot formant el mantell inferior del Pedraforca.
A sobre, es veu el relleu abrupte del Pedraforca. Aquest està format per argiles i guixos del triàsic, calcàries del juràssic, uns 1.000 m de calcàries i margues del cretaci inferior i un centenar de metres de calcàries del cretaci superior. Així, les roques del Pedraforca (cretaci inferior) són més antigues que les de sota (cretaci superior), cosa que implica l'existència d'una tercera unitat estructural: el mantell superior del Pedraforca.
[edita] Fauna
La diversitat de boscos i prats del massís acull una fauna rica en la qual dominen clarament les espècies pròpies dels ambients alpins i de muntanya. La proximitat de les serres del Cadí i Moixeró ha posat a disposició d'aquestes espècies importants superfícies, vitals per satisfer les seves necessitats territorials.
[edita] Ocells
Els ocells són els veritables protagonistes del massís. Destaca en primer terme el gall fer (Tetrao urogallus), molt difícil de veure pels seus hàbits solitaris i per les característiques del seu hàbitat. Un altre poblador dels boscos del Pedraforca és el picot negre (Dryocopus martius), que viu a les avetoses, als boscos de pi i a les fagedes del massís. En els cingles més frescals i humits, podem trobar el pela-roques (Tichodroma muraria), un petit ocell insectívor que s'enfila pels penya-segats de manera sorprenentment àgil. Altres espècies d'ocells sedentaris que podem trobar en els ambients alpins són la llucareta (Serinus citrinella), el trencapinyes (Loxia curvirostra), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) i la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus). Crien al massís però l'abandonen després de l'estiu la merla de pit blanc (Turdus torquatus) i la merla roquera (Monticola saxatilis). A l'estatge montà, podem trobar el pica-soques blau (Sitta europaea), la piula dels arbres (Anthus trivialis), la verderola (Emberiza citrinella), el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) i la becada (Scolopax rustica). El xoriguer gros (Falcus tinnunculus) i l'àliga marcenca (Circaetus gallicus) són rapinyaires que nien al massís, preferentment a les cingleres més inaccessibles. De nit, al fons de les valls durant els mesos d'estiu, podem trobar el petit xot (Otus scops) i un gran nombre de gamarussos (Strix aluco).
[edita] Mamífers
Cal destacar l'isard (Rupicapra pyrenaica), l'herbívor salvatge que senyoreja els cims del massís. Altres mamífers de mida menor són el conill (Oryctolagus cunniculus), l'esquirol (Sciurus vulgaris), el talpó roig (Clethrionomis glareolus) i la musaranya cuaquadrada (Sorex araneus).
Pel que fa als carnívors trobarem la guineu (Vulpes vulpes), la marta (Martes martes), la mustela (Mustela nivalis) i el gat fer (Felis silvestris).
.jpg)
[edita] Rèptils i amfibis
Cal destacar el tritó pirinenc (Euproctus asper), la salamandra (Salamandra salamandra), la granota roja (Rana temporaria), la granota vulgar (Rana perezi), el gripau comú (Bufo bufo), la serp verd-i-groga (Coluber viridiflavus) i la serp llisa (Coronella girondica).
Els terrenys oberts, forestals o pedregosos són el reialme de l'escurçó europeu (Vipera aspis), que pot ser l'espècie més perillosa de tot el massís pel verí de les seves fiblades.
[edita] Invertebrats
La presència de zones càrstiques fa força comuna l'existència d'espècies de fauna cavernícola endèmiques o rares a la resta del país. Entre els mol·luscs trobem el cargol Pyrenaearia parva.
Entre les papallones, d'excepcional interès al massís, s'hi han trobat espècies com: Aphantopus hyperantus, Aponia crataegui, Argynnis paphia, Argynnis adippe, Brintesia circe hispanica, Colias hyale, Gonepteryx cleopatra, Gonepteryx Rhamni, Inachis io, ladoga camilla, Limenitis reducta, Pandoriana pandora, Parnassius apollo, Pieris rapae, Quercusia.
[edita] Vegetació
L'alçada del massís possibilita la diferenciació de dues zones climàtiques, amb una influència determinant sobre les diverses comunitats vegetals establertes: fins a 1.500-1.700 m hi trobem un clima típic de muntanya mitjana plujosa, i per sobre d'aquell límit s'inicia el domini climàtic de la muntanya subalpina.
Les precipitacions es concentren en els mesos d'estiu, amb mitjanes anuals per sobre dels 1.100 mm. Les nevades no són abundants, si bé els cims del massís romanen nevats durant l'hivern.
Pel que fa a les temperatures, a les valls la mitjana anual se situa entre els 10 i els 12º C, mitjana que es redueix sensiblement en augmentar la cota.
