Pentarquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Pentarquia (del grec "pentarkhia", govern en conjunt de cinc persones) designa les cinc antigues Esglésies patriarcals de l'Església indivisa durant el primer mil·lenni de la seva història, els bisbes de les quals van ser considerats primats. Per ordre cronològic de fundació:

Aquestes cinc Esglésies, d'orígens diversos, van prendre part en els set primers concilis ecumènics. Malgrat els conflictes i rivalitats entre elles, van aconseguir guardar relacions a nivell d'igualtat de primacia.

En 607 dC, el bisbe de Roma, Bonifaci III, va rebre de Flavi Focas, emperador d'Orient, el títol de Bisbe Universal, títol que va ser rebutjat pels altres patriarcats, la qual cosa va generar el cisma d'Orient i va donar origen a la formació de l'Església Ortodoxa. Hi va haver diversos esforços per tornar a unir les esglésies, però la negativa del bisbe romà de rebutjar la posició de direcció donada per Focas, va impedir aquesta reunió.

Finalment, el 1054 es va segellar la ruptura definitiva de la Pentarquia original.

Ocàs[modifica | modifica el codi]

Després de les conquestes àrabs del segle VII i la pèrdua per Bizanci del corredor Roma-Ravenna, només va quedar el patriarcat de Constantinoble assegurat a la capital de l'Imperi Romà; el bisbe de Roma era independent; Jerusalem i Alexandria estaven sota el domini musulmà i Antioquia estava en la línia de frontera disputada durant segles entre Bizanci i els califes musulmans.

Durant l'Edat Mitjana el centre de gravetat de la cristiandat s'havia traslladat cap al nord i la majoria dels cristians d'Egipte i Síria, països governats pels musulmans, eren cristians no calcedònics que no reconeixien l'autoritat de Roma ni la de Constantinoble. Tots aquests canvis històrics i polítics van fer que la idea original de cinc grans centres que cooperessin per administrar tota l'Església cristiana s'anés allunyant de les possibilitats reals.