Pedro Antonio de Alarcón

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pedro Antonio de Alarcón
Pedro Antonio de Alarcón.jpg
Naixement 10 de març de 1833
Guadix
Mort 19 de juliol de 1891 (als 58 anys)
Madrid
Activitat Escriptor
Pedro Antonio de Alarcón

Pedro Antonio de Alarcón y Ariza (Guadix, Granada, 10 de març del 1833 – † Valdemoro, 19 de juliol del 1891) fou un escriptor espanyol que va pertànyer al moviment realista[1] sent un dels autors més destacats d'aquest moviment, el qual trenca i posa fi amb els tòpics del romanticisme.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Pedro Antonio d'Alarcón va tenir una intensa vida ideològica; com els seus personatges, va evolucionar de les idees liberals i revolucionàries a posicions més tradicionalistes. Encara que la seva família provenia de classe alta era més aviat humil, encara que no tant com per a no poder permetre's enviar-lo a estudiar Dret en la Universitat de Granada, carrera que va abandonar prompte per iniciar-se en l'eclesiàstica. Allò tampoc li va satisfer i va abandonar en 1853 per marxar a Cadis, on fundà El Eco de Occidente, al costat de Torcuato Tárrago i Mateos, iniciant la seva carrera periodística en l'adreça d'aquest periòdic.

Alarcón escrivia des de la seva adolescència, citant-se a Isidro Cepero com l'instigador principal de la seva inquietud literària. La seva primera obra narrativa, El final de Norma, va ser composta als 18 anys i publicada en 1855. Les seves inquietuds li van portar a integrar-se en el grup que es va anomena La Cuerda granadina.

Es va traslladar en 1854 a Madrid, molest amb l'entorn reaccionari de Granada. Allí crea un periòdic satíric, El Látigo, que també dirigeix, de cert èxit, amb ideologia antimonàrquica, republicana i revolucionària. Era un clar hereu de la seva experiència en El ressò d'Occident.

En 1857, escriu El fill pròdig, drama de gran èxit. També en 1857 comença a publicar relats i articles de viatges en la publicació madrilenya El Museo Universal. Més tard intervé com a soldat i periodista en la guerra d'Àfrica, recollint tot el que esdevenia en la campanya i en la seva vida allí i que després manava al seu editor en una sèrie d'articles, que es van recollir sota el títol de Diari d'un testimoni de la guerra d'Àfrica, en 1859; aquest llibre és especialment apreciat pel seu gran i prolixa descripció de la vida militar.

Més endavant va treballar la literatura de viatges, explicant en diversos articles els seus viatges per Itàlia (recollits en De Madrid a Nàpols, 1861) i la seva comarca natal (La Alpujarra, 1873), en els quals el realisme de les descripcions contrasta amb la il·lusió d'una prosa que narra el proper i desconegut. Aquests articles depassen l'interès merament periodístic, constituint un exemple per a tota la literatura de viatges posterior.

En 1865 es va casar amb Paulina Contreras Rodríguez en Granada, del matrimoni del qual van néixer cinc fills, dos xiquets i tres xiquetes. Els homes van morir a Madrid en els anys de la guerra civil, igual que dues de les filles, casant-se l'única que va sobreviure, Carmen d'Alarcón Contreras, amb Miguel Valentín Gamazo, del matrimoni de la qual van tenir tres fills: María del Carmen, María del Pilar i Miguel Valentín d'Alarcón, que va morir a Madrid el 4 de maig de 2000, sent l'últim descendent directe de Pedro Antonio d'Alarcón, doncs va morir solter i sense que se sàpiga que tingués descendència.

Com a integrant de la Unió Liberal va ostentar diversos càrrecs, sent el més important el de conseller d'estat amb Alfons XII d'Espanya, en 1875, sent també diputat, senador i ambaixador en Noruega i Suècia. A més va ser acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1877. Cap a 1887, convençut que en el camí del realisme ho havia donat tot, es va condemnar al silenci.

