Pel·lícula en color

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Capes d'una pel·lícula fotogràfica en color.

Parlem de la Pel·lícula d'imatges en moviment de color, i ens referim a que la visualització de la pel·lícula és en color. Les primeres pel·lícules van ser fetes amb emulsió fotogràfica d'halur de plata sobre en una base clara. La imatge resultant es projecta en una gamma dels negres als blancs, depenent de la intensitat lluminosa de la matèria original que envia llum a la pel·lícula.

Amb la pel·lícula en color del cinema, no només és la luminància d'un objecte registrat, la que provoca canvis químics. També el color de la matèria. Certs intervals de longitud d'ona creen canvis a l'emulsió fotosensible. Tant si el color és fotografiat en peces separades de la pel·lícula o dins de la mateixa emulsió complexa, sempre la fotografia –enregistrament- en color és resultat de la superposició de diverses parts discretes d'espectre lluminós.

Les imatges més antigues en moviment van ser d'emulsió ortocromàtica amb la qual el cian era registrat (blau i verd), però no la llum vermella. Hom conserva més existències de pel·lícules que enregistraven les tres longituds d'ona més significatives de la llum. Es tracta de la pel·lícula pancromàtica, utilitzada posteriorment.

Tintatge i acolorit manual[modifica | modifica el codi]

La producció de pel·lícula ortocromàtica va obstaculitzar la fotografia en color en els seus inicis. Per això les primeres pel·lícules de color van requerir l'ús de colorants basats en l'anilina, amb la finalitat de crear un color artificial. Les pel·lícules acolorides a mà van començar el 1895 amb la “Dança d'Anabelle”, que Thomas Edison exhibia pel seu kinetoscopi als espectadors.

Molts dels directors de cinema durant els deu primers anys d'existència de la pel·lícula flexible també utilitzaren aquest mètode en alguna mesura. Georges Méliès oferia pintades a mà versions de les seves pròpies pel·lícules amb un cost addicional sobre les versions en blanc i negre, inclòs els novells efectes visuals de la seua "Li Voyage dans la Lune - Un viatge a la Lluna" (1902). La pel·lícula va tenir diverses parts pintades a mà fotograma a fotograma per vint dones a Mont-Real[1] en un mètode de producció en línia.[2]

El primer procés d'acoloriment per plantilla d'èxit comercial va ser introduït el 1905 per Pathé Frères. Pathé Color (reanomenat Pathéchrome en 1929). Es va convertir en un dels sistemes de plantilla més precisos i fiables per pintar. Incorporava una impressió original d'una pel·lícula amb seccions tallades per pantògraf en les àrees apropiades perquè fins a sis colors foren aplicats[1] per una màquina amb rodets de vellut xops de tinta.[3] Després que una llarga plantilla s'haguera fet per a tota la pel·lícula, era posada en contacte amb la pel·lícula impresa per la llum que havia de ser acolorida i es feia passar a gran velocitat (9 metres per minut) a través de la màquina de tintar. El procés es repeteia per a cada conjunt de plantilles que correspon a un color diferent. El 1910, Pathé tenia més de 400 dones llogades com plantilleres a la seua factoria de Vincennes. L'empresa Pathéchrome va continuar la producció al llarg de la dècada de 1930.[1]

Una tècnica més comuna va sorgir en la dècada de 1910 a principis coneguda com a tenyit de pel·lícula, un procés en què, o bé l'emulsió o la pel·lícula base es tenyeix, donant la imatge un color monocromàtic . Aquest procés va ser molt popular durant l'era del cinema mut, amb colors específics utilitzats per certs efectes narratius (vermell per a les escenes amb foc o la llum del foc, blau per a la nit, etc.).[2]

Un procés complementari, anomenat toning -tonificació-, substitueix les partícules d'argent sobre la pel·lícula per sals metàl·liques o colorants mordents. Això crea un efecte de color en què les parts fosques de la imatge se substitueixen amb un color (per exemple, blau i blanc en lloc d'en blanc i negre). Tintatge i toning es van aplicar a vegades junts.[2]

