Pensament

Detall d'El pensador, Auguste Rodin.

Una parella prenent una decisió.

El pensament és el producte de la ment en l'acte de pensar, és a dir, les construccions mentals elaborades fruit de l'activitat del cervell. En tant que activitat fonamental de l'ésser humà, és estudiat per diverses disciplines, entre les que destaquen la filosofia i la psicologia. L'objectiu bàsic del pensament és dotar de significat el món exterior i un mateix, manipulant la informació. La intel·ligència és l'habilitat personal per pensar d'una manera més efectiva. Segons la concepció emprada, un pensament pot ser sinònim d'idea o l'acte de produir-la. Quan es parla de pensament, generalment es fa referència a qualsevol activitat intel·lectual o mental. En aquest sentit, es pot fer referència a l'acte del pensament o a les idees resultants o elaboracions de les mateixes idees. Hi ha conceptes similars que cal considerar, com ara la cognició, la sensibilitat, la consciència i la imaginació.

Característiques

• El pensar lògic es caracteritza perquè opera mitjançant conceptes i raonaments.
• Hi ha patrons que tenen un començament en el pensament i fa que el pensament tingui un final, això passa en mil·lèsimes de segons, al seu torn milers de començaments i finals fan d'això un pensament lògic, això depèn del mitjà de fora i per estar en contacte amb això depenem dels cinc sentits.
• El pensar sempre respon a una motivació, que pot estar originada en l'ambient natural, social o cultural, o en el subjecte pensant.
• El pensar és una resolució de problemes. La necessitat exigeix satisfacció.
• El procés del pensar lògic sempre segueix una determinada direcció. Aquesta direcció va a la recerca d'una conclusió o de la solució d'un problema, no segueix pròpiament una línia recta sinó més aviat zigzaguejant amb avenços, parades, rodejos i fins retrocessos.
• El procés de pensar es presenta com una totalitat coherent i organitzada, pel que fa als seus diversos aspectes, modalitats, elements i etapes.
• El pensament és simplement l'art d'ordenar les matemàtiques, i expressar-les a través del sistema lingüístic.
• Les persones tenen una tendència a l'equilibri, una mena d'impuls cap al creixement, la salut i l'ajustament. Hi ha una sèrie de condicions que impedeixen i bloquegen aquesta tendència, l'aprenentatge d'un concepte negatiu de si mateix, és potser una de les condicions bloquejadors més importants. Un concepte equivocat o negatiu de si mateix deriva d'experiències de desaprovació o ambivalència cap al subjecte en les etapes primerenques de la seva vida.

Components del pensament

El pensament és una operació complexa que consta de diversos components. Els més reconeguts són els següents:

Percepció

En contra del racionalisme, que considerava els sentits enganyosos, es pensa que la percepció té un paper fonamental proveint de dades el pensament. La percepció va més enllà de la simple sensació, és l'ordenació que fa el cervell del que li arriba mitjançant el món exterior a través de la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte o el gust. Per l'empirisme és la font fonamental del coneixement.

Memòria

La memòria permet emmagatzemar pensaments sota la forma de records i recuperar-los quan és necessari. És bàsica per a la supervivència i possibilita l'aprenentatge. La memòria condiciona en part la percepció, donant un significat o un altre a allò nou per encabir-ho dins el sistema general de pensament. S'acostuma a distingir entre memòria a curt termini i a llarg termini.

Consciència

És la sensació de ser un subjecte i d'estar despert per poder pensar. S'oposa a l'inconscient, postulat per Sigmund Freud. Intervé en el pensament com a centre ordenador de tots els altres components. Inclou la sensació de tenir un cos, d'ocupar un espai material.

