Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escut del marquesat de los Vélez

Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, cinquè marquès de los Vélez, i gran d'Espanya[1] (Mula, Múrcia, 1602 - Palerm, Sicília, 1647). Fou un noble i militar castellà.

Era besnét de Lluís de Requesens i Zúñiga. Casat en primeres núpcies amb Ana Girón Enríquez de Ribera,[2] amb qui tingué un fill: Luis Francisco Fajardo, primer marquès de Martorell (nat el 1637 i mort jove).[1] De segones núpcies casà amb María Engracia de Toledo i Portugal, després de restar viuda nodrissa del rei, que morí el 1696 i amb la que tingué 4 fills:

  • Pedro Fajardo, carmelita descalç
  • Fernando Joaquín, sisè marquès de los Vélez
  • José Fajardo, comendador de Castellanos, (Palerm, 1647 - Embarcat, guerrejant contra els turcs, 1670)
  • María Teresa, setena marquesa de los Vélez

Entre els seus càrrecs i títols fou el quart marquès de Molina, senyor de Mula, Lebrilla, Alhama, Benitaglar, Castellvell de Rosanes, Sant Andreu y Molins de Rei, Adelantado mayor i capità general del regne de Múrcia, alcaide de Lorca, Virrei d'Aragó, Navarra, Catalunya (durant la Guerra dels Segadors) i Sicília, ambaixador a Roma, president del Consell d'Indies, i administrador con goce de frutos de la encomienda del Moral. Fou virrei de València entre el 1631 i el 1635, quan va ser nomenat lloctinent d'Aragó, fins al 1638.[1]

El 1640, Gaspar de Guzmán y Pimentel, el comte-duc d'Olivares, el nomenà virrei de Catalunya i cap de l'exèrcit de Felip IV de Castella. El 1641, Fajardo entrà a Catalunya per a recuperar-la, enfrontant-se a les institucions catalanes encapçalades pel President de la Generalitat Pau Claris (Guerra dels Segadors o Guerra de Separació de Catalunya), les quals havien cercat el suport militar i polític de la monarquia francesa. L'exèrcit castellà, amb nombroses tropes auxiliars d'altres nacionalitats (portuguesos, italians, etc.), després d'avançar amb èxit de Tortosa a Tarragona tot reprimint la resistència que trobaren amb actes de crueltat i vencent de nou a la Batalla de Martorell, fou finalment derrotat en l'intent de setge de la ciutat de Barcelona a la batalla de Montjuïc el 26 de gener del 1641, havent de retirar-se a Tarragona. La derrota li va costar la destitució, sent rellevat per Federico Colonna, assetjat durant mesos a la ciutat.[3]

Enviat d'ambaixador a Roma, fou nomenat virrei de Sicília el 1644, on hagué de reprimir la revolta de Giuseppe d'Alessi el 1647.


Precedit per:
Garcia Gil de Manrique i Maldonado
Virrei de Catalunya
1640 - 1641
Succeït per:
Federico Colonna
Precedit per:
Luis Fajardo y Requeséns
Virrei de València
1631-1635
Succeït per:
Fernando de Borja y de Aragón


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Genealogia dels "Grandes de España"
  2. (castellà) Grandes de España [1]
  3. Grau, Jaume. «Pau Claris. Una vida amb misteris». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.54-57. ISSN: 1695-2014.