Als Estats Units, Sant Lluís, el gravador Max Handschiegl i el cinematògraf Alvin Wyckoff van crear el Handschiegl Color Process, un procés de tinció per plantilla utilitzat per primera vegada en Joan the Woman (1917), dirigida per Cecil B. DeMille, i adoptat en les seqüències d'efectes especials per a pel·lícules com El Fantasma de l'Òpera (1925). El procés emprava els principis de la litografia de tres colors per tenyir les pel·lícules a màquina.[1]

Eastman Kodak va introduir el seu propi sistema de pre-tenyit de pel·lícules que després es visionen en negre i blanc anomenat Sonochrome el 1929. La línia Sonochrome presentava pel·lícules tintades en disset diferents colors incloent Peachblow, Inferno, Candle Flame, Sunshine, Purple Haze, Firelight, Azure, Nocturne, Verdante, Aquagreen,[4] Caprice, Fleur de Lis, Rose Dorée, i la plata de densitat neutra, que evitava que la pantalla es esdevingués excessivament brillant quan es canviava d'una escena amb predomini de negre a una escena clara.[1]

Tints i tonificació es van seguir utilitzant fins ben entrada l'era del so. En els anys 30 i 40, algunes pel·lícules “western” van ser processades en una solució de to sèpia per evocar la sensació de fotografies antigues de l'època. El Tintatge es va usar tan tard com 1951 per la pel·lícula de ciència-ficció Lost Continent, del cineasta Sam Newfield per a les seqüències del món verd perdut. Alfred Hitchcock va utilitzar una forma d'acoloriment a mà per a pintar l'explosió roja-ataronjada d'una pistola a l'audiència de Spellbound (1945).[1] Sonochrome de Kodak i similars pel·lícules pre-tenyides encara estaven en producció fins a la dècada de 1970 i van ser utilitzats normalment per a tràilers i altres anuncis teatrals personalitzats.

Física de la llum i el color[modifica | modifica el codi]

Els principis en els quals es basa la fotografia en color van ser proposats per primera vegada pel físic escocès James Clerk Maxwell en 1855 i presentat a la Royal Society a Londres el 1861.[1] En aquest moment, se sabia que la llum abasta un espectre de longituds d'ona diferents que es perceben com a diferents colors, ja que són absorbits i reflectits pels objectes naturals. Maxwell va descobrir que tots els colors naturals d'aquest espectre es poden reproduir amb una combinació additiva de tres colors primaris - vermell, verd i blau - que, barrejats entre si en la mateixa proporció, produeixen llum blanca.[1]

Entre 1900 i 1935, desenes de sistemes de colors naturals s'introduïren, encara que només uns pocs van tenir èxit.[4]

Color additiu[modifica | modifica el codi]

Els primers sistemes de color que va aparèixer en el cinema van ser de color additiu El color additiu era pràctic perquè no calien existències de color especial. Les Pel·lícules en blanc i negre podrien ser processades i utilitzades tant en la filmació com en la projecció. Els diferents sistemes additius implicaven l'ús de filtres de color tant en la càmera de cinema com en el projector de pel·lícules. El color additiu afegeix llums dels colors primaris en diferents proporcions a la imatge projectada. A causa de la quantitat limitada d'espai per gravar imatges a la pel·lícula, i més tard a causa de la manca d'una càmera que pogués gravar més de dues tires de pel·lícula al mateix temps, els sistemes de moviment més primerencs d'imatge en color es componien de dos colors, sovint de color vermell i verd o vermell i blau.[2]

El color pràctic en la indústria del cinema va començar amb Kinemacolor, per primera vegada el 1906.[3] Aquest era un sistema de dos colors creats a Anglaterra per Edward R. Turner i George Albert Smith, i promogut pel pioner cinematògraf Charles Urban amb la seua firma 'The Charles Urban Trading Company' en 1908. S'utilitza per un seguit de films com el documentalWith Our King and Queen Through India , qual representa la Delhi Durbar (també conegut comoThe Durbar at Delhi, 1912) que va ser filmat al desembre de 1911. El procés de Kinemacolor consistia a alternar fotogrames de la pel·lícula de blanc i negre especialment sensibilitzats que es van fotografiant a 32 quadres per segon a través d'un filtre rotatiu amb alternança de zones de color vermell i verd. La pel·lícula es va imprimir i projectar llavors a través del mateix filtre rotatiu de color vermell i verd a la mateixa velocitat. El sentit del color es va aconseguir mitjançant una combinació d'imatges separades alternativament en vermell i verd i la persistència de la visió de l'espectador.[2][5]