Emocions

Per bé que la tradició ha oposat raó i emocions, és clar que aquestes influeixen a l'hora de formular un pensament. El sentiment s'emmagatzema junt al record i permet la transformació posterior d'aquest. Per això un record considerat positiu té més possibilitats de ser evocat. Quant més forta és una emoció, més afecta la concepció posterior, així un trauma pot bloquejar la percepció de determinades experiències

Tipus de pensament

Els pensaments es poden classificar segons els següent criteris bàsics:

• conceptualització: l'objecte o esdeveniment rep un nom i un significat bàsic, és reconegut pel cervell (si hi ha hagut experiència prèvia) o incorporat al record
• judici:s'afirma o nega alguna cosa referent a un fet, s'estructura en forma de proposició o frase
• raonament: es troba la relació entre dues idees
• lògic: la majoria de pensaments segueixen les regles de la lògica, excepte aquells que deliberadament cauen en l'absurd (usat com a font d'inspiració per trobar alternatives noves als problemes)
• deductiu: va del general al particular, propi de la ciència
• inductiu: fa una generalització a partir d'exemples, crea una norma
• analític: separa una situació en diferents elements
• sintètic: es crea un conjunt amb significat propi que va més enllà de la suma de les parts
• irracional: en principi tots els pensaments són racionals ja que provenen de la ment, però s'usa aquest terme per parlar d'aquells on predomina el subconscient

Llenguatge i pensament

La relació entre llenguatge i pensament és una de les qüestions per resoldre de les ciències cognitives. Els pensaments es comuniquen mitjançant el llenguatge i hi ha molts investigadors que afirmen que també es codifica mitjançant aquests, és a dir, que quan una persona pensa formula oracions en una llengua concreta de manera inconscient. Conèixer un objecte implica donar-li nom i les relacions jeràrquiques entre els judicis inclouen connectors lingüístics.El llenguatge permet l'abstracció, generalitzar més enllà de l'experiència del moment i possibilita pensaments superiors, allunyats dels animals.El generativisme intentava arribar a entendre les regles del llenguatge universal que vehicula el pensament més enllà (o abans) de cada idioma particular.

A més a més, segons la Hipòtesi de Sapir-Whorf, ja que cada llengua concep el món d'una determinada manera, la manera de pensar depèn absolutament de l'idioma: no es percep allò que queda fora de l'abast del llenguatge. Per això dues persones poden veure un color amb diferents tonalitats o dos colors diferents segons la llengua que parlin malgrat que el fet físic sigui idèntic. Com que cada persona té unes connotacions úniques per al seu lèxic, és impossible una transmissió completa del pensament. Ludwig Wittgenstein va afirmar que "els límits del meu llenguatge són els límits del meu món" al·ludint a aquest fet.

Alguns neuròlegs s'oposen afirmant que si bé el pensament es transmet mitjançant el llenguatge, no es codifica amb aquest, ja que una neurona transmet impulsos elèctrics que són la substància del pensament i aquests impulsos no responen a cap codi cultural. A més el llenguatge és lineal, mentre que sovint la percepció és global i simultània.

Operacions racionals

• Anàlisi : Divisió mental és a dir el pensament es divideix en dues formes esquerra i dreta. El costat dret pot pensar tot el negatiu i l'esquerre tot allò positiu.
• Síntesi : Es reuneix tot allò mental per després ser analitzat o recordat.
• Comparació : Estableix semblances i diferències entre els diferents objectes i fenòmens de la realitat.
• Generalització : Procés en el qual s'estableix el comú d'un conjunt d'objectes, fenòmens i relacions.
• Abstracció : Operació que consisteix en mostrar mentalment certs trets, generalment ocultats per la persona, distingits de trets i annexos accidentals, primaris i prescindint d'aquells pensaments.