Trajectòria literària[modifica | modifica el codi]

La seua primera obra narrativa va ser El final de Norma, que fou publicada en 1855. Va començar a escriure relats breus de molt acusats trets romàntics cap a 1852; alguns d'ells, entroncats amb el costumisme andalús, revelaven l'influx de Fernán Caballero, però uns altres demostren l'empremta d'una atenta lectura de Edgar Allan Poe, de qui va introduir el relat policial amb la seva novel·la El Clau, encara que també va compondre relats gòtics o de terror a semblança del seu model. Des de 1860 fins a 1874 va agregar als relats la redacció de llibres de viatges. Aquests últims són Diario de un testimonio de la guerra de África (1859), De Madrid a Nápoles (1861) i La Alpujarra (1873), que suposen ja un acostament al realisme. En 1874 va publicar El sombrero de tres picos, informal visió del tema tradicional del moliner d'Arcs i la seva bella esposa perseguida pel corregidor. Va recollir els seus articles costumistes en Coses que van ser (1871) i els seus poemes juvenils en Poesies. També va intentar amb el teatre amb el seu drama El fill pròdig, estrenat en 1875.

En el Diari d'un testimoni de la guerra d'Àfrica revela el seu talent descriptiu, present també en les anotacions del viatge per França, Suïssa i Itàlia i en La Alpujarra, on aconsegueix inserir la viva realitat en la història gairebé llegendària de les seves revoltes morisques. Entre 1874 i 1882 van aparèixer les seves obres més conegudes i famoses: els contes i les novel·les curtes i extenses. Els relats breus abasten les Narracions inversemblants, sota el ja esmentat influx de Poe als Contes amatoris, que se situen entre la sensibleria i el misteri policíac, destacant El Clavo i La comendadora. Una altra recopilació són les seves Historietes nacionals, de profund arrelament popular i que entronquen amb obres similars de Fernán Caballero i Honoré de Balzac i van des del tema heroic de la resistència als invasors francesos fins al popularisme èpic dels bandolers.

En 1875 apareix L'escàndol, que uneix el tema religiós a la crítica social. Ofereix una galeria romàntica de personatges, des del somiador i enigmàtic Lázaro fins al voluble Diego. El protagonista de la novel·la, víctima de les seues malifetes de jove, aprèn a assumir el seu passat millor que a pretendre ocultar-ho amb mentides burgeses. Prosseguint aquesta vena moralista, l'autor va seguir la trajectòria iniciada amb dues obres més, El nen de la bola (1878) i La Pròdiga (1880), un al·legat contra la corrupció dels costums. Poc després va publicar El capità Verí (1881)

Pedro Antonio d'Alarcón és abans que res un habilíssim narrador: sap com ningú interessar amb una història; en els seus llibres l'acció mai decau i, encara que el marc espai-temporal de les seves novel·les sol ser d'estil realista, els seus personatges són en el fons romàntics; en el curs de la seua producció novel·lística es va convertint en un moralista.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Cuentos amatorios.
  • El final de Norma: novela (1855).
  • Descubrimiento y paso del cabo de Buena Esperanza (1857).
  • Diario de un testigo de la Guerra de África (1859).
  • De Madrid a Nápoles (1861).
  • Dos ángeles caídos y otros escritos olvidados.
  • El amigo de la muerte: cuento fantástico (1852).
  • El año en Spitzberg.
  • El capitán Veneno: novela.
  • El clavo.
  • La Alpujarra: sesenta leguas a caballo precedidas de seis en diligencia (1873)
  • El sombrero de tres picos: novela corta (1874).
  • El escándalo (1875) traduïda l'alemany per Everart Vogel el 1904
  • Amores y amoríos: historietas en prosa y verso (1875).
  • El extranjero.
  • El niño de la Bola (1880).
  • Historietas nacionales.
  • Juicios literarios y artísticos.
  • La Comendadora.
  • La mujer alta: cuento de miedo.
  • La pródiga
  • Lo que se oye desde una silla del Prado.
  • Los ojos negros.
  • Los seis velos.
  • Moros y cristianos.
  • Narraciones inverosímiles.
  • Obras literarias de Pedro Antonio de Alarcón. Volumen 1
  • Obras literarias de Pedro Antonio de Alarcón. Volumen 2
  • Obras literarias de Pedro Antonio de Alarcón. Volumen 3
  • Poesías serias y humorísticas
  • Soy, tengo y quiero.
  • Viajes por España (1883).
  • Últimos escritos.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gutiérrez Carbajo, Francisco. Movimientos y épocas literarias (en castellà). UNER, p. 150. ISBN 8436265084. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]