William Friese-Greene va inventar un altre sistema de color additiu anomenat Biocolour, que va ser desenvolupat pel seu fill Claude Friese-Greene després de la mort de William el 1921. William demandà George Albert Smith, al·legant que el procés de Kinemacolor havia infringit les patents de la seva Bioschemes, Ltd, com a conseqüència, la patent de Smith va ser revocada el .[1] Both Kinemacolor and Biocolour had problems with "fringing" or "haloing" of the image, due to the separate red and green images not fully matching up.[1]

L'inventor francès Luis Dufay desenvolupà Dufaycolor el 1931, que era una pel·lícula reversible (que produeix una imatge positiva en l'original de càmera) que utilitzà un mosaic de petits elements de filtre dels colors primaris entre l'emulsió i la base de la pel·lícula. .[3]

Per la naturalesa dels sistemes, el color additiu no era econòmic. A causa dels filtres utilitzats per projectar les pel·lícules, es requeria més llum de la que es projectava generalment a la pantalla, donant com a resultat una imatge més fosca que la imatge mitjana de les projeccions en blanc i negre. Com més gran era la pantalla, més obscura resultava la imatge. Per aquest i altres seguits de motius, els processos de color additiu per a imatges en moviment va créixer en l'època de la Segona Guerra Mundial, generant una variació dels sistemes de coloració additiva que s'empren per a tots els sistemes de visualització a color de vídeoreproducció, i monitors informàtics d'avui.[2]

Color substractiu[modifica | modifica el codi]

El primer sistema satisfactori per la indústria de color substractiu va començar amb el sistema Kodachrome de la firma Kodak. Amb pel·lícula duplicada, els enregistraments vermell i verd podien ser exposats. Per la cloració eliminativa de la plata i la seva substitució amb el tint de color, va poder ser obtinguda una imatge en color. El primer film narratiu amb el sistema de Kodak va ser un curtmetratge titulat Concerning $1000 en 1916.

Kodachrome, però, no troba molt ús en el mercat comercial, i el primer procés substractiu de color de veritable èxit va ser Prizma, de William Van Doren Kelley[6] un procés de color precoç, que es va introduir per primera vegada en el American Museum of Natural History a Nova York el 8 de febrer de 1917. .[7][8] Prizma va començar el 1916 com un sistema additiu similar a Kinemacolor. No obstant això, després de 1917, Kelley va reinventar el procés com un de color substractiu, amb diversos anys de pel·lícules curtes i relats de viatges, com ara Everywhere With Prizma (1919) A Prizma Color Visit to Catalina (1919), el documental Bali the Unknown (1921 ), The Glorious Adventure ( 1922) i Venus of the South Seas (1924).

La invenció de Prizma va portar a una sèrie de processos de color similarment impresos. Tots ells utilitzaven dues tires de pel·lícula corrent per la càmera, una enregistrant les games de color roig, i l'altra enregistrant les radiacions blau-verdoses. Amb els negatius en blanc i negre en una pel·lícula duplicada, les imatges en color tenien una tonalitat rogenca-blavosa, creant una làmina plàstica amb comportament substractiu respecte al tipus de color.