Pensament crític

El pensament crític és un tipus concret de pensament que analitza la validesa dels raonaments que hom considera com a veritables. Aquest pensament comporta qüestionar les afirmacions pròpies i alienes, essent conscients dels prejudicis i falsedats acceptades per costum o per coherència amb el sistema dominant de creences. Es proposa analitzar o avaluar l'estructura i consistència dels raonaments, particularment opinions o afirmacions que la gent accepta com a veritables en el context de la vida quotidiana. Tal avaluació pot basar-se en l'observació, en l'experiència, en el raonament o en el mètode científic. El pensament crític es basa en valors intel·lectuals que tracten d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars, per la qual cosa requereix claredat, exactitud, precisió, evidència i equitat. Té per tant una vessant analítica i una altra avaluadora. Encara que utilitza la lògica, intenta superar l'aspecte formal d'aquesta per poder entendre i avaluar els arguments en el seu context i dotar d'eines intel·lectuals per distingir el raonable d'allò no raonable, el vertader del fals.

El pensament crític es troba molt lligat al escepticisme i l'estudi i detecció de les fal·lacies.

Biologia del pensament

Imatge del Cervell, per ressonància magnètica funcional. Mostra les regions de l'activació en una comparació entre una tasca que implica un complex moviment d'estímul visual i l'estat de repòs (veient una pantalla en negre). Les activacions (groc-vermell) es mostren (com és típic) en un context basat en la mitjana d'imatges estructurals dels subjectes en l'experiment.

Biològicament el pensament humà recau en el cervell, és en el cervell on s'origina el pensament, fruit de la interacció entre els milions de neurones que contè (aproximadament uns 100 mil milions), les connexions entre aquestes (vora els cent bilions,10¹⁴) i els neurotransmissors.

No obstant aquesta percepció es relativament nova: a l'Antic Egipte, durant les momificacions, el cervell es retirava, juntament amb altres vísceres com una cosa impura, ja que es creia que el cor era el responsable de la intel·ligència. Durant els següents 5.000 anys, aquesta visió ha anat evolucionant, ja que actualment coneixem que és l'òrgan que serveix de substrat per a les funcions mentals, encara que, col·loquialment, s'hagin mantingut algunes relacions entre el cor i certes funcions emocionals.

Com tots el òrgans el cervell ha evolucionat. La seva evolució mostra tots els estadis pèls quals ha passat l'home, embolcallades uns sobre els altres, puig el cervell ha evolucionat de dins cap a fora. la part més interior, i més antiga, es composada pel tronc de l'encèfal que regeix les funcions biològiques bàsiques (batec del cor, respiració,...), sobre aquest hi ha el complex R, ja present en els rèptils, on hi rauen l'agressivitat, la territorialitat, la jerarquia social i el ritual; al voltant d'aquest hi ha el sistema límbic (o cervell dels mamífers) font important dels estats d'ànim i les emocions, de la preocupació i cura dels joves. Finalment a la part exterior hi rau el còrtex cerebral.

El còrtex cerebral compren dues terceres parts de la massa cerebral, és «on la matèria es transformada en consciencia».

Un pensament està composat per centenars d'impulsos electroquímics. En l'hemisferi dret del còrtex és el responsable, principalment, del reconeixement de formes, la intuïció, la sensibilitat, les intuïcions creatives; mentre que l'esquerra sustenta el pensament racional, analític i crític.

Psicologia del pensament

Els psicòlegs s'han concentrat en el pensament com un exercici intel·lectual per trobar una resposta a una pregunta o la solució d'un problema pràctic.

La psicologia cognitiva és una branca de la psicologia que estudia els processos mentals interns com ara la resolució de problemes, la memòria i el llenguatge. L'escola de pensament derivada d'aquest enfocament és coneguda com el cognitivisme, que està interessada en com les persones mentalment representen i processen la informació. Va tenir les seves bases en l'anomenada psicologia de la Gestalt de Max Wertheimer, Wolfgang Köhler i Kurt Koffka, i en els treballs de Jean Piaget, que van proporcionar una teoria de les etapes i fases que descriuen el desenvolupament cognitiu dels nens.

