Pere Abelard

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pierre Abélard
Abelard and Heloise.jpeg
Filosofia occidental Filosofia medieval
Naixement:

00 de desembre de 1079


Ar Palez, Bretanya (França)
Mort: 00 de desembre de 1142 (als 63 anys)
Châlons sur Saone Borgonya (França)
Escola/tradició filosòfica: Escolàstica,Nominalisme
Idees destacades: Mètode crític per interpretar la Bíblia, sic et non,
Influït per: Aristòtil,Guillem de Champeaux, Roscelin de CompiègneRacionalisme
Influí a: Descartes, Protestantisme
Vegeu el Portal:Filosofia

Pere Abelard, en francès, Pierre Abélard, en llatí Petrus Abelardus (Ar Palez, Bretanya 1079- Abadia de Cluny, Châlons sur Saone, Borgonya, 1142) fou un filòsof i escolàstic bretó. Fou un personatge fonamental de l'edat mitjana, i se l'ha arribat a considerar un dels precurssors de la Reforma protestant, pel seu comentari a l'obra de Sant Pau. La seva història d'amor amb Heloïsa ha esdevingut llegendària.

Ferm seguidor de les noves tendències racionalistes, va contribuir a establir la lògica com a ciència autònoma i aplicar-la als problemes i debats filosòfics.[1] Abelard també es va atrevir a proposar un mètode crític per interpretar la Bíblia; un mètode que es podria resumir així: «A través del dubte, arribem a inquirir; inquirint, arribem a la veritat».[1]

Vida[modifica | modifica el codi]

Tomba d'Abelard a Père-Lachaise, Paris

Pere Abelard pertanyia a una família benestant, i estudià dialèctica i retòrica amb Guillem de Champeaux i teologia amb Anselm de Laon. També fou professor seu el nominalista Roscelin de Compiègne. De molt jove fundà diverses escoles i adquirí una gran fama com a teòleg i filòsof. Instal·lat a París, mentre ensenyava a la catedral de Nôtre Dame s'enamorà d'Heloïsa i fugí amb ella; però fou castrat per ordre de l'oncle de la seva amant, Fulbert, canonge de la seu de París. Aleshores es va fer religiós i continuà ensenyant filosofia i teologia, de monestir en monestir, fins a la seva mort. D'aquesta època daten les cèlebres cartes d'amor amb Heloïsa, que han tingut fortuna literària i han estat molt traduïdes.

Amb Sic et non (1122) inaugurà un mètode característic de l'escolàstica: la contraposició d'autoritats prèvia a la reflexió pròpia. Tendia a veure en el cristianisme una veritat que enclou totes les altres. Fou molt combatut per Bernat de Claravall, i algunes de les seves tesis foren condemnades als concilis de Soissons (1121) i de Sens (1140).

Filosofia[modifica | modifica el codi]

Epistemologia[modifica | modifica el codi]

Va publicar una lògica especialment rellevant, molt allunyada de l'estil de manual, i amb molts punts que es poden considerar moderns. Tot i que no va tenir un gran ressò en el moment, fou molt revalorat a partir de la Revolució Francesa, quan l'Església Protestant, que el considera un revolucionari, va guanyar més importància.

La seva dialèctica és entesa com a mestra de discernir, com a art de saber raonar, separar, distingir. La seva funció és la de vehicle per entrar en el camí de Déu. Aquesta afirmació ha estat interpretada en un sentit doble pels hermenèutics moderns: de cara a l'Església, la importància atorgada a Déu evitava el risc d'acusació d'antidogmatisme, però alhora aquest fet suposava una provocació a les creences establertes, donat que indicava el camí prevalent de la raó, menysvalorant el sentit de la vida dedicada a les pregàries.

Així, interpreta Crist com a paraula divina, lógos, saviesa, i proposa una justificació dialèctica de l'Evangeli, que no va tenir èxit fins a l'arribada del calvinisme.

Dóna un paper important al llenguatge, que concep com a intermedi entre la realitat i el pensament. De fet, el llenguatge es pot entendre com la forma en què s'ordena la realitat des del pensament. Per això, un coneixement correcte del llenguatge és necessari per poder arribar a conèixer allò real i allò intel·lectual.

Pel que fa al tema dels universals, defensa una proposta conceptualista, propera al nominalisme. Aquesta postura s'explicita en la seva doctrina de la significació; en l'estudi del discurs ordenat, cal ascendir en el significat de mots, proposicions i raonaments. Critica el nominalisme extrem de Roscelin al respecte, però alhora es mostra extremadament crític amb la postura realista.

Per ell, els individus d'una mateixa espècie participen d'una mateix estat, que és al que tendeix qualsevol universal. L'estat, però, s'ha d'entendre com allò en què convenen diversos singulars entre si, no com a Idea platònica. Observant, percebem un estatus, però no el creem. Aquesta concepció s'emmarca harmònicament en una concepció més individualista, que persegueix desmarcar-se també del concepte de Forma aristotèlica.

Ètica i Moral[modifica | modifica el codi]

Va distingir entre ètica, com a moral pagana, i divinitas, o simplement moral, com a moral teològica. Entenia l'ètica com a tractat de les accions humanes, més basada en la intenció que no en el pecat. Creu que cal una entesa entre l'ètica (no fer allò que ofèn l'home) i la religió (no fer allò que ofèn a Déu). En el context de l'època, el sorgiment de noves relacions i noves xarxes econòmiques implicaven que la moral exclusivament teologal ja no funcionava per un món que havia deixat de ser exclusivament rural. En adaptar la moral a una visió no tan religiosa de la realitat, mostra unes primeres manifestacions de secularització; en cap moment nega la religió, però afirma que no és suficient. Aquest fet ha propiciat que s'hagin fet lectures molt capcioses de Pere Abelard, tan des del cristianisme, del luteranisme o fins i tot del paganisme.