Leon Forrest Douglass (1869-1940), fundador de Victor Records, va desenvolupar un sistema que ell va anomenar NaturalColor, i va mostrar per primera vegada una breu pel·lícula per provar el procés el 15 de maig 1917 a la seva casa a Sant Rafael, Califòrnia. L'única pel·lícula que se sap que s'ha fet en aquest procés, és Cupido Angling ( 1918) - protagonitzada per Ruth Roland i amb aparicions de Mary Pickford i Douglas Fairbanks - va ser filmada a la zona del Llac Lagunitas del comtat de Marin, Califòrnia[9]

Després d'experimentar amb mètodes més avançats dels sistemes d'additius (incloent una càmera de filmació amb sengles obertures (una amb un filtre vermell, l'altra amb el verd) des de 1915 fins 1921, el Dr Herbert Kalmus, el Dr Daniel Comstock, i el mecànic W. Burton Wescott (qui va deixar la companyia en 1921) van desenvolupar el sistema de color sustractiu per Technicolor. Aquest sistema utilitza un divisor de feix en una cambra especialment modificada per enviar les ones vermelles i les ones de llum verda a negatius separats de pel·lícula de negre i blanc. A partir d'aquests negatius, dues impressions eren fetes amb material de pel·lícula amb la meitat del gruix de la base normal, que van ser entonades en conseqüència: una roja, l'altra verda. .[3] Després les dues pel·lícules es van cimentar juntes, base amb base, en una sola tira de pel·lícula La primera pel·lícula amb aquest procés Toll of the Sea(1922), protagonitzada per Anna May Wong Potser la pel·lícula més ambiciosa feta amb aquest procésEl Pirata Negre ( 1926), protagonitzada i produïda per Douglas Fairbanks i dirigida per Albert Parker. El sistema va ser perfeccionat amb la incorporació d'imbibició de tint, la qual cosa va permetre la transferència de les dues matrius de tinció en una sola impressió, evitant així els problemes d'unir dues impressions de nou cap enrere i permetent diverses impressions creades a partir d'un sol parell de matrius –copiat més fàcil-.[2]

El sistema de Technicolor va ser molt popular durant diversos anys, però va ser un procés molt costós: disparant el cost, tres vegades més gran que els costos de la fotografia en blanc i negre. Així mateix la impressió no era més barata que en sistemes competidors. El 1932, la fotografia en color en general havia estat gairebé abandonada pels grans estudis, fins que Technicolor desenvolupà un nou avanç per registrar els tres colors primaris. Utilitzant un dicroic especial divisor de feix lluminós equipat amb dos prismes de 45 graus en forma d'un cub, el raig de llum incident de la lent va ser desviat pels prismes i es va dividir en dos camins per exposar a cada un, tres negatius en blanc i negre (cadascun per a registrar les densitats de vermell, verd i blau).[10]

Els tres negatius es van imprimir a continuació a matrius de gelatina, a les quals la imatge es blanquejava completament, rentant la plata i deixant només el registre de gelatina de la imatge. Un receptor d'impressions que aconsegueix una densitat d'impressió 50% dels negatius en blanc i negre per a la tira de registre de color verd, incloent-hi la banda sonora, va ser colpejat i tractat amb mordents de tinció per ajudar en el procés de imbibició (aquesta capa "negra" era discontinua a començaments de la dècada dels 1940). Les matrius de cada tira es van recobrir amb el seu tint complementari (groc, cian o magenta), i després successivament cada un posat en contacte a alta pressió amb el receptor, el qual beuria i mantindria els tints que en conjunt serien capaços de donar un espectre més ampli de colors que les tecnologies anteriors.[11] La primera pel·lícula d'animació amb el sistema de tres colors (també anomenada de tres bandes) és de Walt Disney : Flowers and Trees(1932). El primer curtmetratge d'acció real fou La Cucaracha (1934), i el primer film va ser Becky Sharp (1935).[3]

Hi va haver altres processos substractius, incloent Gasparcolor, un sistema d'una sola tira de 3 colors desenvolupat en 1933 pel químic hongarès Dr. Bela Gaspar.[12]