Els psicòlegs cognitius utilitzen enfocaments psicofísics i experimentals per comprendre, diagnosticar i resoldre problemes, concentrant-se en els processos mentals que hi ha entre les accions d'estímul i resposta. La teoria cognitiva afirma que les solucions als problemes prenen una forma algoritmica (normes que no necessàriament s'entenen però proposen un solució) o heurística (regles que entenen, però que no sempre garanteixen solucions). En altres casos, les solucions poden trobar-se a través de la la perspicàcia, una sobtada presa de consciència mitjançant relacions.

Psicologia social

La psicologia social és l'estudi de com les persones i els grups interactuen. Els estudiosos en aquest àrea interdisciplinària són normalment psicòlegs o sociòlegs. Malgrat la seva semblança les investigacions psicològiques i sociològiques tendeixen a diferir en els seus objectius, enfocaments, mètodes i terminologia. El període de major col.laboració entre els sociòlegs i psicòlegs va ser durant els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial.

l'inconscient col·lectiu, també conegut com subconscient col·lectiu, és un terme de psicologia analítica, ideat per Carl Jung. És una part de la ment inconscient, compartit per la societat, un poble, o tots els Humans, en un sistema interconnectat que és el producte de totes les experiències comunes i conté tant conceptes de Ciència com de religió i moral. Mentre que Freud no distingia entre la psicologia d'un "individu" i una "psicologia col·lectiva", Jung distingeix l'inconscient col·lectiu del particular.

Filosofia

La Filosofia de la ment és una branca de la filosofia analítica moderna que estudia la naturalesa de la ment, els esdeveniments mentals, les funcions mentals, les propietats mentals, la consciència i la seva relació amb el cos físic, especialment en el cervell. El problema ment-cos, és a dir, la relació de la ment al cos, es veu comunament com la qüestió central en la filosofia de la ment, encara que hi ha altres qüestions relatives a la naturalesa de la ment que no impliquin la seva relació amb el cos físic. D'una o altra manera, des de Plató, les diferents escoles de pensament filosòfic han aprofundit en el pensament.

Dualitat cos ment

El dualisme i el monisme són les dues principals escoles de pensament que tracten de resoldre el problema ment-cos. El dualisme es remunta a Plató, Aristòtil i el Sankhya i escoles de ioga de la filosofia hindú, però va ser formulat amb més precisió per René Descartes al segle XVII. El monisme és la posició que defensa que la ment i el cos no són ontològicament diferents tipus d'entitats. Aquesta opinió va ser defensada en la filosofia occidental de Parmènides al segle 5 aC i després va ser exposada pel racionalista del segle XVII Baruch Spinoza. La majoria dels filòsofs moderns de la ment opten per mantenir, en les seves diferents formes, que la ment no és quelcom separat del cos.

Les experiències de la percepció humana depenen dels diferents estímuls que arriben als propis òrgans sensorials des del món exterior i aquests estímuls provoquen canvis en el seu estat mental causant, en una darrera instància, que es percebi una sensació que pot ser agradable o desagradable. El desig d'algú de xocolata, per exemple, tendeix a provocar que aquesta persona mogui el seu cos d'una manera i en una direcció específica per obtenir el que vol. La pregunta, llavors, és com pot ser possible que les experiències conscients sorgeixen d'una massa de matèria grisa dotada tan sols amb unes propietats electroquímiques. Un problema relacionat és el d'explicar com les actituds proposicionals d'algú (per exemple, les creences i els desitjos) poden provocar que les neurones individuals s'activin i els seus músculs es contreguin exactament de la manera correcta. Aquests inclouen alguns dels enigmes als que s'han enfronten als epistemòlegs i filòsofs de la ment, si més no des del temps de Descartes.

Dualisme

Doctrina que considera que l'home és constituït per dos elements en certa manera independents i irreductibles entre ells (per exemple, l'esperit i la matèria o l'ànima i el cos). El terme fou introduït per Christian Wolff, en aplicar-lo a la dualitat cartesiana de la res extensa (matèria) i la res cogitans (esperit) i en considerar-lo en oposició al monisme. La metafísica platònica i l'ètica i l'epistemologia kantianes en son dos exemples destacats d'aquesta doctrina.