La seva ètica es pot resumir en tres consideracions:

  • Virtut i Vici : A Pere Abelard li interessa l'aspecte pràctic de la virtut: en destaca la caritat com a virtut principal, de la que la resta en depenen. A diferència del calvinisme, però, defensa que la resta de virtuts també són necessàries. El vici l'entén com a inclinació de l'ànima vers el pecat, però no s'identifica directament amb el pecat, ja que les tendències no són pecaminoses en si mateixes. Remarca que no tots els hàbits ni tots els costums humans han de dur l'home a merèixer un càstig; encara que algunes accions no siguin virtuoses no per això han de ser condemnables. Per exemple, seguint les virtuts dianoètiques d'Aristòtil, un home sense memòria és un home sense una virtut, però no per això incorre en el pecat. Aquesta reflexió s'emmarca en la intenció general d'aplicar una mentalitat jurídica a l'ètica: intentar buscar què és condemnable i què no.
  • Voluntat: La voluntat és desig, i la mala voluntat és mal desig. Tant la intenció com el consentiment i la consciència determinen què és el Bé i el Mal. El coneixement d'un mateix s'ha de prendre com a primera regla de conducta, ja que les regles que han de regir la conducta humana han de procedir de la mateixa natura humana. D'aquesta manera, Pere Abelard fa una crítica al platonisme, i proposa un retorn l'ideal socràtic.
  • Moral i Pecat: La moral és d'intencions, i els homes han de jutjar i castigar les accions. Davant de Déu, la moral de la persona es basa més en les intencions que en les accions, ja que Déu castiga per les intencions. El pecat és un menyspreu i ofensa a Déu; pecador és qui no obeeix la voluntat divina. Només es pot donar el pecat en la relació entre home i Déu, ja que només Déu és qui coneix la intenció amb què s'han realitzat les accions.

Teologia[modifica | modifica el codi]

En el debat entre Raó i Fe, Pere Abelard manté una postura racionalista: intelligo ut credam (entendre per creure). Matisà la postura afirmant que les accions bones ho són en el moment en què se sap perquè ho són, però això només se sap quan es té coneixement de què agrada a Déu, i l'home només pot saber-ho a partir de la Revelació.

Música[modifica | modifica el codi]

Abelard i Heloïsa, pintats per Edmund Blair Leighton.

Tot i que Abelard és conegut principalment com a filòsof, i per la seva tràgica aventura amorosa amb Heloïsa, tanmateix també va ser un poeta i compositor rellevant. Abelard va compondre algunes cèlebres cançons d'amor per a Heloïsa que malauradament es van perdre o que no s'han identificat en el repertori anònim existent. Heloïsa va lloar aquestes cançons en una carta: "El gran encant i la dolçor en el llenguatge i en la música, i el suau atractiu de la melodia complaien fins i tot als deslletrats".[2]

Més tard Abelard va compondre un llibre d'himnes per a la comunitat religiosa a què es va incorporar Heloïsa. Aquest himnari, escrit després de 1130, diferia dels existents a l'època, com el de Bernat de Claravall, ja que Abelard utilitzava material completament nou i homogeni. Estaven agrupats per la mètrica, amb la qual cosa, comparativament parlant, es podien utilitzar poques melodies. Només una melodia d'aquest himnari ha sobreviscut: O quanta qualia.[2]

També va compondre sis planctus bíblics, un tipus de laments que eren molt originals i que van influir en el desenvolupament posterior del lai, un tipus de cançó que es consolidaria en el nord d'Europa en els segles XIII i XIV.

Les melodies que han sobreviscut s'han lloat com a "melodies flexibles, expressives, que mostren una elegància i habilitat tècnica que és molt similar a les qualitats que s'han admirat en la poesia d'Abelard."[3]

Obres[modifica | modifica el codi]

Són especialment importants els seus comentaris a Aristòtil, Porfiri i Boeci, a més de la seva aportació en lògica i ètica.

  • De unitate et trinitate divina (teologia)
  • Theologia christiana (teologia)
  • Theologia summi boni
  • Introductio ad Theologiam
  • Sic et non
  • Dialectica (lògica)
  • Scito te ipsum (ètica)
  • Dialogus inter Philosophum, Christianum et Iudaeum
  • Soliloqium
  • Commentaria In Epistolam Pauli ad Romanos
  • Problemata Heloissae
  • Apologia Ne juxta Boethianum
  • Confessio fidei Universis
  • Confessio fidei ad Heloisam
  • Sermones - Epistola introductoria Abaelardi
  • Expositio Orationis Dominicae
  • Expositio Symboli Apostolorum
  • Expositio Symboli Athanasii
  • Expositio in Hexaemeron
  • Historia calamitatum (autobiografia)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Filosofar a l'Edat Mitjana». Romànic Obert. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 Lorenz Weinrich. "Peter Abelard", Grove Music Online, ed. L. Macy (accés per subscripció)
  3. Micheal Oliver, comentant un CD de música d'Abelard a Gramophone, 1995 (accés per subscripció)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Le Goff, Jacques. Los intelectuales en la Edad Media. Gedisa, 1957. ISBN 84-7432-251-0. 

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere Abelard
Vegeu texts sobre Pere Abelard al Wikisource (llatí).