El veritable impuls per a les pel·lícules en color, i el canvi gairebé immediat de la producció en blanc i negre a gairebé totes les pel·lícules de color, va ser promogut pel predomini de la televisió en la dècada de 1950. El 1947, només el 12 per cent de les pel·lícules americanes es van fer en color. El 1954, aquest nombre va augmentar a més del 50 per cent.[1] L'augment de pel·lícules en color es va veure afavorit també per la ruptura del quasi monopoli de Technicolor en el medi. El 1947, el Departament de Justícia dels Estats Units va presentar una demanda antimonopoli en contra de l'estatus de Technicolor respecte a la cinematografia en color (tot i que els processos de rivals com el Cinecolor i TruColor eren d'ús general). El 1950, un tribunal federal va ordenar Technicolor a assignar un nombre de les seves càmeres de tres tires per a l'ús d'estudis independents i cineastes. Encara que això certament afectà Technicolor, la seva ruïna real va ser la invenció de la Eastmancolor aquest mateix any.[1]

Pel·lícula de color Monopack[modifica | modifica el codi]

Una pel·lícula de 35 mm sense desenvolupar el color negatiu

La pel·lícula en color moderna es basa en el sistema de color substractiu, que filtra els colors de la llum blanca a través de capes tenyides o sensibles al color dins d'una sola tira de pel·lícula. Un color substractiu (cian, magenta, groc) és el que queda quan un dels colors additius primaris (vermell, verd, blau) s'ha eliminat de la gamma. La pel·lícula de color Eastman Kodak monopack color incorporà tres capes separades d'emulsions fotosensibles en una tira de pel·lícula. Kodachrome va ser la primera aplicació amb èxit comercial de la pel·lícula monopack de múltiples capes, introduïda en 1935. .[13]

Eastmancolor, introduït a 1950, ,[14] va ser el primer film econòmicament productiu de Kodak, amb sola tira de 35 mm i sistema de gravació en negatiu incorporat en una tira de pel·lícula. Aquesta fotografia va deixar la de tres tires de color relativament obsoleta, tot i que, per als primers anys, el control de qualitat de Technicolor en la impressió de colors produïts que eren més precisos que la pel·lícula monopack i la impressió del tint de transferència mantindrà el seu color molt més que una impressió d'Eastman, que s'esvaeixen amb el temps, sobretot a causa del processament poc curós i emmagatzematge inadequat.[4] El primer llargmetratge comercial per a ús Eastman va ser el documentalRoyal Journey, llançat al desembre de 1951.[14] Els estudis de Hollywood va esperar fins que una versió millorada del negatiu Eastmancolor va sortir el 1952 abans d'usar-lo.

Technicolor va seguir oferint el procés d'impressió d'imbibició de tint per pel·lícules destinades a la projecció fins a 1975, i encara que sigui breument el va reviure el 1998. Com un format d'arxiu, les impressions Technicolor són un dels processos d'impressió en color més estable creat mai, i si es processa amb cura suficient s'estima que les pel·lícules conserven el seu color durant segles.[15] Amb la introducció de les pel·lícules “low fade” (LPP) –baix destintat- emmagatzemades de forma adequada (a 7 °C i 25 per cent d'humitat relativa) les pel·lícules monopack de color s'espera que durin, sense decoloració, una quantitat similar de temps. La transparència de la pel·lícula Kodachrome emmagatzemada a (-18 °C) es preveu que tingui una vida similar en el temps sense notable deteriorament de la imatge. Inadequadament emmagatzemada, una pel·lícula monopack en color d'abans de 1983 pot incórrer en una pèrdua del 30 per cent d'imatge en tan sols 25 anys.[16]

Com funcionen les pel·lícules modernes en color[modifica | modifica el codi]

Una representació de les capes dins d'una peça de negatiu revelat de pel·lícula moderna a color de 35 mm. Un cop revelada la pel·lícula, els acobladors de colorant en el blau, verd, i vermell de les respectives capes sensibles, canvien els cristalls d'halur de plata als colors complementaris (groc, magenta i cian). La pel·lícula es compon de (A) acabat transparent de protecció, (B) filtre d'UV, (C) "ràpid" Capa blava "ràpida", (D) Capa blava "Lenta", (E) Filtre groc per tallar tota la llum blava que travessa (F) Capa verda "ràpida", (G) Capa verda "Lenta", (H) Capa Intermèdia (subbing), (I) Capa vermella "ràpida", (J) Capa vermella "lenta", (K): Base transparent de triacetat, i (L) Capa antihalo (real-jet).