Monisme

A diferencia del dualisme, el monisme només admet l'existència d'una substància, respecte a la qual tota altra substància és negada o és reduïda a una manifestació de l'altra. El monisme pot ésser dividit en dos tipus: l'espiritualisme, en el qual l'esperit és el darrer substrat del món i el materialisme, en que aquest substrat és la matèria . Parmènides, Spinoza i Schelling són exemples destacats d'aquesta doctrina.

Patologies del pensament

Trastorns en el curs del pensament

El curs del pensament es pot definir com la manera com la persona uneix les idees o associacions ( la manera com hom pensa). S'avalua com la persona formula, organitza i expressa el seu pensament. El pensament normal es mostra en un llenguatge coherent, mentre que en els trastorns d'aquest tipus apareix la dificultat o la impossibilitat de seguir el discurs de la persona.

Trastorns de velocitat

Es té en compte la velocitat i la quantitat de pensaments.

• Taquipsiquia o pensament accelerat: el desenvolupament del pensament és més ràpid del normal, es verbalitzen molts mots per unitat de temps apreciant-se més tensió del pensament i més espontaneïtat, la persona tarda menys del normal en respondre, fins i tot inicia la resposta abans d'acabar la pregunta. Es sol donar en episodis maníacs i en casos de trastorns per abús de substancies.
• Fugida d'idees o pensament ideofugitiu: Es dona una associació d'associacions múltiples donant la sensació de que es salta d'un tema a un altre contínuament, pràcticament no es conclou cap argument donat la persona reacciona davant qualsevol estimul extern i distreu el seu discurs. Apareix un capacitat associativa exagerada, saltant d'una idea a un altre amb facilitat (pensament saltigrad) podent arribar a aparèixer associacions d'idees per l'assonància de les paraules. Normalment associat a Taquipsiquies severes i en episodis maníacs.
• Bradipsiquia o pensament inhibit: el desenvolupament del pensament és escàs i retardat. La persona parla poc i dona la sensació de que li costa pensar. es sol donar en episodis depressius, trastorns per abús de substancies. També es pot donar com a conseqüència dels efectes secundaris d'alguns fàrmacs, no sent en aquest cas producte d'un trastorn psiquiàtric.
• Bloqueig del pensament: el discurs s'interromp de sobte sense causa aparent, la persona pot referir incapacitat per recordar el que estava dient. Es sol donar en l'esquizofrènia i en persones normals sotmeses a situacions d'ansietat.

Trastorns de forma

Es té en compte la direccionalitat i continuïtat del pensament.

• Pensament circumstancial: la persona dona informació excessiva, redundant i en gran majoria aquesta té poc a veure amb la pregunta feta. Apareix una pèrdua en la capacitat de dirigir el pensament cap a un objectiu. El discurs és molt ric en detalls però pobre en el contingut d'aquest. Es tracta d'un trastorn relativament inespecífic, es dona en algunes epilèpsies, esquizofrènies, en deterioraments cognitius lleus i en persones "normals".
• Pensament distret: El discurs s'atura en mig d'una frase o idea i canvia el tema en resposta a un estimul immediat.
• Pensament divagatori: Rere una aparent loquacitat existeix una escassa productivitat ideativa, la persona recorre a paraules "buides" i sinònims per tal d'emprar aquesta demora en el discurs per assolir idees útils per el seu discurs. Es pot donar en persones amb trastorns de la memòria i en persones amb cert retard mental.
• Pensament tangencial: Existeix una incapacitat per a l'associació de pensaments dirigits a un objectiu. Es perd el fil de la conversa i hi ha manca de relació entre resposta i pregunta, en resposta a una pregunta, la persona dona una resposta relacionada amb la temàtica general, però de fet no respon a la pregunta formulada. Es dona en algunes esquizofrènies.

