Pere Ardiaca i Martí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Pere Ardiaca i Martí (Balaguer, 1909 - Moscou, 1986) va ser un lluitador antifeixista i polític dirigent del PSUC (i del PCE). Fou escollit diputat al Parlament de Catalunya en les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura en la legislatura 1980-1984.[1]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Fill de camperols, va cursar estudis al seminari de la Seu d'Urgell[1] però no els conclogué. El 1926 es traslladà a Barcelona per treballar de pintor de parets fins que, el 1929, es veié obligat a emigrar a França, ja que s'havia negat a complir el servei militar. Allí ingressà al Partit Comunista Francès (PCF) a la localitat de Besiers iniciant la seva militància comunista. Més tard es traslladà a Nîmes.[2]

Va tornar a l'estat espanyol al proclamar-se la República, concretament a Balaguer, on s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC).[2] El 1933 abandonà aquesta formació per ingressar al Partit Comunista de Catalunya (PCC), on un any més tard és nomenat Secretari Polític. Fou apartat d'aquest càrrec després dels fets del sis d'octubre de 1934.[3]

El 1936 participa de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya representant el PCC: passar a formar part del Comitè Executiu des dels seus inicis com a secretari de propaganda, essent nomenat director de la publicació corporativa "Treball".[1] Participa de la guerra com a responsable de Propaganda del Comissariat de l'Exèrcit de l'Est des del 1937.[4]

Exili i clandestinitat[modifica | modifica el codi]

En finalitzar la guerra civil espanyola comença un peregrinatge cap a l'exili: primer a França, d'allà a Santo Domingo i, més tard, a Cuba. El 1948 s'incorpora, a França, al Secretariat del PSUC, i el 1960 és escollit membre del Comitè Central. En aquest període es va enfrontar al secretari general Joan Comorera.[1] En tornar a Barcelona, es va responsabilitzar altre cop de l'edició de "Treball",[5] aquest cop des de la clandestinitat, i va col·laborar en la fundació de la revista Nous Horitzons.[1] El 1962 fou detingut juntament amb Antoni Gutiérrez Díaz i condemnat a 21 anys de presó, complint condemna fins al 1971.[1] Se li encarregà la representació del PSUC al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.[1]

Escissió PSUC-PCC[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Franco, fou candidat del PSUC per la província de Lleida a les eleccions generals espanyoles de 1977, sense obtenir escó. En canvi, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, fou escollit diputat per la circumscripció de Lleida.[1]

Ardiaca era, dintre del PSUC, el líder del sector "prosoviètic", el qual es trobava enfrontat al sector "eurocomunista", dominant tant en el PCE (amb Santiago Carrillo) com en el propi PSUC (amb Antoni Gutiérrez Díaz com a secretari general). El gener de 1981 va tenir lloc el V Congrés del PSUC en el qual les tesis eurocomunistes van ser derrotades i els prosoviètics, en aliança amb els "leninistes" encapçalats per Francesc Frutos i Gras, van copar el comitè central i l'executiu: El comitè central del PSUC va escollir president del partit el mateix Pere Ardiaca,[1] amb Frutos com a secretari general[6][7] No obstant això, la pressió del PCE va fer que al maig, el comitè central del partit, a petició del comitè executiu, recuperés la definició d'"eurocomunista" del partit[8][9] amb l'oposició del sector prosoviètic. Davant aquests fets, Ardiaca es va negar a acceptar els termes de la resolució,[10] i finalment fou destituït pel comitè central del PSUC el 4 de juliol. A l'agreujar-se la crisi, el comitè central va decidir convocar un congrés extraordinari, el qual era rebutjat pel sector prosoviètic que acusava als comitès executiu i central d'haver vulnerat "la política aprovada pel cinquè congrés" anterior. Arran de la publicació d'aquestes crítiques el comitè central va decidir sancionar, i en alguns casos expulsar del partit, els representants del sector prosoviètic acusant-los de "fraccionalistes": Pere Ardiaca fou un dels expulsats.

L'any següent, el 1982, liderava la fundació d'un nou Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) amb altres diputats expulsats del PSUC: Celestino Andrés Sánchez Ramos, Juan Ramos Camarero i José Maria Corral,[11] essent-ne el president fins a la seva mort, ocorreguda a Moscou el 5 de novembre de 1986.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 57
  2. 2,0 2,1 Moreno, Manuel. «Els primers anys, 1909-1936». Pere Ardiaca. Materials per a una biografia, p.14 [Consulta: 11 agost 2011].
  3. Martín Ramos, José Luís. «Pere Ardiaca, 1936-1949». Pere Ardiaca. Materials per a una biografia, p.28 [Consulta: 11 agost 2011].
  4. Pons Prades, Eduardo; Centelles i Ossó, Agustí. Años de muerte y de esperanza (en castellà). Blume, 1979, p. v.1, p.192. ISBN 8470311123. 
  5. Pala, Giaime. «Del trabajo de formación y propaganda a la militancia en el “interior”». Pere Ardiaca. Materials per a una biografia, p.65 [Consulta: 11 agost 2011].
  6. El PSUC rechaza el eurocomunismo como definición ideológica y política, El País, 6 de gener de 1981.
  7. El nuevo Comité Ejecutivo del PSUC está formado exclusivamente por la tendencia leninista, El País, 13 de gener de 1981.
  8. El comité ejecutivo del PSUC propone una conferencia del partido para aceptar de nuevo el término "eurocomunismo", El País, 17 de maig de 1981.
  9. El PSUC aprueba el carácter eurocomunista de su política, El País, 19 de maig de 1981.
  10. El presidente del PSUC no acepta el retorno de su partido al eurocomunismo, El País, 16 de juny de 1981.
  11. «Partit dels Comunistes de Catalunya». Les eleccions: Parlament de Catalunya 1984. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22/8/2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]