[edita] L'Alpí
(per damunt dels 2.300 m)
Les dures condicions climàtiques impossibiliten el desenvolupament de la vegetació arbòria i arbustiva, però en canvi a les formacions rocoses i a les tarteres hi creix una vegetació adaptada a aquest ambient fred i rocallós com l’orella d’ós (Ramonda myconi), pròpia de l'era terciària (fa uns 25 milions d'anys), la corona de rei (Saxifraga longifolia) espècie endèmica del Pirineu calcari que hi va arribar durant les primeres glaciacions, ara fa un milió d'anys. Altres espècies destacables són el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), la lluqueta de roca (Globularia cordifolia ssp repens) o la falguera (Woodsia glabella ssp pulchella).
[edita] El Subalpí
(1.700 - 2.300 m)
Són boscos sempre verds i majestuosos de coníferes formats per avets (Abies alba) i pinedes de pi negre (Pinus uncinata) amb sotabosc de boix (Buxus sempervirens) o neret (Rhododendrom ferrugineum), el·lèbor verd (Helleborus viridis), pulsatil·la blanca (Anemone alpina), te de bosc (Cruciata glabra), etc.
[edita] El Montà
(per sota dels 1.700 m)
Format, sobretot, per la roureda de roure martinenc (Quercus humilis) que ocupa gran part dels vessants acompanyat per blada (Acer opalus), boix (Buxus sempervirens), corner (Amelanchier ovalis), avellaner (Corylus avellana), arç blanc (Crataegus monogyna), ginebre (Juniperus communis), marxívol (Helleborus foetidus), roser caní (Rosa canina) i herba fetgera (Anemone hepatica) entre d'altres.
A la zona de l'obaga de Gresolet, el faig (Fagus sylvatica) intenta guanyar les zones més humides i desplaçar l'avet (Abies alba) i el pi negre (Pinus uncinata) . Ací i allà, hi creix el pi roig (Pinus sylvestris) estès arran de l'explotació de la fusta.
[edita] Excursionisme
El Pedraforca és una de les muntanyes mítiques dels excursionistes i, sobretot, dels escaladors, ja que als temps heroics dels inicis de l'escalada a Catalunya, les dificultats de la cara nord a l'hivern en feien l'ascensió una gesta comparable a les més famoses escalades hivernals dels Alps.
Tot i això, també hi ha itineraris per pujar caminant (o amb alguna grimpada fàcil) als principals cims, tant els dos pollegons com al Calderer.[2] El més visitat és el Pollegó superior, i les principals vies d'ascensió que hi duen són:
- Des de Gósol, pel camí de la clota, el bosc de la Tossa i la Tartera.
- També des de Gósol, seguint el tram del GR-107 fins a Font Terrers i anant per Set-Fonts i la Canal del Verdet.
- Des del Refugi Lluís Estasen, també seguint la Canal de Verdet.
Les excursions al Pedraforca cal planificar-les molt bé, l'accessibilitat no és fàcil i per pujar-hi cal estar mínimament preparat tenint en compte diversos aspectes:
- Preparació física personal.
- Portar equipament adequat i alimentació i beguda (no hi ha fonts).
- Tenir en compte els canvis de temps.
[edita] Escalada
La paret nord del Pollegó superior va ser l'objectiu principal. Així, a principi de segle, en Lluís Estasen i altres companys varen anar solcant les rutes més evidents, com la bretxa occidental del Pollegó inferior o la canal Roja i la via de la Grallera al Pollegó superior.
La via Estasen, oberta el 30 de juny de 1928, va ser el tret de sortida que obria l'època de descoberta i realització de les vies de la muralla nord del Pollegó superior i de les parets del Pollegó inferior.
Actualment, hi ha obertes més d'un centenar de vies repartides principalment entre la paret nord del Pollegó superior i la paret sud del Pollegó inferior. En el vessant nord l'escalada s'ha d'aprofitar les abundants fissures, xemeneies i relleixos,mentre que en el vessant sud es tracta sobretot d'escalada de placa sobre una roca compacta i adherent.
Darrerament, s'ha explorat la muralla sud del Roget, a la base del Pollegó inferior que s'han equipat segons la mentalitat de l'escalada esportiva d'alta dificultat.
[edita] Llegendes
Hi ha moltes llegendes al voltant de la muntanya del Pedraforca, i per això ha estat i és considerada una muntanya màgica.
Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reuneixen al Pedraforca (a Pedraforca, com diuen els habitants de l'indret) i salten i ballen per sobre de les argelagues.
Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.
[edita] Enllaços
- Plana del Parc Natural del Massís del Pedraforca
- Refugi Lluís Estasen
- Plana en anglès sobre el Pedraforca
[edita] Referències
- ↑ Institut Cartogràfic de Catalunya. Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000
- ↑ JOLÍS, A., SIMÓ, M.A. Alt Berguedà i Cardener 3a ed. Barcelona, 1965 (1a ed. 1950). Centre Excursionista de Catalunya
|
|||||||||