Cal diferenciar el pensament tangencial de la paralògia, aquesta consisteix en donar pararespostes, respostes provocativament errònies que guarden relació amb el sentit de la pregunta i mostren que l'esfera de conceptes ha estat captada per la persona (per exemple: "Quants dits hi ha en una mà?", "sis"). Les pararespostes són un símptoma característic del síndrome de Ganser

• Pensament prolix: Es dona una aparent sobreabundància d'idees, existint dificultat en triar les idees, sense poder discernir entre lo essencial i lo accessori, el llenguatge és coherent però indirecte demorant-se de manera important les conclusions. apareix, per exemple, en alguns casos d'epilèpsia.
• Pensament perseverant: repetició de la mateixa resposta davant diferents preguntes, la persona es pràcticament incapaç de canviar-la, sent-li pràcticament impossible canviar el marc de referència. Bastant inespecífic, es dona en algunes esquizofrènies, en trastorns amb alteracions a l'àrea prefrontal del cervell i algunes demències.
• Disgregació: es trenquen les associacions normals perdent-se la línia directriu del discurs, el pensaments flueixen sense connexió lògica. Es bastant present en esquizofrènies.
• Incoherència: Alteració extrema en la construcció de frases que fa que el llenguatge sigui incomprensible. pot associar-se a trastorns del llenguatge, sent present en l'esquizofrènia i altres quadres psiquiàtrics com el síndrome de Ganser.
• Alògia: Símptoma clàssic de l'esquizofrènia, es dona un importat empobriment del pensament i la cognició.

Trastorns de contingut

El contingut és pot definir com allò que una persona pensa sobre alguna cosa, com ara idees, creences, preocupacions, deliris, etc. no totes aquestes idees son patològiques.

• Preocupacions: Temes predominants en el pensament del pacient, que es reflecteixen en el llenguatge espontani. Normals en situacions d'estrès.
• Idees falses o errònies: son concepcions errònies d'un tema, però corregibles i reversibles, i no presenten una carrega emocional molt gran. Solen aparèixer en situacions diàries, generalment per manca d'informació.
• Idees sobrevalorades: Idees que ocupen un lloc central en la vida de la persona, amb un marcat to afectiu i amb significat propi. El comportament de la persona gira entorn d'aquestes, no obstant es tracten de creences més que evidencies. Es pot afirmar que es tracten d'afirmacions exagerades per la persona i que son mantingudes més enllà de lo raonable. La persona no les té com idees absurdes i poden ser rebatudes amb una argumentació adequada. No son necessàriament patològiques.
• Idees obsessives: Idees, pensaments, imatges o impulsos repetitius, no desitjats i irracionals que la persona reconeix (a vegades no completament) com a tals, que s'imposen a la voluntat de la persona i creen gran ansietat. Son pròpies del trastorn obsessiu-convulsiu.
• Idees fòbiques: Existeix un temor angoixant i una por excessiva, anormal i persistent provocat per un objecte o situació en teoria no perillosa. Son pròpies de les fòbies.
• Pensament màgic: Creença en que les paraules, les idees o accions poden determinar o impedir un succés per mitjans màgics, sense tenir en compte les lleis de la casualitat lògiques. Propi de trastorns obsessius-convulsius, esquizofrènia, joc patològic i alguns subjectes normals.
• Idees delirants: Una falsa creença basada en una inferència incorrecta de la realitat externa que és fermament sostinguda malgrat el que gairebé tothom creu i malgrat el que constitueix una demostració o evidència incontrovertida i obvia del contrari.

Vegeu també

• Idea
• Raó

Bibliografia

• Luís María Gonzalo Sanz. Entre libertad y determinismo. Genes, cerebro y ambiente en la conducta humana. Cristiandad: Madrid (2007). ISBN 978-84-7057-519-8 (castellà)

Enllaços externs

• "Peut-on penser sans langage?" a djaphil.fr. (francès)
• "La pensée philosophique et la théologie" a philosophie-theologie.bravehost.com. (francès)