Pere Alberc i Vila

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Pere Alberc i Vila (Vic, 1517 - Barcelona, 1582) fou un organista, orguener i compositor del Renaixement català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Es formà musicalment a la catedral de Vic i posteriorment, entre els anys 1534 i 1536, a la de València amb el seu oncle Pere Vila. Es creu que allí devia relacionar-se amb els músics destacats que treballaven a la cort del Duc de Calàbria, com Mateu Fletxa el vell, Bertomeu Càrceres o Lluís del Milà.

El 1536 passà a ocupar el càrrec d'organista a la catedral de Barcelona i l'exercí fins a la seva mort. Un acord establert entre el capítol de la catedral i Pere Vila, l'oncle de Pere Alberc, establia que Vila deixava una important suma de diners per restaurar l'orgue i, a canvi, el capítol reservava la titularitat del càrrec d'organista als membres de la seva nissaga.

En l'exercici d'aquest càrrec formà organistes com Mateu de Torres, Pau Navarro, Pere Coll, Miquel Martí o Pau Brugats. Col·laborà amb Pere Flamenc en la restauració de l'orgue de la catedral de Barcelona i en la construcció dels de Santa Maria del Mar i la catedral de Vic.

Nombrosos testimonis de la seva època afirmaven que la seva celebritat s'estenia per tot Europa.[1] Com a exemple, el cronista Pere Comes afirmava que molts músics venien d'Itàlia, de França, d'Europa, i finalment de tot lo món on hi havia homes hàbils en música, sols per veure i provar si los fets de dit Vila eren tant com la fama li era divulgada per tota la Christiandat, i aprés com se n'anaven deien qu'en tot lo món no hi havia músich que se li pogués igualar.

Obra[modifica | modifica el codi]

El Libro de Tientos fou l'obra organística que més fama li donà, però només ens han arribat un parell de peces incorporades per Venegas de Henestrosa en el seu Libro de cifra nueva.... També es coneixen els seus madrigals a tres i a quatre veus, publicats a Barcelona el 1561 i basats en poemes de Pere Serafí i Ausiàs March entre d'altres, però només s'ha conservat el quadern corresponent a la veu de contralt (Reproducció). Aquestes obres constitueixen la mostra més antiga d'aquest gènere a la península, i l'expressió estilísticament més moderna del seu llenguatge. Es conserven completes dues ensaladas (El bon jorn i La lucha) que figuren en l'edició de les de Mateu Fletxa el Vell, l'estil de les quals segueixen. La seva obra litúrgica, menys difosa, es mou estrictament dins dels paràmetres de l'estil antic de la polifonia eclesiàstica.

Segons Josep M. Gregori[2] el seu estil polifònic es pot adscriure perfectament dins del corrent estètic del manierisme.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. MARTORELL, Oriol; VALLS, Manuel. Síntesi històrica de la música catalana. 1985, Els llibres de la frontera, Ed. Hogar del Libro. Pàg. 35 ISBN 84-85709-42-X
  2. "Gran Enciclopèdia de la Música"