La pel·lícula moderna de cinema a color es compon de moltes capes diferents, totes treballant conjuntament per crear la imatge en color. En les pel·lícules negatives de color, hi ha tres capes de colors principals: el registre blau, registre de verd i vermell de gravació, cada una formada per dues capes separades que contenen cristalls d'halur de plata i el acobladors de tint. Una representació de la secció transversal d'un tros de pel·lícula negativa en color revelada es mostra a la figura de la dreta. Cada capa de la pel·lícula és tan prima que la combinació de totes les capes, a més de la base de triacetat i el suport antihalo, fa menys de 0,0003 " (8 micres) de gruix.[17] Els tres registres de color s'apilen com es mostra a la dreta amb un filtre UV en la part superior per evitar la radiació ultraviolada no visible de l'exposició dels cristalls d'halur de plata, que són naturalment sensibles a la llum UV. A continuació es mostren les capes ràpides i lentes sensibles al blau, que, quan es desenvolupen, formen la imatge latent. Quan el cristalls d'halur de plata exposats canvien químicament, s'associen amb un gra de tint del seu color complementari. Això constitueix un "núvol" de colorant (com una gota d'aigua sobre una tovallola de paper) el creixement del qual es limita amb els acobladors de desenvolupament de l'inhibidor d'alliberament (DIR, en anglès), que també serveixen per afinar la nitidesa de la imatge processada en limitar la mida dels núvols de colorant. Els núvols colorants formats a la capa blava són en realitat grocs (el color oposat o complementari al blau).[18] Hi ha dues capes per a cada color, una "ràpida" i un "lenta". La capa ràpida conté grans de més diàmetre que són més sensibles a la llum que la capa lenta, que té un gra més fi i és menys sensible a la llum. Els cristalls d'halur de plata són naturalment sensibles a la llum blava, de manera que les capes blaves són a la part superior de la pel·lícula i van seguides immediatament d'un filtre groc, que atura tota la gamma de blau que passa a través de les capes verdes i vermelles i lliura els cristalls de l'exposició addicional. A continuació hi ha el registre sensible al vermell (que forma colorants cian, quan ha incidit la llum), i, a la part inferior, el registre sensible al verd, que forma colorants magenta, després d'incidir-hi la llum. Cada color està separat per una capa de gelatina que impedeix el revelat de plata en un registre, causant la formació de tint no desitjat en un altre. La part inferior de la pila completa (pel·lícula de base) és una capa anti-halo que impedeix que la llum brillant de la que es reflecteix en la base de la pel·lícula i retorni cap a les capes superiors, sotmetent a doble exposició els cristalls i creant halos de llum voltant de les taques brillants. A la pel·lícula de color, aquesta capa base és “rem-jet”, que és una capa pigmentada de negre, sense gelatina a la part posterior de la base de la pel·lícula i s'elimina en el procés de revelat.[17]

Eastman Kodak fabrica la pel·lícula en 54 polzades (1.372 mm) d'ample. Aquests rotllos es tallen en diverses mides (65 mm, 35 mm, 16 mm) segons sigui necessari.

Moderns fabricants de pel·lícula de color per l'ús d'imatges en moviment[modifica | modifica el codi]

Les pel·lícules cinematogràfiques, principalment a causa de la capa antihalo, requereixen un processament diferent al típic (procés C-41) la pel·lícula de color. El procés necessari és “Eastman Color Negative 2” (REC-2), que té un pas inicial amb un bany alcalí per eliminar la capa de suport. També hi ha diferències menors en la resta del procés. Si la imatge negativa del moviment s'executa a través d'un bany de revelat estàndard C-41 de pel·lícula a color, dissol parcialment el suport antihalo i destrueix la integritat del revelador i, possiblement, es faça malbé la pel·lícula.

Hi ha dues principals empreses de fabricació de pel·lícula de color per l'ús d'imatges en moviment: Eastman Kodak i Fujifilm.

Pel·lícules cinematogràfiques a color de Kodak[modifica | modifica el codi]

A finals dels 1980, Kodak va presentar la pel·lícula d'emulsió de gra tabular “T-Grain”, un avanç tecnològic en la forma i composició dels grans d'halur de plata en les seves pel·lícules. T-Grain és un gra tabular d'halur de plata que permet una major superfície d'exposició, resultant una major sensibilitat a la llum amb un gra relativament petit i una forma més uniforme que es tradueix en un menor grau d'aspror general de la pel·lícula. Això va fer les pel·lícules més nítides i més sensibles. La tecnologia de T-Grain va ser emprada per primera vegada en la línia EXR de negatius a color de Kodak. .[19] Aquesta es va perfeccionar el 1996 amb la línia Vision d'emulsions, seguida per Vision2 en la dècada de 2000 i Vision3 el 2007.

Pel·lícules cinematogràfiques a color de Fuji[modifica | modifica el codi]

Les pel·lícules Fuji també integren grans tabulars en les seues pel·lícules SUFG (Super Unified Fine Grain). En aquest cas, el gra SUFG no només és tabular, és hexagonal i coherent en la forma a totes de les capes d'emulsió. Igual que el T-grain, que té una superfície més gran en un gra més petit (al voltant d'un terç de la mida de grans tradicionals) per la mateixa sensibilitat a la llum. El 2005, Fuji va presentar la seva pel·lícula Eterna 500T, la primera d'una nova línia d'emulsions d'avançada, amb Tecnologia de Gra Super nano-estructura Σ.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Cook, David A. (1990) (2nd ed). A History of Narrative Film W. W. Norton & Company. ISBN 0-393-95553-2.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Konigsberg, Ira (1987). The Complete Film Dictionary Meridan PAL books. ISBN 0-452-00980-4.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Katz, Ephraim (1994) (2nd ed). The Film Encyclopedia HarperCollins Press. ISBN 0-06-273089-4
  4. 4,0 4,1 4,2 Monaco, James (1981) (Revised ed) How to Read a Film Oxford University Press. ISBN 0-19-502806-6.
  5. (1917) "Kinemacolor" How to Make and Operate Moving Pictures Funk & Wagnalls. Courtesy of Wide Screen Museum
  6. Slide, Anthony. (1990) "Prizma Color" The American Film Industry: A Historical Dictionary Limelight p. 271. ISBN 0-87910-139-3
  7. Museum Notes, The American Museum Journal (1917), vol. 17, p. 150.
  8. Cornwell-Clyne, Adrian. (1951) Colour Cinematography Chapman and Hall press.
  9. Gracyk, Tim. Leon F. Douglass: Inventor and Victor's First Vice-President (Retrieved on 2007-03-26)
  10. Slide, Anthony. (1990) "Technicolor" The American Film Industry: A Historical Dictionary Limelight pp. 338-340. ISBN 0-87910-139-3
  11. Hart, Martin (2003). "The History of Technicolor" Widescreenmuseum.com. Retrieved 2006-07-07.
  12. «Gasparcolor: Perfect Hues for Animation». Fischinger Archive.
  13. Exploring the Color Image (1996) Eastman Kodak Publication H-188.
  14. 14,0 14,1 Chronology of Motion Picture Films: 1940–1959, Kodak.
  15. Wilhelm, Henry with Brower, Carol (1993) The Permanence and Care of Color Photographs. Preservation Publishing Company. Chapter 10 "The Extraordinarily Stable Technicolor Dye Imbibition Motion Picture Color Print Process" pp. 345-366
  16. Holben, Jay (June 1999). "Preserving Negatives for the Next Generation" American Cinematographer Magazine ASC Press. pp. 147-152.
  17. 17,0 17,1 Kodak Motion Picture Film (H1) (4th ed). Eastman Kodak Company. ISBN 0-87985-477-4
  18. Holben, Jay. (April 2000). "Taking Stock" Part 1 of 2. American Cinematographer Magazine ASC Press. pp. 118-130
  19. Probst, Christopher. (May 2000). "Taking Stock" Part 2 of 2 American Cinematographer Magazine ASC Press. pp. 110-120

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • John Waner, Hollywood's Conversion of All Production to Color, Tobey Publishing, 2000.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]